La decisió del president Puigdemont de substituir l’Assemblea de Representants per dues cambres més adients amb l’evolució del conflicte, ha suscitat decepcions comprensibles i reaccions fora de lloc, fruit d’una falta de comprensió per part de molts (crec jo) tant de les exigències d’aquesta difícil etapa de la lluita per la independència, com del caràcter provisional de totes les institucions i organismes de l’exili que han d’adaptar-se en cada moment a l’evolució dels esdeveniments i no poden tenir de cap manera la mateixa garantia de permanència que tenen les institucions en un país normal.
Per les informacions que m’han arribat per part autoritzada, hi ha hagut a l’Assemblea un grup minoritari que volia que el Consell fes allò que ells volien (i que m’atreveixo a suposar que era potser una posició extrema, “numantina”) i que no haurien dubtat a fer-lo caure si haguessin tingut la més mínima possibilitat d’èxit. Per altra banda, l’Assemblea sembla que ha fet molt bona feina preparatòria de les lleis d’una futura república. Però aquesta sembla que no era la feina que havien esperat molts dels seus membres que s’havien imaginat un paper més lligat a accions de resistència i de protesta als carrers de Catalunya. Això ha pogut portar unes primeres decepcions, i ara unes de noves, perquè a molts membres els hi sembli que se’ls enviï cap a casa sense consideració ni miraments. Aquesta decepció, encara que equivocada, es pot comprendre. Però reaccions fora de to, podrien haver-se-les estalviat només que hom s’hagués pres la molèstia de mirar-s’ho una mica més enllà del petit (o gros) orgull personal.
Què vol fer el president? Reorganitzar la feina a l’exili amb dues peces clau. Una seria la connexió directa amb els consells locals que són els que poden organitzar amb més possibilitats d’èxit les accions a l’interior. L’altra, posar en mans d’entesos i professionals la refundació de tota la preparació de lleis republicanes que fins ara s’ha fet, per tenir-ho tan llest com es pugui, per si el moment d’haver-les d’implantar arribés impensadament. Per mi, això és pràcticament una mostra de “confrontació intel·ligent”, que és el que es demana des de fa temps per fer front a l’opressió per part de l’Estat.
Jo només puc dir què faria si fos un dels membres de l’Assemblea: no perdre temps a lamentar-me, sinó integrar-me en els consells locals, o fundar-ne d’altres on no n’hi hagi. Perquè l’important no és servir el país on hom vulgui, sinó allà on calgui i sigui possible.
Per cert, com a català resident a l’estranger, confio que el Consell trobarà la manera de què la representació que ara teníem a l’assemblea la tinguem també dins de la nova organització. Potser com a hostes assessors a la Cambra de consells locals?
Repeteixo: la situació actual no és equiparable a la política normal en un estat normal. És més aviat la d’un camp de batalla, on el general pot actuar encertadament o no, però que si la tropa en discuteix les ordres, la batalla ja està perduda. I en els moments més compromesos cadascú ha de córrer al lloc on pugui ser més eficaç i no entestar-se en una trinxera determinada.
Tinc una molt elevada opinió de la gent que s’ha pres la feinada de ser membre de l’Assemblea de Representants. I aquesta consideració em fa confiar que segueixi treballant per al paí amb el mateix esperit de servei, al lloc on calgui i on, n’estic segur, seran acollits amb mans besades.
Benvolgut Pere.
Totalment d’acord amb la teva reflexió.
Hola Pere,
Em sap greu però jo en tinc una visió diferent d’aquest tema.
El Consell de la República podia ser una bona eina per continuar la lluita des d’una posició inclusiva i fora de les urpes de l’Estat espanyol i la dels partits, ocupats en les seves baralles gallinàcies, i per això me’n vaig fer membre. Malauradament no ha estat així perquè el President Puigdemont ha preferit continuar sent el cap real d’una facció, la de Junts, enlloc d’intentar estar per damunt de la lluita política partidista que tots sabem on ens ha portat, o més ben dit, on no ens ha portat: la independència.
El recolzament electoral a Junts, la crida a la participació electoral feta per la direcció abans que es pronuncies l’Assemblea de Representants, i sense demanar opinió als afiliats, i ara l’assumpció de les negociacions amb l’Estat per part del seu president, són bones proves d’això que dic.
Confiava que l’Assemblea de Representants, un exemple de participació democràtica plural i diversa, fos un contrapès a una direcció del Consell clarament esbiaixada cap a Junts. Sembla que en el fons és això allò que molesta d’aquesta Assemblea i per això s’ha decidit eliminar-la i substituir-la per òrgans completament en mans de la direcció del Consell. El demés són teories conspiranoiques que busquen justificar allò què és injustificable: l’eliminació de la representació lliure i directa dels afiliats.
Per a mi, que mai he votat a Junts, o qualsevol dels seus antecedents o noves reencarnacions, perquè sóc independentista, però també sóc d’esquerres i tinc un model de país diferent al que representa Junts, ha estat una decepció la dissolució de l’Assemblea de Representants, tant més quan s’ha esperat al darrer moment per anunciar-ho. Si es volien fer reformes, l’Assemblea de Representants era el lloc pertinent per anunciar-les i discutir-les, comptant també amb els afiliats.
Esperaré a que es realitzi la consulta als afiliats i després, si la voluntat majoritària recolza a la direcció, em donaré de baixa.
Hi ha molts llocs des dels quals continuar lluitant per la independència, cosa que continuaré fent, i me n’aniré del Consell de la República amb la convicció que nosaltres mateixos hem malmès, una altra vegada, un instrument que podia ser útil.
Què hi farem!
Cordialment,
Francesc