Els mitjans de comunicació oficials de Catalunya reben diners de “tothom” per potenciar la llengua catalana. Un munt de diners. També en reben per fer publicitat via institucional amb anuncis o per via informativa destacant, relativitzant o silenciant el que convé. O no convé.
Potenciar el català em sembla molt bé, però aquest ajut en concret hem vist amb el temps que s’ha convertit en un pretext no gaire saludable que amaga objectius espuris. Tal com han anat les coses, tot indica que la idea de la subvenció és bàsicament per ser mesell i fer l’onada als de dalt. És la mateixa fórmula que l’Estat ha aplicat amb els sindicats, ara tan verticals com ho eren fa decennis. La representació de l’acord històric, l’acord de país en deien, amb els representants sindicals del règim en matèria educativa, ha estat ridícul i impresentable.
El món de la faràndula i dels artistes que tant els agrada impartir moral defensant qualsevol causa menys la del país, funciona amb els mateixos principis. Hi ha excepcions, però qui surt del guió té dificultats que no tenen els qui repeteixen quatre consignes sentimentals des de les trones dels festivals per fomentar la seva autoestima i mantenir una atmosfera propicia per fugir del seu àmbit més proper.
En el món literari encara hi ha més decència malgrat que els monopolis editorials establerts pequin del mateix mal per dependre de recursos públics i de la publicitat consentida i descarada entre els autors que treballen en els mitjans de comunicació.
Fa pocs dies, en la concessió del premi Sant Jordi, l’escriptor mallorquí Carles Rebassa va estar molt bé amb el seu parlament. Ens va demostrar que en pocs minuts es poden dir moltes coses, verídiques i contundents. Va deixar ben retratats a l’exèrcit mixt del 155 i els processistes presents a l’acte per protocol. Són aquells que des de fa uns anys van repetint amb cara angelical que cal defensar-se de l’extrema dreta mentre reparteixen centenars de milions per causes injustificables o simplement inventades. Són els mateixos que encara no han començat a esbrinar on coi han anat a parar desenes, potser centenars de milions, relacionats amb l’atenció dels nois, diuen, desprotegits.
Ja fa mesos que les dues faccions de l’autonomia extractora estan ben barrejats, una manifestació més d’aquella hipèrbole tan ocurrent del senyor Cuixart i “les causes compartides”.
És lògic pensar que els qui ara paren la mà per promocionar la llengua catalana girarien en rodó si la subvenció els fos retirada. Malacostumats. Tot i cobrar, n’hi ha molts que ja ho fan sense que les empreses que la reben, ni els directors o redactors en cap que estan per polir els exabruptes, diguin res. La desídia és col·lectiva si la bossa sona. La feina deu ser aquesta. Hi ha casos evidents i d’altres més refinats com el d’una publicació trimestral de Cultura que col·loca dos o tres articles en castellà, per “pillar” calés del Ministerio de la Cultura. Voleu diners? En espanyol i en filera.
A les ràdios reben subvencions per potenciar el català, però no paren de promocionar concerts sud-americans en informatius líders d’audiència que dubto qui importi a ningú de qui els escolta, però que normalitzen el fenomen. Com ho fan parlant de la selecció espanyola de futbol amb un entusiasme torero. O explicant, amb tots els ets i uts, les xafarderies del realísimo com si fos de la família. És un no parar en nom del gran esperit universalista i de l’ecumenisme crioll.
No exagerem gota. El que afirmem és tan evident com ho és el que els va engaltar el flamant premi Sant Jordi als instal·lats autonomistes. Els qui haurien de donar les gràcies pel bitllo-bitllo que els atenua la desesperació, no paren de demostrar la seva covardia callant o posant cara de guillat espavilat quan algú ens difama. Les avantguardes han fet figa.
El món de la faràndula i el dels mitjans de comunicació a Catalunya cada cop està més condicionat per una lamentable dilatància que escuda el seu relativisme en la llibertat d’expressió. La llibertat dels altres, és clar, sense fer servir la seva per replicar. Sense esma per defensar-nos si és que tenen alguna cosa a dir més enllà de les pesadíssimes i reiteratives lletanies de la “religió” woke.
Aquests sectors que haurien de ser l’avantguarda de la cultura, la llengua, la nació, com ho van ser molts actors i escriptors durant el franquisme, s’han estovat massa amb tanta catifa de color roig, multicolor i ara amb la de la mitja lluna que, sorprenentment, malgrat el seu reaccionarisme històric, tant els excita. Era molt més valenta la senyora Mary Santpere que aquest exèrcit de consentits amb la faixa plena.
Qualsevol pretext és vàlid per deixar-se encalçar com ho va fer fa pocs dies la presentadora del programa cultural, davant de la senyoreta Vasallo. La Vasallo destaca per la seva mala bava anticatalana que la corseca fins a l’agror biliar. És una de les afortunades del règim amb una pluja de centenars de milers d’euros institucionals que l’estimulen a perseverar amb l’insult. Subvencions per anar contra l’Imperialisme català! Si Vicens Vives aixequés el cap observaria millor en què ha acabat la seva gloriosa doctrina del llevat de cultures!
Hi ha un munt de preguntes que caldria fer a tota aquesta generació nyiclis que viu de la queixa emocional privada, però de la transferència de diners públics en nom del progressisme. És el progressisme de tocador.
Quan al xicot del programa cultural li van dir que la llengua amb la qual el va educar la seva pròpia mare era feixista, és va fer el ximplet. En nom de la tolerància amb el criollisme hispànic, molts s’ho deixarien fer tot. A alguns els encanta que els rebreguin.
No ser què hagués respost la mateixa conductora, si la tal Vasallo hagués estat més directa i s’hagués fotut amb la seva mare natural, directament, sense tants subterfugis. A Catalunya fer de progre obliga a molt.
Probablement també li hagués fet molta gràcia i hagués aguantat estoicament per afirmar que és un cavaller. I demòcrata! Potser hagués dit que no va dir el que va dir. Que no la vam acabar d’entendre. Tot és tan relatiu!
Tot és tan insignificant en aquest univers infinit que atresora la badoqueria!
