La paga de la vergonya

image_pdfimage_print

Els salaris dels polítics pugen 720 milions d’euros que paguem entre tots. Un pressupost tres vegades més voluminós que els diners destinats a cuidar el patrimoni històric de tot l’Estat. Però si algú pregunta a qualsevol membre dels estaments oficials per aquesta xifra, farà veure que no el capta i mirarà per a un altre costat. Rebaixant aquesta suma a la meitat, els sous continuarien sent més que dignes i s’evitaria l’atur, les retallades, els acomiadaments, els ERES, les congelacions de pensions i, amb el coronavirus, la solitud, la por i la fam.

El sou dels parlamentaris puja 5.000 euros al mes. Reben una assignació institucional de 2.972,94 euros a més de la indemnització pel lloguer d’un habitatge, que oscil·la entre 1.921 euros per a tots els diputats menys els de Madrid que cobren 917,03. Però la terrabastada de diners no acaba aquí. Meritxell Batet guanya 14.500 euros mensuals en 14 pagues. Pel sol fet de ser diputada rep 2.972,94 euros, als quals s’hi ha d’afegir el complement de membre de taula (3.242,65 euros), les despeses de representació (3.521,26) i els de lliure disposició (2.887,13 euros). En total, més de 12.000 euros mensuals als quals s’han d’agregar 1.921 per ser cap de llista de Barcelona.

A Espanya hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 parlamentaris, 139 responsables de Capítols i Consells insulars i 13 consellers de la Vall d’Aran. Sous, prebendes, jubilacions desmesurades, copioses dietes que paga el poble amb els impostos. La Mesa del Congrés ha desestimat les propostes de retallar retribucions als diputats durant l’estat d’alarma decretat per la crisi del coronavirus, ja que sosté que ha de garantir els ingressos de tots els parlamentaris i durant tot l’any.

Publicitat

Però no tothom pensa el mateix. Xavier Sala i Martin creu que no hi ha crisi, desnonaments, atur, retallades, pobresa, fam, desigualtats, ni canvi climàtic. Aquests fenòmens que sorprenentment apareixen a les notícies de les teles de tot el món, sembla que no existeixin pel carismàtic economista. En un màster en el qual va explicar les conseqüències de la pandèmia, va manifestar: “al loro, que no estamos tan mal. En un moment en què els polítics segueixen cobrant milionades, el carismàtic professor de la Universitat de Columbia, engalanat amb jaquetes de coloraines, ha llançat una iniciativa espaterrant, “cuidar els avis”. El perspicaç adjunt de càtedra, sense cap dubte un home d’idees progressistes, ha resolt un altre desllorigador. “Com que a Catalunya hi ha més de 7.000 regidors als ajuntaments que, en aquests moments no fan res i continuen cobrant, els podem posar a treballar en les residències d’ancians, ara que hi ha manca de personal”.

La resposta de Ferran Falcó de Junts per Catalunya ha estat curta i contundent: ‘ser brillant no sempre és possible’. A Sala Martin, gurú de l’independentisme liberal, no li ha agradat gens la seva resposta. “Hi hauria excepcions per desenvolupar aquest treball —va aclarir—; naturalment, quedaria exclosa la gent immunodeficient, els qui pateixin alguna malaltia important com un càncer, i els majors de seixanta anys. Però tots els que cobren, i no estan en aquests supòsits, han de fer-ho. No els hi sembla?”.

La paga de la vergonya palesa l’egoisme dels polítics. Tot el que conceben és per aconseguir més poder. Adrecen els fills a l’escola perquè no els molestin. Donen almoines als captaires per a evitar la seva presència. Quan tanquen els ulls dels seus morts ho fan perquè deixin de mirar-los i no els diguin el que són. L’egoisme és l’enemic més nociu i fatal de la solidaritat que, com sabeu, és sinònim de democràcia.

COMPARTIR
Article anteriorEls conflictes convivencials en temps de pandèmia
Article següentRecords de Barcelona (i rodalia) durant el confinament pel coronavirus
Jurista i escriptor català, conegut, també, per la seva intensa activitat com a director d’escena en les dècades dels anys 60 i 70. Com a advocat, va presidir durant cinc anys la Comissió de Defensa dels Drets Humans de l’il·lustre ‘Col·legi d’advocats de Barcelona’ i va protagonitzar alguns dels processos més rellevants de la Transició espanyola com són els casos d’atemptat a la sala de festes Scala, l’assalt a la Caserna de Berga, La Torna o el contenciós de Lluís Llach contra Felipe González per incompliment de compromís electoral. Així mateix va interposar una querella davant el Tribunal Penal Internacional contra José María Aznar per la intervenció espanyola en la guerra de l’Iraq. En 2004, va rebre el premi Joaquim Amat-Piniella per la seva novel·la La casa del fanalet vermell. Altres de les seves obres són, El circ de la justícia (2006), El circ de la política (2008), i El circ dels corruptes (2011), en les quals Loperena revela alguns dels secrets més inconfessables de la política espanyola dels últims trenta anys.

1 COMENTARI

Comments are closed.