No sé si aquest nou any 2026 serà el decisiu per a la nostra terra. Però que serà molt mogut i molt important no crec que se’n pugui dubtar. Encara que no hi ha res que sembli segur, potser podrà tornar el president Puigdemont i això remouria moltes aigües que avui estan quietes. Però a part d’aquest factor, estem assistint a una crisi del règim espanyol, que seria criminal no aprofitar.
Segurament molts lectors hauran vist alguna vegada directament o a través de la televisió aquestes màquines que es fan servir per enderrocar un edifici en runes, una enorme bola de ferro que és llençada repetidament contra les parets fins que tot es transforma en un munt de runes transportables. I és en aquesta màquina que vaig pensar, després de conèixer el resultat de les eleccions autonòmiques a Extremadura, que no dubto gens que es repetiran pel febrer a l’Aragó. Aquesta màquina enderrocadora amb el nom de “Pedro Sánchez y sus muchachos” està fent a miques l’antic partit de Pablo Iglesias i l’equilibri de forces que fins ara feia possible la supervivència del postfranquisme amagat darrere d’una falsa etiqueta de democràcia “impol·luta”.
En la manca de talla dels polítics que ara són al davant de tots els partits, Espanya no és una excepció. És un fenomen molt estès. Però aquí el problema dels altres pobles de l’Estat ho agreuja tot i fa que qualsevol moment ens puguem trobar que esclati una traca monumental que acabi desembocant en aquella “España rota” que tanta por li feia al dictador i encara en fa als successors.
I com aquell a qui se li ha cremat el pastís al forn i vol dissimular-ho cobrint-lo d’una capa de sucre, el rei i l’Illa ens engeguen uns discursets de Nadal, com si Espanya fos una bassa d’oli com un país escandinau més. Pilar Rahola ho ha definit perfectament amb el títol de l’article del 29 de desembre al Nacional.Cat.; Cinisme desvergonyit. Suposo que o bé a tots dos els deu importar ben poc si la gent se’ls creu o no, o bé ens prenen a tots per un munt de deficients mentals sense un bri de capacitat de raonament propi.
Doncs no, fantasiosa Majestat, doncs no, Gens Honorable director de la filial de la Moncloa a Barcelona. Davant dels ciutadans i davant del judici posterior de la història heu fet un ridícul de ca l’ample. I ja sabem allò que va dir Tarradellas: que en política es pot fer tot menys el ridícul.
A la meva edat no es poden fer càlculs segurs de cap mena. Però en cas que em fos donat de viure encara tot aquest any, crec que per aquest cantó no m’avorriria gens. Res no és segur. Però res no és impossible.
