Pseudohistòria contra Catalunya

Acabo de rebre, en ple confinament barceloní, el llibre coral de vuit autors Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història, coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo, i editat per Eumo Editorial.

L’obra s’estructura en cinc parts: introducció, primera part (dedicada a combatre la pseudohistòria espanyolista), segona part (refutació de la pseudohistòria de l’Institut Nova Història), tercera part (dedicada, molt oportunament, als canals difusors de la pseudohistòria, així com a fer propostes de futur) i finalment, les conclusions. Un total de 460 pàgines escrites a vuit mans, la qual cosa ja representa una dificultat important de superar (encara recordo el que vam patir els tres pianistes que vam participar en la redacció final de l’estudi Ambaixadors catalans a Madrid. Els inicis de la Guerra de Separació (1640-1641), editat l’any 2015 per Rafael Dalmau editor). És un repte ben resolt que cal destacar perquè no sovintegen els casos de treball en equip en assaigs historiogràfics monotemàtics. No és, però l’únic mèrit del treball. Per mi, el més important rau en la defensa d’un codi deontològic de la investigació i del relat històrics, enfront del que podríem qualificar de fake history, vingui d’on vingui i/o ens caigui més o menys simpàtica. Els fets presentats com a certs s’han de demostrar segons el mètode científic de la nostra disciplina. Les hipòtesis s’han de formular com a tals. Les interpretacions s’han d’argumentar d’acord amb fets comprovats. Els autors mostren un munt d’infraccions d’aquesta regla d’or en els dos casos de pseudohistòria exposats. Les crítiques cap a la pseudohistòria espanyolista es fonamenten, sobretot, en el que jo anomeno la síndrome Reis Catòlics (vegeu catatur.blogspot.com). És a dir, en l’afirmació que Espanya és un estat-nació unitari de més de cinc segles de vida, cosa que serveix de pretext per a proclamar la inexistència de Catalunya com a subjecte polític històric.

En algunes de les xerrades en què he participat, se m’ha demanat, encara que no vingués a tomb amb el tema tractat, què n’opinava de les teories colombines de l’Institut Nova Història. La meva resposta sempre ha estat la mateixa: les teories s’han de demostrar científicament.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Els autors d’aquest estudi comenten que la resposta a l’afirmació anterior per part de la branca catalana de la pseudohistòria sol ser que la documentació que demostraria les seves tesis ha estat manipulada o destruïda. Si és així, no m’és possible entendre com tota la documentació obtinguda, en arxius espanyols, per l’amic Toni Muñoz i altres historiadors catalans sobre els segles XVI, XVII i XVIII ha fet possible demostrar el terrorisme militar que va permetre imposar l’absolutisme als països de l’antiga Corona d’Aragó entre 1640 i 1715. Per no parlar de les repressions durant i després de les guerres d’aquest període. Per què aquestes fonts no van ser eliminades o manipulades?

Per sobre, o per sota, del panorama descrit, els autors hi detecten l’etern debat entre divulgació i academicisme. Debat eixorc, per cert. Com molt bé afirmen, tots dos termes no són, ni han de ser, excloents. La divulgació pot i ha de ser rigorosa i l’academicisme pot i ha de sortir de la torre d’ivori. D’exemples reeixits en tenim uns quants. Haurien de ser-ne més. I tant que sí. Per això mateix els autors fan un seguit de recomanacions al respecte. En comento algunes que poden contribuir a augmentar la col·laboració, per mi essencial, entre investigadors i divulgadors freelance i investigadors i divulgadors universitaris: la creació d’un Centre de Recerca o Laboratori d’Història de Catalunya, que impulsés, entre altres, un màster propi interuniversitari en Història de Catalunya; la creació d’una Associació Catalana d’Historiadors, a la qual podria contribuir la conversió de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans en una veritable Acadèmia de la Història Catalana; i incrementar la presència social de la Història, tant per a aconseguir augmentar i donar resposta a la demanda social de coneixements històrics, com per a no deixar espai a la influència dels relats pseudohistòrics. Perquè sense conèixer millor el passat no podrem entendre el present, i perquè també ens preocupa el futur.

4 COMENTARIS

  1. Admirat professor Catà,
    No em ve massa de gust polemitzar amb vostè sobre l’INH, pel respecte que li tinc, pel nivell acadèmic, fora del meu modest abast, i també per que bona part de les tesis de l’esmentat Institut no em mereixen massa respecte. Però en canvi moltes d’altres, si.
    També crec impossible que que desenes i desenes de valuosíssimes aportacions del mateix Jordi Bilbeny o d’en Pep Mayolas a la historiografía del país tornin a caure mai més en l’oblit, i ho considero una gran sort.
    Anant al grà, vostè planteja la “prova del nou” següent: Com pot ser que Toni Muñoz (acs) demostrés el terrorisme militar que va permetre imposar l’absolutisme a la Corona d’Aragó de 1640 a 1715, i les repressions durant i després de les guerres d’aquest període, valent-se d’arxius oficials castellans. Cóm pot ser que les fonts utilitzades per fer aquestes troballes no fossin eliminades i d’altres si.
    En el seu article “Antoni Muñoz González (Valladolid,1947– Barcelona,2018). In Memoriam.”, vostè anava més enllà i especificava les principals aportacions del seu amic: * Conèixer el caràcter i la intensitat de la repressió a partir de 1714. * Reforçar que la lluita es produïa entre absolutisme i pactisme representatiu (no pas entre nacions en sentit modern). * Demostrar l’existència d’una diplomàcia paral·lela de Felip V, encapçalada pel comte de Bergeyck, en les negociacions prèvies a la pau d’Utrecht; * Fer palès el paper de clau de volta de la Ciutadella de Barcelona en la planificació del domini de l’absolutisme sobre el Principat. * Donar veu als opressors a través de les seves pròpies paraules, que ens desvetllen una catalanofòbia secular que impregna tota la societat castellana de llavors ençà; i * Posar de manifest el patiment de la població catalana durant i després del conflicte entre absolutisme i pactisme.
    De ben segur les aportacions del seu amic ja desaparegut al camp de la ciència històrica catalana van ser molt superiors, però no podem dubtar de que fossin aquestes i no d’altres, les que vostè va creure més importants, i per tant dignes de ser esmentades en el seu sentit escrit de comiat.
    Em crida l’atenció, però, que vostè fes llavors esment a “una catalanofòbia secular que impregna tota la societat castellana de llavors ençà”, per que com sap, hi ha constància fefaent i abundant de l’existència de catalanofòbia a Castella, força anterior al s.XVII.
    La meva opinió és que el seu amic va treballar en els arxius d’una època diferent de la que més han vingut treballant els investigadors de l’INH. Una època amb una Corona d’Aragó ja en avançat procés de castellanització, i que en poc temps seria “reducida a las leyes de CASTILLA por justo derecho de CONQUISTA”. En aquestes penosíssimes condicions de postració i derrota, per a què li calia a la monarquia borbònica triomfant seguir falsificant la història? Ho va seguir fent, clar que si, però ja com totes les altres, i no com la meticulosa operació d’Estat planificada i duta a terme, primer per Ferràn II i després per Felip II i els seus estols de censors i inquisidors.
    Respectuosament.

  2. Sense voler ficar-me on no em demanen, les idees exposades al darrer paràgraf són molt bones, i caldria posar-les en pràctica amb la creació de l’Acadèmia catalana d’Història. Només cal una mica de voluntat i d’esperit acadèmic, allunyat de cap control polític.

  3. És una vergonya que encara hi hagi gent que defensi les teories delirants del Bisbeny i companyia com ho fa l’opinador Josep Maria Betriu i Puig. No entenc com pot haver-hi gent tan curta que cregui encara tota aquesta farsa.

  4. Atès que el meu comentari està fet utilitzant el meu nom i cognoms, demostraria ser realment curt si ara em posés a discutir amb un anònim fantasma, covard i maleducat autonomenat Otger.

Comments are closed.