L
a senyora Ayuso quan sortia de la reunió de presidents autonòmics va declarar que “ens volen fer sentir estrangers a Espanya” per després insistir que Espanya “no és una nació plurinacional“.
Per començar, dir una “nació plurinacional” és com dir una “cèl·lula pluricel·lular”. O és una cèl·lula o és un organisme pluricel·lular, però una “cèl·lula pluricel·lular” no pot ser. Són termes excloents. Cultura bàsica. Per tant, donada qualsevol població, o bé és uninacional o bé és plurinacional depenent de si és o no homogènia des del punt de vista nacional. Però és l’una o l’altra, les dues alhora no pot ser. Una façana pot ser monocromàtica o policromàtica, però les dues alhora és impossible (és d’un sol color o de més d’un). Qualsevol estat del món és, per tant, uninacional o plurinacional. La bajanada, però, és més una declaració d’intencions que no pas una sentència.
Segon, ella que és tan constitucionalista hauria de saber que Espanya no és una nació, sinó que és un estat, que és tal com es defineix a sí mateixa a la constitució. Un estat que s’autodefineix com a plurinacional, a sobre. De fet, la majoria d’estats actuals són plurinacionals. Una altra cosa ben diferent és que aquest estat intenti esdevenir nació intentant imposar a les diferents nacions que el componen que adoptin la inexistent i inventada nació espanyola. Una nació espanyola que no és cap altra que la castellana. Un altre problema és si existeix una nació castellana. Que hi hagi un territori anomenat Castella no fa que els seus habitants conformin una nació. Les nacions històriques acostumen a donar el seu nom al territori i els castellans reben el nom del seu territori. Si fossin nació, el nom del territori seria Castellània (o alguna cosa per l’estil) i no pas Castella. Per exemple, europeus és el terme per denominar els habitants d’Europa, i en deriva d’aquest darrer. I que no som davant d’una nació es palesa en el fet que el terme per a denominar els individus deriva del territori on pertanyen. Els occitans, en canvi, com que són nació sí que donen nom al seu país, Occitània. D’aquí els meus dubtes sobre si realment existeix una nació castellana. Altres arguments històrics apunten també en aquesta direcció: Castella va anar eixamplant el territori, però no hi va haver repoblació castellana en aquests territoris, només un canvi de governant. Com que no és una població homogènia difícilment pot esdevenir una nació.
Com que estranger és que és d’una altra nació, i com que ella no és catalana, quan ve a Catalunya esdevé estrangera perquè està en un altre país —que no és més que el territori d’una nació—. Hauria de saber (i acceptar) que quan hom està a l’estranger el més normal del món és sentir-se estranger; com és normal sentir calor pel sol del desert o sentir fred a l’Antàrtida. Una altra cosa és fer-ne d’això un problema, que ja és una decisió o posició personal.
Qualsevol castellà quan viatja a la nació catalana, viatja a l’estranger, perquè viatja a un país que no és el seu, viatja al territori d’una altra nació. Nosaltres quan anem a Castella també anem a l’estranger, però això no suposa cap trauma per a nosaltres. Aquesta dona el que li costa (o es nega a) acceptar és que un castellà és un estranger a la nació catalana, però perquè en el fons a ella el que li molesta, el que vol és negar l’existència de la nació catalana. I això l’irrita perquè és llavors quan es visualitza que tenen ocupada, colonitzada, la nació catalana i quan s’adona que si no fos per l’ús de la força ella no podria dir que això és Espanya. A cap colon no agrada que li diguin que és un colon, com a cap maltractador no li agrada que li diguin que és un maltractador com tampoc a cap lladre no li agrada que li diguin que és un lladre.
Hauria de ser més racional i reflexionar com és que es va sentir estrangera i no fos el cas que fos per una cosa tan senzilla i simple com perquè realment era a l’estranger. Però, és clar, si comença a fer-se aquestes preguntes potser en vindran unes quantes més que només de pensar-hi ja li agafen uns marejos i unes nàusees que el malestar que provoquen se li fa insuportable. El problema és que atiant la catalanofòbia viuen molt bé perquè els dona molts vots.
El que més greu em sap és que l’odi que ens tenen els surt de ben endins i ha esdevingut una part essencial del seu ser fins al punt que sembla que per autodefinir-se han de partir del seu odi als catalans.
