La gran apagada ha apartat dels titulars informatius i de l’atenció general algunes qüestions que, a llarg termini, poden ser tant o més nefastes que aquesta fallada tècnica, deguda a la incompetència d’uns i a l’afany de lucre d’altres. L’entrevista al científic Antonio Turiel al VilaWeb del 2 de maig és clau per entendre tot l’abast de l’afer. Esperem que la investigació independent dels tècnics europeus ho posi al descobert sense miraments.
Però aquests dies em va cridar molt l’atenció la informació que una persona gens sospitosa d’independentisme, el president del Foment, Sánchez Llibre, havia criticat durament els nous impostos creats pel govern Illa i va dir que convertien Catalunya en un “infern fiscal”. Quan una persona com el president del Foment fa un crit així és que té prou fonaments per fer-lo. I llavors, no puc evitar la pregunta sobre què ha portat el govern del lacai de la Moncloa a promulgar mesures altament nocives per a la indústria catalana. Es tracta solament de l’acostumada tírria dels “bons” socialistes contra el “malvat” capital? O bé, senzillament, de manifesta incompetència econòmica? O es tracta d’un pas premeditat per afeblir Catalunya i dificultar que sortim del paradís espanyol? Podem triar i remenar, però al final el resultat és “infern”. El resultat d’aquesta “illada” pot ser l’aturada d’inversions, tant pròpies com estrangeres en les indústries catalanes, i fins i tot l’emigració de llocs de treball.
Amics lectors: jo no sé què en pensen els independentistes sincers (i suposo que n’hi ha molts) que encara són afiliats al PSC (Partit Sucursalista Caragirat) i a ERC (Esquerra Rancuniosa Camaleònica) però qui no tanca voluntàriament els ulls ha de veure que molt del que fan les cúpules d’aquests partits, no té res de bo per al nostre país. Jo em guardaré prou de dir a aquests independentistes (forçosament desorientats) el que han de fer. Ni els diré que es donin de baixa dels seus partits. Costums i factors emocionals que venen de molt lluny no s’espolsen fàcilment. Però crec que sí que tinc el dret d’exposar-los què faria jo si estigués en el seu cas.
Jo no em donaria de baixa del partit que em té completament desil·lusionat, sinó que aprofitant que ara hom es pot afiliar a Junts, sense renunciar a una altra afiliació, me’n faria membre i així, en la modesta mesura que pogués, lluitaria dins del PSC o d’ERC, contra tota la gestió que ha portat a aquestes “illades”, i dins de Junts faria el que pogués per ajudar Carles Puigdemont a transformar el partit en un de transversal, independentista sense reserves de cap mena, donant-li suport contra els que dins del partit vulguin posar-hi traves. Ja sé que és molt demanar del membre o simpatitzant més aviat passiu. Però qui continua tolerant “illades” sense dir ni piu, ni es pot queixar ni es pot titular d’independentista.
Mentrestant, esperem a veure quines sorpreses ens donarà encara (i cap de bona) aquest “normalitzador” que mai hauria hagut d’asseure’s a una cadira que deshonora.