El primer Congrés de la Doble Xarxa, celebrat dissabte a la UAB, planteja una transformació del sistema educatiu per garantir una escolarització íntegrament en català. La iniciativa d’Alhora qüestiona l’eficàcia del model d’immersió actual i situa la transmissió lingüística al centre del debat nacional.
«Volem començar una revolució a les escoles. La immersió no funciona. I ens hi juguem la transmissió de la llengua a la propera generació». Amb aquest missatge, Alhora ha sintetitzat l’esperit del primer Congrés de la Doble Xarxa (https://doblexarxa.cat), celebrat dissabte a l’Hotel Exe Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una jornada que ha volgut anar més enllà de les reivindicacions habituals sobre la situació del català a les aules i posar sobre la taula una proposta de transformació estructural del sistema educatiu.
La convocatòria arriba en un moment en què el debat lingüístic ja no es pot limitar a la presència del català a les aules. La qüestió és també quina llengua fan servir els alumnes entre ells, quina capacitat té l’escola de garantir-ne l’aprenentatge i, sobretot, si el model actual assegura que les noves generacions mantinguin el català com a llengua de relació i de vida.
La proposta de la doble xarxa parteix d’una afirmació contundent: la immersió lingüística, tal com s’aplica actualment, no està aconseguint els objectius que es va proposar.
Una proposta que qüestiona el model vigent
La iniciativa impulsada per Alhora planteja la creació de dues xarxes educatives diferenciades. D’una banda, una xarxa de centres íntegrament en català, on tota l’activitat escolar —lectiva i no lectiva— es desenvolupi en aquesta llengua. De l’altra, els centres que no puguin garantir aquesta condició i que segueixin el model actual.
L’objectiu és que la xarxa íntegrament en català s’estengui progressivament i esdevingui una opció universal i accessible per a totes les famílies. No es tracta de crear línies lingüístiques dins d’una mateixa escola, sinó de construir projectes educatius coherents al voltant de la llengua.
La jornada es va obrir amb les aportacions de Gerard Furest i Jordi Martí Monllau, que van situar el debat sobre el futur de l’escola catalana i la transmissió de la llengua en el marc de la situació actual del català. Les seves aportacions van donar pas a una jornada de reflexió sobre els límits del model vigent i sobre la necessitat de trobar noves vies per garantir una escolarització plenament en català.
La proposta obre un debat de fons: si el model d’immersió va ser una eina fonamental per a la normalització lingüística, cal preguntar-se si les condicions socials, demogràfiques i educatives actuals permeten continuar aplicant-lo de la mateixa manera.
Mirar més enllà del Principat
Una de les qüestions que ha suscitat interès durant el congrés és com garantir l’escolarització en català en contextos on aquesta llengua no és la predominant. La pregunta «Com ho fa La Bressola?», formulada a les xarxes durant la jornada, resumeix una de les línies de reflexió més interessants.
L’experiència de La Bressola, amb escoles que escolaritzen en català a la Catalunya del Nord, ofereix un referent per pensar en projectes educatius que situen la llengua al centre de tota l’activitat escolar a les aules, al patí, als passadissos, al menjador i en totes les comunicacions amb els pares. I el model funciona amb el consens de famílies, alumnes i escola.
La jornada també ha comptat amb la participació de Guillem Nivet, president de La Bressola; Xavier Serra, professor al País Valencià, i Ibai Iztueta, professor i escriptor del País Basc. La comparació permet situar el debat català en una perspectiva més àmplia. L’experiència de La Bressola, amb centres que escolaritzen en català en un context majoritàriament francòfon, el model d’euskaldunització del País Basc i l’experiència de l’escola valenciana ofereixen referents per pensar com es pot garantir una llengua minoritzada en entorns socials complexos.
El debat, per tant, no és exclusivament pedagògic. És també una reflexió sobre les eines que necessiten les llengües minoritzades per garantir la seva continuïtat en societats cada vegada més diverses.
De l’aula al projecte de país
El congrés ha volgut donar veu també als professionals de l’ensenyament i a les famílies. La participació de Meritxell Fortea, membre de la Xafa; Roser Ribalta, professora d’aula d’acollida a Ciutat Meridiana, i Sergi Moron, professor de català a secundària al Baix Llobregat, ha permès incorporar la realitat quotidiana dels centres a una discussió que sovint queda atrapada en el terreny normatiu i polític.
Perquè una escola íntegrament en català no depèn només de la llengua vehicular de les classes. També cal tenir en compte els patis, els menjadors, les activitats extraescolars i tots aquells espais on es construeixen les relacions entre infants i adolescents.
Aquesta és una de les qüestions que la doble xarxa posa especialment sobre la taula: la necessitat que el català sigui la llengua de tot el projecte educatiu, i no únicament la llengua prevista en el currículum.
La proposta incorpora també àmbits com les escoles bressol, la formació del professorat i la presència de vetlladors lingüístics als espais municipals de socialització.
Un debat que tot just comença
La doble xarxa és una proposta que haurà d’afrontar qüestions pedagògiques, jurídiques, econòmiques i polítiques. Avui en dia la seva execució pràctica a la xarxa pública no està recollida en la llei actual.
Però el congrés d’avui té un valor que va més enllà de la concreció de la proposta: situa al centre del debat una pregunta incòmoda però necessària. Pot continuar el país defensant un model d’escola que no aconsegueix garantir l’ús habitual del català entre els alumnes?
Perquè, com ha recordat Alhora en la convocatòria del congrés, el que hi ha en joc no és només el funcionament d’un model educatiu, sinó la llengua de la propera generació. I aquesta és una feina que podem començar a fer ara. No cal esperar a assolir la independència.
