Celebrem una altra Diada, cinquanta anys després de la primera a St. Boi. Com està la nació?
En Roca, un dels pares de la CE, en una recent entrevista, vindica allò que va transaccionar —per imposició dels militars— l’article 2 de la CE, amenaçat per l’article 8 CE, la defensa de la «indisoluble» unitat del que diuen un sol poble, que mai fou tal, sinó divers, plurinacional, i es conculcava així la mateixa CE, per la inclusió dels articles: el 10.2, el 96 en relació amb el 94 pels que entra la legislació internacional de superior rang a l’espanyola i, estirant, el 14 al ser evident que els catalans estem altament discriminats i mal finançats en una falsa interpretació de la solidaritat interregional —desequilibri financer— país i nació per des-colonitzar, si entenem per colònia, la terra conquerida per un tercer després de la traïdoria anglesa d’aquell Tractat d’Utrecht de 1713, que va sotmetre violentament la nostra Nació a les seves regles, quan en teníem de pròpies, més bones que no pas les actuals, cedides o traspassades interinament fins que els va convenir, amb un article 155 autoritzat per ambdues cambres —amb abstenció al Senat del MHP Montilla—. Abstenció, valga’m Déu! Considerant-nos secessionistes —desautoritzada per TJUE— i malversadors pel «Tribunal de Cuentas» i jutges, quan només vàrem exercir el dret a decidir, en el referèndum democràtic guanyat davant els ulls del món, aquell memorable 01.10.2017.
L’ONU diu: TOTS els pobles atenen DRET a autodeterminar-se. La fórmula per a ser estat la descriu el Conveni de Montevideo de 1933/2015, article 3. Maldestrament, els nostres conxorxats —o no— avortaren la República al cap de vuit segons, contra la decisió del poble, que fou castigat per haver volgut donar solució política al problema. Madrid ha judicialitzat i criminalitzat la política, engarjolant i exiliant a tort i a dret, escarmentant la nació catalana, titular de la immunitas plebi, i la Potestas que havia de gestionar destrament l’Estat de qualsevol color. Contràriament, «el sistema», és a dir, Madrid —amb socis perifèrics— l’han incomplert continuadament i ininterrompuda, fins avui. No va ajudar la sentència del TC del 2010 contra l’Estatut del 2006, deixant-nos òrfens de contrafaccions i del dret efectiu dels pobles a la seva lliure determinació, que ens va impedir transitar vers l’autonomia plena i externa, que s’ajorna sine die, si el titular de la «sobirania» no recupera l’empoderament, i aplica democràticament i legal, el iure possidetis iure, uti possideratis, superant aquell dret a «rebel·lar-se» que va diagnosticar Sant Tomàs en la seva «Summa Theologica», o l’Escola de Salamanca dels Mariana, Suarez, Azpilcueta, Francisco de Vitoria…, Tomas Moro, Erasme de Rotterdam, Lluís Vives i altres, en el Vindiciae contra Tirannos, dret a abjurar i a cercar lliurement altra estructura, com va fer-se amb l’Acta d’abjuració de Leiden per la qual es declararen independents de Castella, unes quantes províncies dels Països Baixos, teoria i tècnica que va servir de base als rebels americans —ajudats per Castella— ai las!, es declararen independents d’Anglaterra.
Al problema polític no li hauria de caldre, si fóssim justos, honestos, parlamentéssim en bona fe violentar de problema, per acceptar després, com a mal menor, el remeial solution que va aplicar l’ONU a Kosovo, encara no reconeguda per Espanya, ni adés, ni ara, quan el conflicte per l’afer no resolt de Ceuta que anem patint. Recordem: la batalla de Cepta (1)
(1) Batalla de Cepta, ara Ceuta, 1309, tractat de Barcelona: Jaume II, pacta amb Abu ur-Rabí Sulaymán, que amb una esquadra catalana de mercenaris, atacarà Cepta, que estava sota el control de l’emir de Granada En Nasr ibn Muhammad. Per estratègia, Jaspert V de Castellnou, va atacar i guanyar Gibraltar; en nom de Jaume II Eimeric de Bellveí, amb l’Armada Reial, va conquerir Cepta el 12.06.1309. Els catalans varen guanyar la plaça, compliren el tractat. Cal recordar també la segona conquesta de Gibraltar, del 17.7.1704 al 04.08 1704, quan molts catalans del Maresme i llevantins, amb Jordi de Hessen, desembarcaren a la catalan bay, per guanyar la plaça en nom de Carles III. Felip V, la va regalar als anglesos a canvi de la traïció d’Utrecht de 1713.
Prima l’insult parlamentari, la democràcia inversa espanyola, les notícies falses, el «…quien pudiendo hacer, que haga», vist que estem immersos en un desgavellat i feble sistema endèmic i metastàtic a Espanya i a Europa, febles, «momentum» o finestra que hauríem d’aprofitar, no per vindicar-nos més —a cinquanta anys del primer Onze de Setembre— sinó a decidir-nos a Transitar de l’autodeterminació interna a l’externa com a fita, on tot està per fer, i tot és possible —gràcies, Martí Pol—. Mentre això no passi, ningú ens reconeixerà. Així estem.
Aquí, vaga a l’ensenyament per manca de recursos, darrers en puntuació educativa i científica. Rodalies-Adif, la Sagrera, el finançament endèmic i tants altres mals.
Transversals, unim-nos, els partits no faran res, tenen interessos, poltrones i sous a pagar a uns i altres, assessors inclosos. Maquillatge: canvi de conselleries, cessament «voluntari» d’en Trapero, aquell que complint ordres judicials hagués engarjolat, si feia el cas, a tot un MHP del «procés». Migració, necessària i justa —sense traspàs de competències— tanta no la podrem pair, menys si no ens deixen gestionar-la. Políticament, tots desunits, tot i tenir a sobre eleccions de tota mena amb una Llei electoral que vol que el poble no triï el governant, només les seves llistes de partit, amb gent desconeguda, millor seria escollir als que SOM, per a poder transitar de nació a estat, i no continuar estant una regió menor d’edat, que no volen que es faci GRAN.
Fora: la unilateralment reunificada Alemanya (Est i Oest) que donà lloc a una «ampliació interna» sense consultar-nos als membres de la UE, hauria dit que sí. Però ara Silèsia es proclama d’ultradreta i prorussa; Meloni d’ultradreta sembla que es modera, però no la francesa Le Pen. Islàndia no ha volgut entrar a la UE; Ucraïna vol i no pot, com altres; Turquia fa por; Groenlàndia trontolla sota l’amenaça de Trump; Noruega i tota Escandinàvia sembla que ja vol l’OTAN, que de poc o res serveix. A l’ONU no tenim veu ni vot. Palestina és escoltada, però Israel fa el sord. Els interessos de cada estat tornen a aflorar contra els interessos de la Unió Europea, que hauria de ser dels pobles i no dels estats, amb interessos ocults al poble.
Catalunya és un motor al ralentí, per manca de llibertat d’acció i de combustible, ens expropien recursos. No podem créixer en la mesura de les nostres possibilitats. Dissortadament, la política consisteix que no mani l’altre. Sigui l’altre el PSOE, el PSC —partit que està devaluat, absorbit, assimilat, però potser no els votants i simpatitzants—; ERC es mereix un relleu i redefinició; Convergència-Junts o com es digui, per indefinida, travessarà el desert. Hi haurà fuga de vots. Nous partits afloren amb força per atraure indecisos i desenganyats d’uns i altres. I nosaltres, els transversals, els que votarem el Referèndum de l’Estatut del 2006, el del 01.10.2017, aquests, estem deslligats, mancants d’estructura efectiva, sort en tenim de l’ANC que ho intenta i vol, com ben segur Òmnium i la Plataforma per la llengua que vol ampliar els catalanoparlants, preferint jo al català-pensants, aquests que volem ser gestionats en equitat i justícia, més que d’acord amb llei, sempre forana, interessada, adversa.
La llei no és el dret, en tot cas el dret és la llei, hauria de ser una assenyada expressió del dret. El dret, i la raó de ser de la llei, haurien de ser una mateixa cosa (i no ho és). Que la Diada ens doni nou i fort impuls, en especial als joves, en facilitarem el relleu.
