València: Cartell sobre Drets lingüístics de federació Escola Valenciana.

Es veu que ara s’ha posat de moda “reclamar” per uns drets que té tothom i han passat per alt i es prenen a la babalà quan es tracta dels Catalans, pel fet de voler emprar el nostre idioma en tots els àmbits de la vida quotidiana ara i en endavant, i que no hem pogut gaudir des de sempre, sinó amb reserves en alguns contextos, amb represàlies i prohibicions en altres èpoques i amb “càstigs” directes i indirectes. Estrany, oi? I això que estem a Catalunya, n’és originari i propi i reconegut —no com ho hauria de ser legalment—, al marge de tot això, cal ser respectat i també respectats tots aquells que el parlen.

És obvi que els pares dels alumnes que s’estan queixant i provocant polèmica a base de mentides i exageracions que els interessen no tenen pas por que els seus fills puguin continuar vivint en castellà a Catalunya, ni creuen que no el coneixen prou per a necessitar dedicar-hi més hores, ni tampoc castigant les poques emissores i mitjans en català, ni tampoc estan discriminats ni menystinguts, sinó que gaudeixen d’una presència social i reconeixement jurídic “suprem”, i mai millor dit: a més, cal premiar-los, en detriment de tota la resta. S’aprofiten de la situació delicada i l’hegemonia jurídica espanyola i l’augment de la immigració al territori per a “negar-nos” i, a sobre, fer-nos sentir malament amb la pretensió de fer-nos desistir en l’exercici de què ens és natural i no volem imposar sinó garantir. Els èxits de la immersió lingüística ho són, tot i que caldria saber si s’ha dut a terme a tots els instituts: ara sí, cal vigilar i inspeccionar si es fan classes en castellà. En la política d’odi que dur a terme el govern espanyol —tant el socialista com el popular—, el tema lingüístic és el tema estrella: aquí és on, a més dels partits unionistes “de sempre”, apareixen els esperpèntics partits bombolla com Ciudadanos, UPyD i VOX, que només fan que accentuar o polaritzar —en negatiu— aquestes polítiques centralitzadores a base d’atacs desconsiderats i que sí que són delictes d’odi a més de mentides que, per moltes vegades que diguin –qui vulgui- pot arribar a conèixer que no corresponen a la realitat social i política que vivim a Catalunya: utilitzen la majoria de mitjans de comunicació per fer que casos puntuals esdevinguin icones del malentès, o per fer que aquells que viuen arreu del territori espanyol o en són partidaris fins a les darreres conseqüències, les emprin com a bandera no a favor seu sinó en contra de nosaltres.

El que no diuen és que tenim dret a no viure relegats, menystinguts i menyspreats ni a perdre el que tant ha costat de guanyar, gràcies a voluntaris, militants i gent normal que vol viure en català. El títol d’un article recent d’opinió, d’una publicació cultural del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) transmet i resumeix moltes idees que no poden ser més certes: ““Els qui més tenen interès a sembrar notícies falses són els qui recullen els fruits de la polarització en la societat”. En el context periodístic és clar i el pitjor és que, en l’àmbit a què ens estem referint, cal contrarestar un entramat empresarial i “carca” molt arrelat, que estava aparentment adormit i que, en ressorgir, sense complexos, la crida nacional catalana ha pres encara més força. No paren de sorgir notícies en publicacions locals i comarcals del Principat i resta de Països Catalans d’atemptats tan inversemblant i plens d’odi que sembla que no puguin haver passat, molt polaritzats, i patits per gent que només s’ha adreçat en català a l’Administració, o en pro de l’ús de la seva llengua habitual. Què es pot fer en aquests casos? Fent una prospectiva a la premsa catalana —però no la més generalista on aquests casos, quan s’expliquen, s’utilitzen per a ridiculitzar o sobretot fer passar gat per llebre—, aquells agressors són els que es presenten com a víctimes. A més del factor democràtic —que no—, no es té en compte ni el principi a la diversitat, ni el de la proporcionalitat atenint-nos a fets històrics, territorials, legals i a interessos polítics.

Publicitat
Publicitat

Per una banda, que hi hagi més mitjans o grupuscles no vol dir necessàriament que la gent estigui més ben informada ja que en depèn el nombre, l’abast i la tendència ideològica. En moments crítics o polaritzats, la desinformació esdevé estratègica per a difondre idees de manera repetitiva. Sort en tenim, dels blocs o mitjans crítics diversos que estan lluitant per a difondre informació i aportar altres visions, o donar visibilitat a notícies que si no no tindrien veu. Per altra banda, hi ha els falsos sinònims, és a dir, els conceptes i termes que són emprats exclusivament en una de les seves accepcions o de manera errònia i que acaben esdevenint notícies falses (exageracions i tergiversacions de la realitat). Un d’aquests termes és “bilingüisme”. Ja deia el lingüista Pau Vidal, en un dels seus llibres, que “el bilingüisme mata”: de manera molt gràfica i impactant es vol significar que, sota aquest paraigua, s’amaguen monolingüistes de l’espanyol que provoquen situacions de disglòssia que contribueixen a disminuir l’ús del català i que, amb relació al castellà, poden provocar la seva substitució: “Situació sociolingüística en què una llengua o varietat és usada per a funcions formals, predominantment en l’ús escrit, enfront d’una altra utilitzada per a funcions informals, generalment orals” (DIEC).

El nou secretari de Política lingüística, Francesc Xavier Vila, amb relació a la situació actual: “Hem estat discutint sovint sobre futuribles de què havíem de parlar, però que no permetien posar damunt la taula que els reptes bàsics no els estàvem acomplint.” Doncs sí: el cert és que no tot el que ha canviat per a bé és etern i perenne, ni una flor fa estiu, i cal prioritzar el que és més important o una de les bases més fermes d’un país, i que els polítics han desatès sota falses promeses o confiança cega, desatenent o menystenint l’adversari. Els pactes i les polítiques de mínims ja s’ha vist que no són suficients i, a més, cal fer-nos respectar i no demostrar debilitat vers les conviccions i drets que: hem de ser conscients de la realitat i posar-la sobre la taula de la manera més senzilla possible, però assumint també que no tenim per què justificar-nos ni tampoc defensar una llengua no vol dir atacar-ne d’altres. Cal fer net i actuar en defensa pròpia, com tothom, fent complir les lleis i que els greuges siguin castigats, aconseguir que es respectin els drets de tots: que totes les discriminacions lingüístiques o altres no es quedin en webs o registres fets per iniciativa particular sinó que se’ls doni cobertura legal amb les consegüents penalitzacions.

No es pot permetre que es facin afirmacions com les de l’extrema dreta que al·leguen que “no es pot tolerar que existeixin parts d’Espanya en les quals milers de nens no poden aprendre a llegir i escriure en la seva llengua materna, en espanyol, només perquè uns polítics sectaris els ho neguen” sí que pretenen crear “conflicte” i “enfrontar” i “separar” la societat catalana: tots ells aprenen català i castellà. Ni tolerar que se’ns tracti de “nazis”, ja que, per començar, el règim franquista sí que ho era i ells el representen: per manca de tolerància i voluntat d’anul·lar i eliminar tot allò que no sigui el que ells volen o representen. Per què aleshores la llibertat d’expressió no és igual per a tothom?

Si bé, com diu Carme Junyent en el llibre: El futur del Català depèn de tu, publicat per Ona Llibres, una llengua depèn dels seus parlants, però els governs que ens representen han de poder garantir-ne la viabilitat en l’ordre sanitari, educatiu, legal, etc. Fer-ne pedagogia en sectors més enllà dels públics i cercar la manera perquè tinguin efectes reals. Molt important és la tasca de la Plataforma per la Llengua i de l’Oficina de Drets Lingüístics creades el 2017 i 2020, respectivament, al País Valencià i a les Illes Balears: al punt de mira sempre, cal lluitar per a mantenir-les i protegir-les jurídicament.

La taula rodona celebrada el 30 de juny de 2021 del cicle “Parlem-ne!” titulada Com tenim la llengua? , organitzada per Llengua Nacional, i amb representants del Principat de Catalunya i un altre del Principat d’Andorra, posa de manifest el que ens cal i que el plurilingüisme no existeix més que normalitzant-les, i tenint-les totes en consideració i reconegudes legalment, més enllà de la iniciativa pròpia i col·lectiva de parlar-la.

El dia 4 de desembre és el Dia dels Drets Lingüístics: volem una llei d’igualtat lingüística i el reconeixement i defensa prioritària pel català. Hem de diferenciar el que és legal del que és lícit. Pots posar qualsevol mena de queixa, en aquest sentit, aquí.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here