L’empenta d’articulació ideològica de la Crida Nacional per la República, com a projecte que encara no té cap concreció, malgrat les seves semblances amb PDECAT i JUNTSXCAT, és plural.
De fet els seus estatuts preveuen l’establiment, de forma ordenada, de corrents d’opinió. En aquest sentit, segons els seus promotors, després de tenir preparada l’estructura territorial i sectorial, és l’hora de desenvolupar l’estructura ideològica. Per fer-ho, han previst tres corrents: el liberal, el socialdemòcrata i el d’esquerres.
Tot i que la societat occidental ha vist com s’han consolidat els espais conservadors i també els de les dretes més vehements, Catalunya, pel que es veu és una excepció, i com a molt un projecte transversal i obert com la CRIDA aposta per suprimir o reprimir aquest tipus d’aproximació.
Des de la CRIDA s’ha optat, per tant, per articular un espai de debat de centre-esquerre, com a base, segons manifesten, per “amb l’esperit que va fer possible l’1 d’Octubre, assolir la independència i construir la República”.
Si com sembla, ERC i les CUP són alienes a la CRIDA, la coincidència ideològica en el camp de debat progressista d’inspiració republicana coincideix també amb la dels Comuns i, a la seva manera, amb els Socialistes, fa preveure que la proposta en curs té una clara vocació electoral , dins el marc espanyol de partits, com alguns analistes polítics ja exposen perquè té la seva lògica.
Catalunya, per tant, és una excepció en molts sentits. Quan els països veïns tenen forces conservadores que malden, sense complexes, per polítiques basades en referents de consolidació nacional i de sobirania econòmica, com passa a la Gran Bretanya, França o, sense anar més lluny, a Espanya, aquí l’espai ideològic conservador queda postergat i dissimulat. Tot plegat, precisament quan amb la construcció de la República Catalana Independent que hi ha en marxa més es necessitaria, ja que com diuen des de la CRIDA “cal sumar persones i sumar esforços per seguir avançant”.
La tradició republicana catalana s’ha associat únicament, per raons propagandístiques espanyoles, a una visió progressista o d’esquerres, sigui per les circumstàncies en que va néixer als anys 30 o sigui, precisament, per deixar en mans de masses populars fàcilment influenciables, com ha succeït amb l’experiment de Ciutadans, la deriva nacional dels catalans.
“L’esperit que va fer possible l’1 d’Octubre” queda, en conseqüència, com una simple menció motivadora i s’aparta del seu nucli essencial: l’existència d’un mandat democràtic d’obligat compliment que suposa allunyar-se o abandonar tot el que s’ha fet fins ara.
