Estic plenament convençut que amb això del Brexit, certs Estats i la burocràcia de la UE de Brussel·les també tenen molta culpa. És cert que d’ençà de l’època de Margaret Thatcher —estic parlant dels anys vuitanta i principis del noranta del segle passat— el Regne Unit (UK) sempre ha cercat privilegis a Europa, amb la fórmula de no aportar el que li tocava. A més, mai havia cregut de debò en una UE, com a superestructura econòmica i polítics, amb política exterior i de defensa pròpia i única; encara menys amb el concepte d’una Europa federal dels pobles. Ara bé, en els darrers deu anys s’ha produït un autèntic estancament de la UE i a més, en conceptes com la subsidiarietat, la democràcia plena, la qüestió social, la política laboral i la transparència s’ha produït una autèntica regressió com una casa de pagès.
Ara a 2019 ens trobem amb una gran «patata calenta» amb un problema greu que provoca molta incertesa i pessimisme en el conjunt dels ciutadans i els pobles d’Europa; però cal reconèixer que el Brexit, el referèndum, va significar l’aplicació de democràcia plena i s’ha de respectar, malgrat que un servidor —com la presidenta d’Escòcia— no hi està a favor. En qualsevol cas, el que queda clar és que a hores d’ara a la UE i al Regne Unit existeix una gran manca de lideratge polític. De fet, qui lidera la UE i la Gran Bretanya és el críptic poder econòmic globalitzador, amb un deix ideològic molt neoconservador.