Avui no parlo de cap tema del conflicte català. Però del conflicte a Ucraïna en rebem ja les conseqüències econòmiques i en rebrem encara d’històriques que ens afectaran molt directament als catalans. Es va fer cèlebre aquell crit del patriota polonès Koscziusko, quan Rússia, Prússia i Àustria es van repartir Polònia a la segona meitat del segle XVIII. ¿Pot trobar avui aquell “Finis Poloniae” malauradament una continuació amb un “Finis Ucrainiae”? No m’atreviria a descartar-ho.
Quan escric aquest article, fa poc que he vist a la televisió alemanya una declaració de Putin que demostra que això d’acabar la guerra a Ucraïna amb una “pau justa per a les dues bandes” no sembla que pugui ser altra cosa que una bonica tapadora per encobrir el desig d’acabar el conflicte ni que sigui deixant els ucraïnesos sota el domini del sàtrapa del Kremlin.
Què ha dit Putin? Ha dit que no pot acceptar “un govern antirus” a Ucraïna. Hom ho sent i li costa de creure. Després de la guerra de destrucció i d’extermini que ja dura tres anys, què pot haver-hi a Ucraïna, amb eleccions democràtiques, altra cosa que un govern antirus? Qualsevol partit russòfil seria esbandit a les urnes de manera aclaparadora. Com vol evitar Putin, doncs, aquest govern antirus? Suposo que convertint Ucraïna primer en un protectorat rus i després en una de les pseudorepúbliques de la federació russa. Si el món ho permet, Europa i molt concretament els països bàltics, ja es poden calçar..
Hi ha veus que encara volen justificar la invasió russa a Ucraïna dient que els errors occidentals han fet que Rússia se sentís amenaçada, sobretot des que el govern prorus que hi havia a Ucraïna va ser esbandit per la revolució a la plaça del Maidan. Aquestes veus que veuen l’origen de tot en el malvat capitalisme occidental que ha volgut aniquilar Rússia, al parer meu passen per alt un parell de fets massa importants per a ignorar-los.
El primer és l’especial brutalitat de l’agressió russa ja des dels primers dies de la invasió. La massacre als habitants de la ciutat de Butxa, on quan els ucraïnesos van reconquerir-la van trobar més de mil persones civils assassinades i deixades al mig dels carrers. O les deportacions de nens ucraïnesos de les zones conquerides per “russificar-los”. O la destrucció sistemàtica de les infraestructures que fan habitable un país (energia, hospitals, etc.) i de cases d’habitatge normal, dia per dia, com a eina de terror contra la població civil. Tot això no té res a veure amb aquell subterfugi de Putin de voler “alliberar els ucraïnesos d’un règim nazi”. A Putin li importen un rave els patiments de la població civil. El que vol és al final poder tornar a “engrandir” Rússia. Ja només faltaria que, com Trump, es posés també una gorra vermella que digués “Fem Rússia gran altra vegada”. I el que fa és convertir-la en un pària odiat.
I anem al segon punt. Parlem de Rússia, però més pròpiament hauríem de parlar del “sistema Putin”. Aquest home, des que Jelzin el va nomenar com a successor seu (ignorem per quins motius o quines pressions va poder passar) ha bastit (com tots els dictadors o autòcrates) un sistema d’interessos al seu voltant (magnats, militars, etc.) que li asseguren el poder. Un sistema que no vacil·la a recórrer si cal a l’assassinat si algú el pot posar en perill. El cas d’Aleksei Navalni no ha estat l’únic però sí el més destacat.
Només cal imaginar per un moment si per una de les piruetes inversemblants que fa de vegades la història, que Navalni hagués arribat a la presidència de la federació Russa. Puc pensar perfectament que avui Rússia seria més forta que no pas amb Putin. No militarment, no perquè tingui armes nuclears, sinó perquè estaria cada vegada més integrada en les xarxes econòmiques, financeres, científiques i socials del món, i amb els seus recursos immensos seria un factor més determinant que no pas ara. Puc pensar perfectament que la seva relació amb Ucraïna seria tan estreta i lligada com ho és avui per exemple la relació entre França i Alemanya, i que creant un clima de germanor (en lloc de l’actual de terror inhumà) pogués arribar fins i tot un dia a crear una confederació comuna on potser també s’integrarien els pobles del Caucas. Sembla tot molt utòpic, però una Rússia autènticament democràtica, podria donar moltes sorpreses positives al món.
Ara, però, és el “rei sol” de Moscou el que mana i que creu que pot fer anar el món com ell vulgui. I de moment aconsegueix (i això potser no entrava en els seus càlculs) una onada de rearmament a Europa, que obliga els estats a reduir despeses socials o a endeutar-se fins a límits insospitats, cosa que no tothom comprèn i que comporta crítiques que ignoren el perill real que representa permetre que Ucraïna acabi a les urpes putinesques. “Finis Ucrainiae”? Desitjo de tot cor que no sigui així. Perquè un “Finis Ucrainiae” podria portar en si la llavor d’un “Finis Cataloniae”. Ja sé que els dos casos són molt diferents, molt. Però estem prou escarmentats per témer sempre el pitjor, encara que treballem perquè no arribi.
