La catalanitat ha esdevingut només una qüestió de DNI pel règim del 78, els autonomistes, que són els qui es van inventar la Catalunya friendly, la Catalunya del bon rotllo. Els signes d’identitat ja no són la llengua, la manera de fer o d’interpretar el món, l’arrelament dels llinatges, la cultura, la gastronomia, la història compartida pels indígenes… No. La catalanitat ha quedat reduïda al DNI i, per cert, qui l’atorga és Espanya, l’Espanya més castellana. Per això la senyora Parlón davant els presumptes assassins de Manresa d’ètnia àrab o amazic, es queda molt tranquil·la perquè el DNI l’ha expedit la seva estimada Espanya i pot encolomar la llufa als catalans. Com ho fa sibil·linament la faràndula tan afamada en aquesta pel·lícula dels pobres nois de Ripoll, terroristes, que van tenir un mal moment o l’escola no els hi va acabar de funcionar.
No és estrany que el cartell de la Diada sigui un munt de ditades que ens recorden l’empremta que deixem al document identificatiu i de control perquè, per als qui ens governen, els catalans només són números que viuen al territori i paguen el corresponent delme. Ben senzill.
Així ho va justificar la senyora portaveu del Govern de tothom quan va explicar l’ocurrència dels seus amb aquest cartell inclusiu, obert i amorós, en el qual els catalans sempre som una suma d’altres com si fóssim argentins o canadencs. La Diada? Una festa major de tots.
Desvirtuar la nostra manera de ser en nom de la bondat infinita i el progressisme etern, ha estat el cavall de Troia que ha corcat la naturalesa de la nació. Al meu entendre ha estat molt pitjor que el robatori fiscal. Ha estat la colonització de l’esperit i, sense esperit, només hi ha xerrameca, confusió i desesperança. Sense esperit no sabem qui som, no sabem què fer ni a on anar. Una ocurrència letal que la Catalunya oficial i, sobretot la bonagent, l’encaixa amb cara de babau autosatisfet mentre ens furten la identitat descaradament.
Un autèntic programa d’autodestrucció massiva. Un suïcidi col·lectiu assistit fruit d’una trepanació doctrinal premeditada on les víctimes no poden acceptar mai que els han enredat. No poden entendre res més enllà de la proposta miraculosa de “català és qualsevol persona planetària només cal que posi un peu a l’aeroport”. Només cal observar i escoltar la jovenalla de la CUP que fa la feina bruta de la patronal i, al marge dels quadres, la majoria no en té ni idea de què vol dir ser conseqüent.
El reguitzell d’incongruències que conforma aquesta ideologia/doctrina del totum revolutum ens ha desfet com un terròs de sucre en l’oceà d’una universalitat mística que, això sí, parla sempre en castellà perquè “és més inclusiu i el més important és que ens entenguem”.
En aquesta dinàmica d’absoluta badoqueria i confessió no és estrany que els del Govern de Tothom vagin a Extremadura, a l’Extremadura que els robem gent i recursos, a celebrar l’11 de setembre com si fos un aplec inofensiu. Ara és a l’Extremadura dels “amics” del PP i de Vox, l’any vinent serà a l’Andalusia estimada, bressol de milions d’altres catalans que ells ni ho sabien i probablement ni ho saben.
Com tampoc ho era (estrany) quan es feia a Madrid. Em ve al cap aquell 11 de setembre quan l’actual president del Fomento, quan duia la samarreta d’Unió, li va tocar fer el paper de valent defensant l’emblema nacional davant els energúmens de sempre.
Fan tots els papers de l’auca quan convé. Ben aviat els tocarà anar al Marroc, perquè la feblesa moral i l’ànima de tío Gilito que tot ho justifica, no té límits. Tot és molt bonic i molt esotèric.
És com si els països bàltics anessin a celebrar la seva “diada” a Moscou i els tibetans fessin el mateix a Pequín. Tot és molt irracional, però no deixa de ser lògic sabent qui són els delegats espanyols a la Generalitat, i què han fet els processistes, tan responsables, tan seriosos amb la feina i el sou. Una altra cosa és el silenci clamorós de tota la intel·ligència autonòmica, amb excepcions, que no ha estat capaç de replantejar-se el pensament únic forjat pel tàndem Vives-Pujol, amb allò del país de pas, de barreja i altres encantaments.
Que ningú s’escandalitzi perquè fins i tot els bascos que viuen a quatre passes saben que si es queden en minoria s’acaba la nació i això de la immigració cal dosificar-ho i no fer la vergonyosa apologia del tràfic de persones que fa el règim. Si els nostres diletants i la bona gent que s’escandalitza per qualsevol cosa volen saber què van fer els bàltics quan van ser lliures, que llegeixin una mica i, si de cas, que es confessin més tard per pecar de pensament. Sabran què vol dir actuar a Europa, a occident, amb determinació respectant els drets i els valors fonamentals fugint del pensament feble que ens ha colonitzat.
Aquests països, els bàltics, sí que han estat un autèntic lloc de pas i no el Principat com ha exagerat el neocatalanisme per simple interès econòmic.
El que resulta incomprensible és que durant mig segle cap ni una de les ments il·lustrades a la Catalunya autonòmica, hagi sigut capaç de rebatre seriosament, cap dels encanteris que ens van inculcar l’oracle autonomista en matèria identitària. Res. Silenci. Ni aquí ni tampoc en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, aquest oasi de llibertat d’expressió vacacional on tothom fa veure que s’esplaia, ningú ha estat capaç de rumiar —sense blasfemar— sobre la identitat perduda i la suplantació criolla.
Res. Un desert. Milers de ditades impersonals com les del cartell burocràtic en el gran llençol del territori, que diuen ara.
