Les pugnes de poder i el període colonial han marcat la realitat política, econòmica i social del Sàhara Occidental i de la seva gent. Un combat desproporcionat entre una potència regional, amb molts interessos en joc, i un poble abandonat i a la deriva.
L’ocupació del Sàhara per l’exèrcit espanyol, primer, i les ànsies d’expansió del Marroc, després, ha relegat els sahrauís a ser nòmades i a viure durant dècades desplaçats i marginats. A l’espera d’un referèndum d’autodeterminació acordat, sota supervisió de l’ONU, el 1991, entre marroquins i sahrauís per a escollir entre la independència o bé la integració al Marroc té molt poques possibilitats d’esdevenir una realitat. El conflicte continuat i desplaçament del seu país que s’ha anat perpetuant no ha fet que desistissin en la lluita per recuperar el que els ha estat arrabassat. Lluny de resoldre’s, i fruit dels interessos de la corona espanyola, el 1975 se’n va desentendre deixant-los a la seva sort. El Frente Polisario, agent de referència de la República Árabe Saharaui Democrática (RASD) ha denunciat a l’ONU l’incompliment, per part del Marroc de l’alto al foc a mitjans de novembre. La situació de precarietat en què viuen és al punt de mira d’associacions i voluntaris d’ajuda internacional, que pretén fer xarxa i donar suport als refugiats; això no obstant, l’exili en què es troben no es pot perpetuar. Després de celebrar el 30è aniversari de lluita per aconseguir la independència, per a ser reconeixement de la comunitat internacional.
Moltes han estat les mostres de suport per part dels catalans i també hi ha una delegació a Catalunya del Frente Polisario, i molts els ajuntaments que han presentat i aprovat mocions de suport per als seus presos polítics i el seu alliberament nacional. Dos pobles i un mateix desig: la llibertat i l’autogovern.
És molt trist que molts joves ho deixin tot per combatre per una terra que no han trepitjat mai. L’obligació en prendre partit per reivindicar la seva història i pàtria per la qual molts dels seus familiars han lluitat posa encara més en evidència la manca de suport internacional, sobretot dels responsables de la situació actual —tant moral com legal— i també de les instàncies que, en el seu moment, havien d’intervenir-hi de manera efectiva i a favor seu.
Cal donar-los veu i fer-se’n ressò de totes les injustícies que encara continuen patint, repressives, de discriminació, en aquest nou conflicte armat. A l’espera de saber si a finals de novembre el Consell de Seguretat de Nacions Unides dicti una resolució sobre la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), per la de reprendre les negociacions i a l’espera que es nomeni un nou enviat especial que actuï com a mediador o ‘relator’.
