L’objectiu del president espanyol és assegurar-se l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat, i està a un pas d’aconseguir-ho. Una reunió afectuosa de tres hores va ésser suficient perquè el cap de la delegació catalana, el senyor Torra, digués que la taula de diàleg no condicionarà els pressupostos 2020 en tràmit.

Les posicions de la delegació catalana com a representant del poble català van quedar a l’aire. De forma prudent, es va exposar el tema del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la qüestió de l’amnistia. Dos fets lligats per la reculada nacional que han protagonitzat les formacions polítiques catalanes presents en la suposada negociació, ERC i JXCAT. L’autodeterminació, per definició, és innegociable, en cas contrari ja no seria autodeterminació, per una banda, i de l’altra, l’amnistia no fa sinó admetre una culpabilitat genèrica sobre tot el que s’ha esdevingut des del 2014.

Així, els vuit representants catalans es van agafar a la idea comuna de partida per a la reunió Catalunya/Espanya de l’existència d’un “conflicte polític” per desenvolupar la seva exposició. El resultat va ésser nul llevat del fet de continuar tenint reunions, amb diferents cadències però de forma periòdica. Tot plegat al marge de l’acord polític previ: la investidura del president espanyol socialista i l’apuntalament del govern espanyol de coalició entre PSOE i Podem amb l’aprovació dels seus pressupostos pel 2020.

Publicitat
Publicitat

El plantejament d’un conflicte polític entre les parts de la taula parteix, per tant, d’un acord polític entre aquestes mateixes parts de la taula. La solució del suposat conflicte polític, en paraules de la portaveu de la delegació espanyola, senyora María Jesús Montero, “no existeix a satisfacció de cap de les parts” si bé de moment és possible continuar amb les reunions per “seguir en el diagnòstic dinàmic i inacabable” d’aquest conflicte.

Això no obstant, les autoritats espanyoles van sospirar profundament: la negociació sobre eventuals sortides al “conflicte polític” quedava totalment al marge del suport incondicional per part de les forces polítiques catalanes existents a la taula als Pressupostos de l’Estat per al 2020. El “peix al cove” de la més nostrada tradició pujolista dels darrers quaranta anys tornava a regnar en l’ambient, per tenir petites millores en Rodalies, més efectius policials o dotacions en dependència, amb la complaença generalitzada de les parts. Un ambient que la portaveu espanyola va titllar de “clima de sinceritat”.

La posició espanyola, cedint en algunes qüestions protocol·làries per consum intern dels catalans (com el fet de parlar de delegacions o fer determinats tractaments), va sortir àmpliament reforçada de la primera reunió Catalunya/Espanya. Cada dia falta menys per l’aprovació dels Pressupostos 2020, devien pensar. Així i tot, el govern espanyol va continuar parlant del conflicte dins de Catalunya o dels problemes de convivència entre catalans, tot rebutjant qualsevol responsabilitat en aquestes construccions artificials per fer descavalcar la voluntat majoritària dels catalans de fer efectiva la independència.

La realitat catalana viu tensada per la manca de finançament dels serveis públics, fet que va detonar de manera explosiva amb la crisi de les retallades del president Mas (2011). Aquest fet va fer esclatar pels aires l’Estatut del 2006, per insuficient i per ineficaç. Va ésser un detonant més per encetar el camí d’un referèndum d’autodeterminació i arrencar la independència. Ara, igualment, caldrà afrontar retallades, amb el president Torra o qui sigui.

L’escenari d’estabilitat pressupostària (control de la despesa pública en un escenari de pèrdua d’ingressos pels impostos, principalment) és un imperatiu europeu, ja que l’endeutament públic espanyol no pot continuar pujant de manera imparable. Si això és així, la millora dels serveis públics serà escassa o molt limitada, potser purament cosmètica. Els Pressupostos de l’Estat 2020 tracten de dissimular la gravetat de la situació.