Catalunya, qui és el problema?

Són líders… o funcionaris, pigmeus, de la política? És evident que “solució” al problema no han tingut, tenen. Potser el “problema són ells?

Si hi ha un problema, existeix un problema! Si vostè dirigeix aquesta àrea, està per a resoldre-ho. Si és de la seva responsabilitat i no ho resol, vostè forma part d’aquest. Si passa el temps i no l’elimina, s’agreuja…, potser el problema és vostè!”

Com a consultor, he pronunciat això amb freqüència. Existeix problema España/Catalunya? És evident. És aplicable la meva afirmació als polítics? Creixen les crítiques. Passen els dies i “el conflicte” es cronifica, engrandeix. Qui és el problema?

Situació actual?

Publicitat

Ho defineix molt bé Joan PUIG: “Malgrat haver guanyat democràticament en totes i cadascuna de les vegades que s´ha anat a les urnes, fa quasi cinc anys que fem passos enrere (recordeu allò de “Ni un pas enrere”?); de desmobilització (recordeu allò d’“Els carrers seran sempre nostres”), i sense capacitat de reacció davant dels atacs a tot allò que pogués ajudar a fer possible la independència.”

Tot diagnòstic exigeix un “referent”. Ho veiem en les anàlisis clíniques. La “negreta” avisa de desviacions negatives. Quins valors de referència utilitzar? Cinc irrenunciables: “Nivell de vida de la societat pel que genera la seva població, nivell de democràcia i llibertat, qualitat dels serveis socials, consolidació i creixement de la identitat de Catalunya; dignitat objectiva i subjectiva”.

Estan els qui viuen a Catalunya en els estàndards òptims que “mereixen” pel que “generen”, “poden”? No. Estan plenament satisfets els qui viuen, treballen, tributen a Catalunya? “Tots” volen el màxim nivell de vida, de serveis socials, dignitat en el tracte rebut. La majoria vol democràcia autèntica. No tots senten la identitat “catalana. Una enquesta de “clima intern” què demostraria?

Què és “avui” Catalunya?

La història demostra un atàvic intent de castellanització primer, Espanya encara no existia, espanyolització, després. “Transició”. Va tornar Tarradellas com a president d’un “subjecte polític”: Catalunya. La Constitució la va qualificar “nacionalitat”. Què ha succeït? Aquí estan els fets objectius. Progressiva aportació de Catalunya a Espanya en tots els ordres; progressiva disminució com a subjecte polític, de capacitat d’autogestió, d’autofinançament. Incompliments de tota mena s’han anat acumulant acreixent el dèficit en tots els àmbits. Això perjudica a “tots”: independentistes i dependentistes!

Què és avui Catalunya? De nació durant segles va passar a “domini borbònic” sense els seus drets històrics. Transició: teòricament “nacionalitat”. Avui, “colònia, territori intervingut”. No té ni estatut. Espoliada segons The Wall Street Journal. A penes té capacitat de gestió. El seu Parlament veu anul·lades les votacions. No decideix en temes estratègics. La seva societat, tota, altament castigada en qualitat de vida, democràcia, serveis socials, llibertat, identitat. Quant ha perdut Catalunya des de Tarradellas a Aragonès? És aquest el problema? No! Són “indicadors”, “efectes”, del problema. Quin és llavors el “problema”?

Líders o funcionaris polítics?

Com qualificar els dirigents de Catalunya des de la transició fins a avui? Quina imatge té la societat d’ells? És injust qualificar-los a tots per igual, però, en comunicació, hi ha un dogma: “Veritat és el que interpreta el receptor”.

Crítica freqüent: “els polítics defensen la seva “butaca”. És així? “Un bon líder no es queda embussat darrere de l’escriptori.” (Branson) Prioritzen el seu mitjà de vida, el seu salari, els seus equips, sobre el que realment desitgen, mereixen!, els seus militants, votants?

S’ha instal·lat una “oligarquia política” que actua amb “despotisme il·lustrat” en defensa de si mateixa? Polítics, no tots, que se serveixen “de” la societat en lloc de servir “a” la societat que els ha triat? Molts indicadors objectius suggereixen que sí. “La burocràcia és una màquina gegantesca manejada per pigmeus” (Balzac). Canviem burocràcia per “política”. Polítics catalans: Líders o pigmeus? Què demostren els seus resultats?

Molts milers de votants independentistes aspiren a aquests valors per al futur de les seves famílies: qualitat de vida, serveis socials avançats, democràcia, llibertat, etc. Aquests més de dos milions de votants que van defensar les urnes amb els seus cossos té una “visió” del seu futur i la volen gaudir, ja!, gràcies a la independència. «El lideratge és la capacitat de traduir una visió en una realitat» – (Warren Bennis) Té la societat de Catalunya, tota!, líders que la materialitzin?

Por a la violència policial, judicial, econòmica…?

Argument freqüent. Justificat. Aquí estan sentències, multes, sancions, inhabilitacions, per part de l’Estat espanyol. També, milers d’investigats pendents de judici amb acusacions i peticions de sentències  molt dures per la seva desproporció, injustícia. Asimov: “La violència és l’últim recurs dels governants incompetents”. La violència és l’únic i primer recurs aplicat per Espanya a l’independentisme. Alternatives: sotmetre’s, renunciar a aquests valors? O polítics, militants i votants decidits, per via democràtica, pacífica,  possible!, a aconseguir-los mitjançant la independència? “Quan alguna cosa és prou important, ho fas fins i tot quan les probabilitats juguen en contra teva.” (Elon Musk). Què faran els polítics militants, votants, que es diuen independentistes?

Què haurien de fer?

Els dirigents “competents”, si n’hi ha, convocar una reunió “decisòria” de protagonistes: líders polítics, patronals, sindicals, d’organitzacions socials, realment compromesos a oferir als habitants de Catalunya el gaudi d’aquests valors mitjançant la independència. Hauria de sortir un projecte unitari! Participar o no, “autoqualificarà”.

Són líders… o funcionaris, pigmeus, de la política? És evident que “solució” al problema no han tingut, tenen. Potser el “problema són ells?

Atribuït a Gandhi: “Si els qui governen són uns idiotes és que els seus electors estan ben representats”. Canviem el qualificatiu. Si els polítics “funcionaris, pigmeus, incompetents”, són “el problema” qui els ha posat i manté aquí?

Des de la coherència, què faran militants i votants…? Quant hi ha en joc per al present i futur de Catalunya, de “tots”?