Colau envia la bandera de Santa Eulàlia a podrir-se al magatzem

(c) Guillem H. Pongiluppi. Quadre del pintor barceloní Guillem H. Pongiluppi (2013) que recrea l'obra del pintor Antoni Estruch i Bros (1909) titulada l'Onze de Setembre, un homenatge a l'heroica resistència dels ciutadans i regiments reglats que defensaren Barcelona de l'exèrcit de Castella. La recreació anà a cura dels consells de l'artista plàstic Francesc Riart i Jou i de l'historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona i comptà amb la participació dels Miquelets de Catalunya, Girona i Moià.

Dimecres passat, dia 3 d’agost, vaig passar pel Born, 12 del migdia. A la cerveseria no hi havia gent, la llibreria era un desert, ningú visitava les runes del soterrani. Els video wall anunciaven concerts a la ciutat, res sobre la història del lloc. A la soporífera exposició permanent, la de les tres mil olles sense explicacions, no entrava ningú. Cap referència a la Guerra de Successió, ni a l’Onze de setembre, era visible. Res relacionava el lloc amb la barbàrie borbònica que s’havia abatut sobre la Ribera. I sense mediació ni explicacions l’espai resultava incomprensible. Algun turista entrava per donar una llambregada i, mancat d’estímuls tornava a sortir. Els turistes no duraven ni deu minuts.

La neteja ètnica contra la història dels catalans perpetrada per la senyora Colau i el seu equip és un fet empíricament constatable. S’han esforçat a desvincular el Born de l’únic motor lògic que podia donar-li vida: la memòria de l’Estat constitucional català del XVIII esborrat per la barbàrie borbònica. Això, però, ha comportat efectes col·laterals. El Born, privat de la seva ànima i motor: els continguts vinculats a la Guerra de Successió, ha decaigut, i en poques setmanes s’ha convertit en un espai despersonalitzat i desertitzat. Un espai que ja no genera riquesa, ni expectatives… un cadàver que haurem de sostenir amb diners públics. Un fiasco de més de les extravagants polítiques culturals que s’assagen en aquest país.

Hom podria pensar que el que està passat ha estat un error en la política cultural municipal, i que han calculat malament, fins i tot algú podria pensar que aquest desgavell és producte d’una manca de programa cultural o de poques idees…

Crec que no, que aquest desastre respon precisament a les intencions i a l’imaginari dels grups que directa o fins i tot indirectament donen suport a l’alcaldessa Ada Colau. La destrucció del Born és un acte premeditat en tant que respon decisions dictades per raons ideològiques i polítiques. L’espanyolisme més ranci és qui dicta la política. No hi ha res d’innocent.

La Guerra de Successió va ser terrible, un enfrontament mundial entre la barbàrie absolutista i les potències constitucionals i monarquies benvolents. Catalunya va lluitar al costat que tocava, el de la llibertat política i el progrés econòmic. Però com se sap els catalans no van tenir sort i de resultes del conflicte van ser ocupats militarment, el seu Estat va ser destruït i les seves Constitucions, inderogables, van ser anorreades. Els exèrcits dels Borbó van atacar Catalunya, van matar gent, i van torturar i violar persones, van cremar masies, pobles i ciutats i van causar patiments infinits. Després de l’Onze de Setembre Catalunya va patir la barbàrie de l’absolutisme, i una brutal repressió econòmica i cultural, i contra les persones i els seus drets bàsics. I el sistema de submissió aconseguit amb aquests actes de violència s’ha perpetuat al llarg de 300 anys, i tres segles després l’Estat borbònic actual, hereu de l’Estat borbònic de llavors continua encaparrat a sotmetre i explotar Catalunya i a impedir que els catalans recuperem les nostres Constitucions, el nostre Estat arrabassat per les armes.

Aquesta memòria de la Guerra de Successió i les seves conseqüències mena, de dret, a la reivindicació de la nostra llibertat i condueix, òbviament, a una lògica d’enfrontament amb l’Estat espanyol i les seves diverses emanacions.

Les forces polítiques que recolzen de manera directa el govern de l’Ajuntament de Barcelona (de fet els que han manat durant molts anys) no són partidàries de la llibertat de Catalunya i, de manera implícita o explícita, opten per mantenir l’Estat constitucional neo-franquista. És justament per aquestes raons ideològiques que bandegen qualsevol aspecte de la història de Catalunya que pugui plantejar conflicte amb l’Estat. Pensen que explicar la història d’un passat conflictiu entre Catalunya i Espanya és negatiu en tant que pot donar arguments en favor de la causa catalana en contra de la pervivència de les pràctiques colonials de l’Estat espanyol. Davant d’aquesta situació opten, simplement, per esborrar i ocultar la història per tal de mantenir la ignorància. La fòbia contra la història de Catalunya es manifesta doncs en el dia a dia, amb grans iniciatives: esterilitzant el projecte del Born, o petites mesures com ara impedir les desfilades de La Coronela de Barcelona, un innocent grup cultural de recreació històrica, similar als que sovintegen en nombroses ciutats occidentals. Però, és clar, recreen una unitat armada catalana del segle XVIII que acostuma a desfilar portant una rèplica de la bandera de Santa Eulàlia, i això no és tolerable.

Aquesta praxis d’ocultació de la història del país té també altres raons. Els partits espanyolistes no treballen perquè hi hagi una única comunitat catalana, construïda a partir de les més diverses aportacions. Aspiren a que es consolidin dues comunitats, una catalana i un altra espanyola de tall colonial. I aquesta darrera, amb tot el suport dels aparells de l’Estat, és la que haurà de liquidar la societat autòctona. En aquest sentit, estan interessats en mantenir la ignorància respecte a la pròpia història del país emprant arguments banals: la guerra de Successió és una cosa llunyana, la Història no interessa a ningú, això va passar fa molt de temps… Òbviament la nostra realitat es sustenta directament damunt del conflicte de la Guerra de Successió i les seves conseqüències, i és per això que és vital ocultar i mantenir la ignorància sobre aquest conflicte.

Vegem però que, entre les maniobres de distracció, ara surten amb la idea que faran al Born una exposició en la qual s’exhibiran, en la via pública, escultures franquistes. I diuen que això tindrà un alt valor pedagògic, i a sobre ho presenten amb pretensions artístiques, com si es tractés d’una instal·lació singular. Aquesta iniciativa és, d’entrada, una cortina de fum de més, per tapar la significativitat del Born… Volen demostrar que al Born es pot parlar de tot, excepte de la Guerra de Successió (allò que té més sentit). La iniciativa la relliguen vagament en un context de memòria històrica. I dins el seu imaginari la memòria de la Guerra Civil és més legítima perquè és més propera i, a banda incideix de manera “fraternal” en tots els pobles d’Espanya, ja que tant els catalans com els espanyols en van resultar afectats. I pensen, i desitgen, que això serà més del gust del que imaginen una part important del seu electorat: la immigració, i que això ajudarà a consolidar la fraternitat espanyola.

La fal·làcia d’aquesta opció és, però, evident. L’interès per la denúncia del franquisme està hipotecada pel suport que l’entorn comunista va donar al postfranquisme constitucional. Els comunistes van ser els qui, a la pràctica, van sancionar una constitució que no exigia responsabilitats pels crims del franquisme. Naturalment, i en contrapartida, les atrocitats de Carrillo també van quedar perdonades. L’entorn dels “poscos” no farà cap ruptura democràtica contra l’Estat espanyolista i neo-franquista que van ajudar a crear i mantenir. No és d’estranyar doncs la lamentable política de memòria que s’ha desenvolupat en aquest país respecte a la Guerra Civil, i que han desenvolupat, també (i fonamentalment en el cas català) les esquerres. L’Ajuntament no es una excepció: no hi ha polítiques de memòria. Barcelona és del tot incapaç d’impulsar una “Topografia del terror” com la que es va fer a Berlín, aixecar centres d’estudis sobre la Guerra o el Franquisme, impulsar un Museu sobre la Guerra Civil, monumentalitzar espais de repressió o recuperar els cossos de desapareguts o represaliats. Aquí ningú fa això… i l’Ajuntament de Barcelona encara menys. On són els museus, els monuments, els memorials a la nostra gent? Res. I ara tenen la barra, la desvergonya i la indecència de dir que faran una exposició en la qual posaran escultures de franquisme al carrer i que això serà una acció en favor de la memòria històrica. I això ho faran al Born… per ocultar i amagar… Aquesta gent no ha fet res per la memòria republicana…

I encara allò més vil, allò més repugnant, a la meva manera d’entendre, és el tema de la Bandera de Santa Eulàlia. Una bandera de Santa Eulàlia, que molt bé podria haver estat la que es va fer servir en el contraatac de Rafael Casanova va restar confinada durant decennis en un magatzem municipal. Amb motiu de l’exposició Donec Perficiam la gloriosa bandera va ser rescatada i acuradament restaurada (amb esforç rellevant), i va ser exposada al Born. La primera mesura que s’ha decidit al nou centre de memòria del Born ha estat tancar l’exposició Donec Perficiam i retornar la bandera de Santa Eulàlia a podrir al magatzem.

La bandera de Santa Eulàlia ingressa al magatzem mentre que les escultures feixistes tornen a ocupar al carrer… quina metàfora. Espero i desitjo que algun dia hagin de respondre…

11 COMENTARIS

  1. Quedo decebut de la nanca de visió històrica, obviament per par de la Colau. Per saber governar cal tenir un coneixement de la historia del lloc on es governa. Sinó hi ha l’error de la ignorància la qual es molt atrevida i fa barbaritats com fa la Colau. Li diria que no s’estima Catalunya que es una carpetobetonica recalcitrant i que deixi de governar i done el relleu a persones competents que saben com fer per consolidar un poble, una nació. Sra. Colau si sap el que es pensar i reflexionar, doncs crec que no, faci aquest esforç i el únic camí que te es marxar i deixar pas altres mes qualificats. Però se que el fruit de la ignorància i de la prepotència no ho farà. I el resultat es patètic.

  2. La sr Colau, enterrant la nostra memòria històrica, i promocionant el franquisme i el feixisme més ranci espanyol. Quina llàstima què a la nostra capital de Catalunya hi hagui alcaldeses com aquesta.

  3. L’Associació Catalana d’Expresos Polítics (ACEP) ha aprovat que s’exhibeixi davant del Born l’estàtua de la Victòria i l’escultura eqüestre decapitada de Franco, amb motiu de l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que l’Ajuntament de Barcelona vol inaugurar a l’octubre. Ho han fet saber a través d’un comunicat, on l’entitat ha afirmat que iniciatives com aquesta “ajuden a establir un diàleg amb el nostre passat conflictiu i, per tant, ajuden a situar en el debat actual esdeveniments històrics com la dictadura franquista, massa vegades en silenci”.

  4. Plenament d’acord amb l’autor, tant pel que fa a les interessades manipulació i ocultació de la història per part del populisme falsament esquerrà i el sucursalisme vergonyant que governen l’Ajuntament de Barcelona com per la seva traducció en la interessada decadència que han decretat pel que fa al Born. No obstant això, no puc estar d’acord amb la banalització despectiva que l’article fa de la ceràmica exposada al Born. El persistent desinterès per la ceràmica del País de les autoritats catalanes feixistes i, des de 1978, diguem-ne democràtiques, ha mantingut desconeguda una de les produccions ceràmiques més interessants d’Europa, on passa molt freqüentment per italiana. Fa anys, uns pocs estudiosos de la nostra ceràmica que ens presentàvem arreu com a catalans, vam establir relacions sovintejades amb nombrosos museus estrangers i vam mig aconseguir que la producció ceràmica catalana fos coneguda, i reconeguda, al món. Ja dins del segle actual, la iniciativa passà a altres persones, de sentiments nacionals atenuats o obertament espanyols. Naturalment, ja no ho vaig viure, però crec que bona part de les fructíferes relacions internacionals establertes s’han refredat. L’Ajuntament, en tancar el Museu de Ceràmica (un dels quatre millors d’Europa quant a fons, per bé que infrautilitzat a causa d’una insuficient activitat científica i pedagògica), va convertir l’exposició ceràmica del Born en una joia. És cert que una joia en brut, per manca d’informació divulgativa i, altre cop, d’acció pedagògica; no obstant això, una joia.

    • Benvolgut, comparteixo plenament el teu plantejament pel que fa a la importància de la ceràmica. Tens tota la raó. Lamento que la meva observació, potser poc afortunada hagi menat a equívoc. De fet volia fer una crítica a la museografia que en el seu dia va implementar en Dani Freixes assessorat per l’arquitecte historiador G. Espuche. Com hauràs pogut comprovar tota la ceràmica esta embotida en una gran vitrina de trenta metres de llarg (i supooso que d’un cost veertiginós). Les peces estan sense referencia, ni es diu el que son, ni el nom, ni l’ús, ni a on estan trobades, no hi ha el més mínim context i això les fa incomprensibles i per al usuari pioc format, sense preconceptes per interpretar-les les converteix en “olles”. No es un problema de la ceràmica, el problema es que es va optar per una museografia arcaica que, precisament, menystenia i deixava sense context l’extraordinària col·lecció de ceràmiques. Desgraciadament la recerca del Born (un espai arqueològic per definició) va ser vehiculada sobre tot per històriadors, i no per arqueòlegs, que en general manifesten poc coneixement de la cultura material i això encara es un llast respecte al jaciment. Com sabràs, tot i els anys passats encara ningú de l’administració s’ha preocupat per tal d’editar una monografia arqueològica del Born (element que donaria rellevància internacional) ni tampoc un catàleg prou exhaustiu sobre les peces ceràmiques. Prego que entenguis la meva preocupació en veure aquella gegantina vitrina on plats, pitxers, palmatòries, llànties, escopideres, guardioles, orinals, greixoneres… fan una desfilada sense que hi hagi una minima explicació o esforç de mediació per a les peces. Obviament, la opció museogràfica passa factura… i es el que fa soporífera l’exposició, en cap cas els objectes (llastimosament descontextualitzats) de l’exposició.
      Salutacions cordials.

      • Altre cop del tot d’acord amb tu: al final del comentari deia que la ceràmica exposada al Born és una joia, però una joia en brut per manca d’informació divulgativa i d’acció pedagògica.
        És a dir, d’una banda manquen abundants explicacions escrites en rètols i plafons, així com un catàleg amb explicacions tècniques i funcionals dels diversos atuells. D’altra banda, un recorregut paral·lel curt, molt didàctic, pensat per a escolars i també per adults no gaire interessats per la ceràmica (o el vidre, el metall…), ja que les vocacions es generen fent el producte agradable, no pas carregós com comprenc que és ara.
        De fet, quan vaig visitar l’exposició, pocs dies després de la inauguració, m’hi vaig passar molta estona, perquè vaig fer fotos de tot i vaig anotar moltes coses. Llavors hi havia força gent i, en veure el meu interès, em van preguntar sobre l’ús de diversos atuells; les petites explicacions els deixaven molt més satisfets que la contemplació d’objectes que no els deien res.
        Aquesta actitud de poc interès per la ceràmica és l’habitual de l’Ajuntament de Barcelona (i d’altres de Catalunya, no pas tots) i de la Generalitat: he conegut molts funcionaris que, després de viure de la ceràmica durant anys i panys, havien estat incapaços d’aprendre gaire sobre ella i, molt menys, de fer avançar els coneixements. Certament, hi ha honroses excepcions, però són els menys, i en general queden eclipsats pels altres.
        Però -aquí torno a discrepar de tu- la ceràmica no és només cosa d’arqueòlegs. El seu estudi seriós comporta la relació amb el seu entorn, tant en llocs de producció com en llocs d’ús. I això abraça des de la geologia i la química fins a l’etnografia, la història, el comerç amb les zones d’expansió de cada centre, les migracions de terrissers (amb investigació de camp -cada cop menys, perquè els familiars s’han anat morint- i, sobretot d’arxiu), l’estratigrafia social, la llengua (i la dialectologia: el nom d’un mateix atuell en llocs diferents i la relació evolutiva entre ells, altre cop treball de camp i d’arxiu), etc.
        És un món que resulta apassionant i en el qual cada dia pots establir nous lligams i avançar en el coneixement. Una línia de recerca te n’obre moltes d’altres. En pots trobar un exemple del Born en el fil obert per uns petits fragments de terrissa “à taches noires” lígur, d’Albisola, trobats al jaciment. Si tens una estona, fes un cop d’ull al blog “Amics de la terrissa”, febrer de 2015, treball sobre soperes, apartat “terrissa à taches noires”. Hi queda patent la relació d’una ceràmica de qualitat, importada, amb unes classes adinerades barcelonines, implicades en la política que els interessava, que, llavors coincidia amb la que també convenia al País. I, de pas, va resultar que Barcelona, el Born, és el jaciment més antic del món en què apareix aquest tipus de ceràmica. Però el fil no s’hagués pogut seguir sense la investigació dels fons notarials feta per Garcia Espuche. El problema no és si la importància de l’arqueòleg és més o menys gran que la de l’historiador, sinó la manca de lligam entre l’un i l’altre per desídia municipal.
        Una abraçada.

  5. […] de les opinions més encertades que he llegit així com una de la Patrícia Gabancho i un altre de Francesc Xavier Hernàndez a qui per igual els hi dic, gràcies!, i com que reconec les mancances que tinc per fer anàlisis […]

  6. Senzillament la Colau és una inculta, així només. Per tant una ignorant sense remei que funciona a cops i empentes, sense cap criteri llògic.

  7. Ras i curt. La sra. Colau, o pixa fora de test o no va de bona fè. Tot molt greu per una alcaldessa de la capital de Catalunya.
    I tant bé que feia la seva feina abans de ser alcaldessa! No l’hauria d’haver deixat mai. No està capacitada pel seu càrrec. Si no m’equivoco,em sembla que ella havia dit “que no es ficaria mai en política”…era una sàvia decisió i més intel.ligent que la que ens està demostrant que te

Comments are closed.