El mes de juliol passat, i amb l’espectacle que és un mundial de seleccions, l’èxit esportiu de la selecció dels espanyols va desfermar un esclat de passions col·lectives a les masses de la gran Castella i, de retruc, i cal dir de retruc perquè no és estructural, a una part del cos social català, el qual s’hi va adherir també de forma apassionada. A aquesta explosió que va dur molta gent a sortir al carrer, abans i després de la victòria de ‘La Roja’, s’hi van afegir els col·laboradors del règim del 155, Vichy processista inclòs, posant pantalles gegants als carrers i, després, promovent que la gent sortís al carrer a celebrar la victòria, i a felicitar aquell grup d’obligats mercenaris –així ho diu la seva llei– per la victòria final. Sí, els carrers de les ciutats metropolitanes i algunes altres de fora, es van poblar de gent amb banderes ‘rojigualdes’ al crit de ‘yo soy español’. La primera visió és aquesta, i ningú no la pot negar.
En paral·lel, els nostres analistes de les xarxes es van sorprendre de tal aparent vitalitat, i van sortir a criticar l’espectacle espanyol i, una part no menor, a desitjar el fracàs dels esportistes. Raons raonables en tenien i en tenen, atès que els catalans se’ns prohibeix tenir seleccions nacionals que puguin competir en tornejos oficials, i els nostres esportistes són obligats a vestir la samarreta castellana, nominalment espanyola, sota pena de destrossar-los la carrera professional. La crítica intel·lectual era que el poder espanyol està desplegant una estratègia de ‘nation-building’ via el nacionalisme banal associat als esports. Cert. Però a la vegada, van propagar l’alarma que aquesta mostra de passions als carrers catalans era la prova que érem una minoria, i que estàvem al llindar del conflicte obert entre els uns i els altres, i en direcció cap a una guerra civil a les terres catalanes. No obstant això, per part nostra, tota aquesta agitació només pot ser descrita com un atac de pànic perquè no sabíem calibrar bé què estava passant.
Certament, el segon fet rellevant i fonamental, que va seguir aquest de l’exaltada xerinola, va ser que aquestes efusives passions van durar menys de setanta-dues hores, si hi va arribar. La gent tan apassionada que va sortir als carrers de Catalunya per celebrar els èxits d’una selecció forana va emmudir ràpidament, i va posar atenció cap als afers dels clubs, i tot molt concentrat en el Barça, com no pot ser de cap altra manera. Aquesta desaparició sobtada del suport i el goig explícits per la selecció espanyola a Catalunya va ser notada per alguns membres de la xarxa, que van notar, amb perplexitat inclosa, com s’havia girat el full tan ràpidament, però sense acabar d’entendre per què.
Què ens diu, però, si ens diu res, aquesta efervescència de cap de setmana que es transmuta en un silenci desapassionat cinc minuts després per part d’una facció, dita sociològicament espanyola, i significativa numèricament, del cos dels catalans? Què hem d’identificar sota l’aparença d’un afer menor lligat als esports que ens informi de l’estructura del cos social català, o d’una part d’aquest cos, més específicament el que resta lligat a l’espanyolitat emocional, cultural i folklòrica? La resposta la trobem, com sempre, en la seva significació social i política, la qual, com en altres casos, necessita lligar la psicologia individual i la col·lectiva.
Hi ha una facció de catalans ―aquí s’entén la definició de català com una de condició política, la qual deriva d’assumir que els drets i els deures són establerts només per i per als catalans, i nascuts de la consideració de la sobirania plena de Catalunya― que se senten emocionalment lligats a Espanya de forma ideològica emocional i amb més o menys intensitat. Són catalans majorment de llinatges formats per la immigració dels temps de la dictadura i inicis del règim del 78, que han sentit el batec dins seu de la nació que els ha acollit, que han prosperat tant espiritualment com econòmicament en sentir l’esperit de llibertat que dona forma a la condició política de Catalunya, que han fet el seu camí d’individualitat al costat dels catalans de llargues nissagues sobre la terra catalana, però a la vegada han desconfiat del nacionalisme pujolista d’abans, i del processisme d’ara, i que per això, de forma general, no els han donat mai suport a les urnes.
Una part molt important, majoritària, d’aquesta facció va formar part de les grans mobilitzacions per la independència, des de les consultes del 2009 fins al dia del referèndum el 2017. Lluitaven per la llibertat del país, i van donar un sentit de poder no menor per a l’eventual consecució de l’objectiu de la secessió política, atès que incorporen en la seva naturalesa col·lectiva una gran voluntat de poder, la qual és necessària per a la resolució efectiva de la independència del país. La part menor d’aquesta facció, la que potser no va anar a votar el 1r d’octubre, no hagués tingut cap recança a acceptar-ne el resultat, que, si recordem, va ser de més de tres milions de vots de participació amb el 90% a favor de la secessió política del principat. Políticament, doncs, catalans tots ells.
Aquests catalans són una gent que ha experimentat des del dia de la votació sobre la independència sentiments contradictoris amb realitats confrontades. En primer lloc, passats uns anys des dels fets de l’exercici de l’autodeterminació, fins a arribar avui l’any 2026, han vist com de vils, miserables i traïdors cap al seu poble han estat els líders processistes que es fan dir independentistes. El desengany ha estat i és encara immens, i en el seu fur intern senten que tenien raó a l’hora de no creure’s els discursos emanats del dit nacionalisme català polític. I senten repulsa i, fins i tot, fàstic per aquests personatges. I tenen raó en això. Perplexos, no acaben de creure’s que hi hagi hagut una traïció tan gran per com gran ha estat. Pensen: no pot ser que hagin fet això! I responen internament: el processisme és un engany monstruós. I com que la projecció col·lectiva s’edifica des del món institucional, no poden evitar transposar allò que fan els processistes a tota idea col·lectiva que es vol independentista. És una construcció cognitiva natural. I llavors associen independentisme polític a farsa i engany.
No obstant això, la seva condició catalana no es pot posar en dubte. Des d’entrats al segle XXI, primer amb el nou Estatut retallat però votat aquí i, sobretot des de les mobilitzacions del 2009 abans esmentades, aquest grup de ciutadans s’ha sentit part del poble català d’una forma natural, com una nació política construïda per homes i dones lliures, amb drets i deures compartits per tots, i sabent que els sentiments d’adhesió no política formen part de la intimitat de cadascú, sigui pels sentiments d’origen, per la filiació en els esports, pels gustos artístics o pel que sigui. Tota sensibilitat resta a la vida privada i només a la vida privada. Per altra banda, les commemoracions del nostre dia nacional, el dia de Sant Jordi, les festes majors d’estiu i d’hivern, els dies de mercat, els castellers, i tota activitat de grup, han donat sentit col·lectiu i ha fet visible la realitat d’un sol poble que mai no han posat en dubte.
La sacsejada profunda, però, va arribar el mateix dia del referèndum. La policia espanyola enviada expressament des de tots els racons de l’Estat castellà a les nostres contrades per repartir a tort i a dret contra els ciutadans, tots, que volien exercir el dret a votar per l’autodeterminació, va establir un abans i un després. I és així que aquesta part de la nació dels catalans de llinatges castellans i andalusos s’ha trobat amb una quàdruple patacada sense esperar-s’ho. Des de la seva condició natural de catalans, s’han vist físicament agredits, com tots els que van rebre les porres i els cops, s’han vist traïts pels seus representants de Catalunya i s’han vist colonitzats pel poder espanyol amb la implantació del 155, el qual furtava a tots, i per tant a ells inclosos, la seva condició política de ciutadans lliures.
I no obstant tot això, encara han sentit un quart flagell ben endins: en sentir-se propers o mig fusionats al cosmos castellà-espanyol, per vivències generacionals, per tradició, per lligams encara presents amb els pares, avis i rebesavis, per relacions laborals, per contacte informatiu i de mitjans audiovisuals, i més, s’han sentit i vist a si mateixos com els botxins dels germans, dels fills, dels amics, dels veïns. I han experimentat tal sentiment com una presència fantasmagòrica que els segueix permanentment i sense treva com l’ombra del propi cos projectada al clatell. I encara avui continuen amb aquesta sensació perquè el maltractament als catalans és el pa de cada dia. I és així que experimenten avui un sentiment i una condició semblant a la patida pels membres de l’altra part de la nació, quan aquests han sentit durant molt de temps que no podien condemnar els líders processistes a un retir civil i a la mort política. La por de sentir-se botxí és l’article que ho explica. Aquest sentiment anguniós també l’han experimentat els membres de la part del cos social català definit en aquest article. Un sentiment que avui encara és present, i ho és amb una presència creixent i acumulada, i de naturalesa més tràgica, atès que el seu imaginari interior, el de cadascú, no pot evitar situar-los, com un efecte del mimetisme inconscient, al costat dels responsables de la repressió, el maltractament i la violència contra tots els catalans.
Amb tot això, es fa evident que Catalunya es constitueix amb un lligam col·lectiu intens, transversal i sòlid, un que ens fa un sol poble i que ens fa nació: El sentit moral i l’empatia són presents en tot el cos social català, sigui quin sigui l’origen etno-simbòlic. I és així que ens podem dir que som una nació de gent moral i empàtica. Ningú no dubta, tampoc, que travessant grups i faccions hi trobem també individus i subgrups sense moral ni empatia: els mateixos polítics processistes, d’una banda, i aquells que van arribar amb les pistoles al darrere i que comunament i per aquesta mateixa raó els etiquetem com a «colons», de l’altra.
:::::::::::::::::::::::::::::::
Amb aquesta exposició i situat el primer marc de comprensió, cal tornar a la pregunta principal d’aquest article: què ens diu aquesta gran efervescència de cap de setmana que es transmutà ràpidament en un silenci desapassionat per part d’una facció, dita sociològicament espanyola, del cos dels catalans? La resposta és el dolor moral present i la necessitat d’expulsar-lo d’una manera o altra de l’ànima de tots aquells catalans amb identitats confrontades. Tot l’espectacle viscut de manipulació, engany, repressió i violència des del 1r d’octubre perpetrat per l’Estat castellà, en connivència amb els traïdors processistes, ha provocat un dolor difícil de pair per part d’aquests catalans descrits en aquest article. Aquest dolor és acumulat i creix amb cada nou esdeveniment de repressió, sent el darrer el de la violència gratuïta de les forces policials contra un adolescent que portava una bandera estelada a un camp de futbol. Un fet que ha aixecat prou polseguera, i que pot ser un primer indicador d’alguna cosa important.
El sentiment de culpa, derivat del fet de sentir-te botxí contra els teus, ara totalment innocents en comparació a l’altre cas exposat ―el del poble vers els líders processistes―, provoca un dolor existencial insuportable, malgrat que tal dolor no es pugui copsar ni pugui ser detectat de forma analítica i mesurable. I llavors, què pot fer aquest grup de catalans que tenen l’ànima impregnada de culpa i, per tant, de dolor existencial? Doncs desplegar un mecanisme de descompressió d’aquest dolor quan les condicions els ho permeten. I aquí, novament, la psicologia de l’individu ens pot ajudar mitjançant la construcció d’una analogia col·lectiva.
Són coneguts en psicologia dos conceptes que van entrelligats i que responen a mecanismes de defensa de la psique individual davant de fets que provoquen malestar o dolor psicològic. D’una banda, hi ha la dissonància cognitiva, que es pot descriure com la tensió, malestar o incomoditat interna que sentim quan mantenim dues idees o creences contradictòries o incompatibles, o quan les nostres creences no estan en harmonia amb la nostra conducta o els nostres posicionaments externs. Aquesta tensió interna o dissonància ens obliga a ser conscients de la necessitat de resoldre el conflicte, per tal d’evitar el col·lapse. De l’altra banda, hi ha els trastorns dissociatius, o dissociació, els quals són un mecanisme de defensa de la ment davant del trauma o l’estrès extrem. Els tipus principals són el trastorn d’identitat dissociatiu que implica la presència de dues o més identitats diferents que prenen el control del comportament de la persona; l’amnèsia dissociativa que incapacita greument de recordar informació rellevant personal o esdeveniments traumàtics, i que pot incloure de vegades una fugida dissociativa d’oblit del passat; i, el trastorn de despersonalització i desrealització el qual crea una sensació constant de desconnexió d’un mateix, del propi cos (com si fossis un observador extern) o de l’entorn, i que se sent irreal o distorsionat. Són mecanismes de defensa intensos en què es desconnecten pensaments, records o la identitat de la consciència plena, per evadir-se del trauma i del dolor.
Així, amb l’anterior descripció d’aquest grup del cos social dels catalans i les seves experiències col·lectives en un règim d’ocupació social i política, i amb els conceptes teòrics exposats, podem gosar apuntar quin significat sociopolític cert hi havia darrere l’efervescència d’entusiasme vers una selecció forana, farcida de jugadors catalans, i la seva immediata desaparició que va ocórrer com si res no hagués passat, i en un interval entre l’explosió i la desaparició comptat en hores. Doncs bé, el que hem vist és senzillament un procés de desacoblament de la identitat individual d’aquests catalans, d’un procés dissociatiu, per fusionar-se en una identitat col·lectiva que els allunyés del dolor derivat de presenciar cada dia la violència de l’ocupació, violència de baixa intensitat però constant i pertorbadora.
Aquesta identitat col·lectiva anhelada com una necessitat irreprimible va fer possible l’oblit diari a favor d’un plaer desbordant, elixir per a la descompressió, a la manera de catarsi col·lectiva. Això és el que vam veure: per tal de mitigar el dolor, aquest grup de catalans va desplegar aquestes dues estratègies, que van fusionades, de la dissonància cognitiva i dels trastorns dissociatius en un paradigma de transformació identitària col·lectiva. Una metamorfosi que es fa realitat no per una adhesió natural a una selecció d’esports darrere la qual apareix un projecte nacional engrescador, sinó com un constructe temporal i finit, talment com la segregació d’una hormona que s’activa per al mode supervivència.
Certament, aquesta efervescència va desplegar temporalment els tres mecanismes defensius: una construcció d’una nova identitat temporal ―trastorn d’identitat dissociatiu― basada en la positivitat, el goig i l’alegria associada als èxits esportius; un oblit temporal imperiós ―amnèsia dissociativa― de no voler-se saber catalans que han de continuar sent impactats per fets dolorosos i traumàtics derivats de l’ocupació; una desrealització la qual opera fent fugir l’individu, com si fos un observador extern, d’aquesta realitat opressiva i a la vegada culpabilitzadora; i, una despersonalització que consisteix a deixar de ser el botxí de l’amic i del germà per convertir-se en herois, o seguidors dels herois que han fet una proesa extraordinària. El gest consistia a deixar enrere la presència de la repressió de l’Estat i el sentiment de culpa per aquesta, una repressió que es manté inalterable en les seves distintes formes, com ho prova novament el cas de l’adolescent seguidor del Barça que ha estat apallissat a Elx fa uns dies.
El mecanisme va ser desitjat inconscientment durant molt de temps, però només una fenomenologia com una victòria en l’esport de masses més important de l’Europa occidental podia activar la descompressió desitjada. Això és el que vam veure: un mecanisme d’oblit i de lligar-se a un fet aparentment positiu de joia i sense cap aparent càrrega política com és una victòria esportiva la qual pot, en condicions normals, ser digna d’elogi, d’adhesió i, fins i tot, d’amor i de respecte. Això és el que va passar, i per això la seva emergència explosiva i la intensitat de l’energia desfermada, proporcionals al dolor; i per això la seva durada, breu, displicent i fugissera, la qual reflecteix la inconsistència de la identitat que la va crear, una identitat pertorbada, producte d’una violència moral no resolta.
I tot aquest article, de més de tres mil paraules, per a què? Doncs per fer-nos coneixedors que les aparences enganyen si no som capaços de capturar la realitat en la seva pròpia essència. No hi ha tal divisió social etno-política entre catalans de llinatges d’allà i catalans de llinatges d’aquí. Hem begut tots la poció de la condició política catalana, que és la llibertat, i tal fet no té retorn perquè canvia la constitució espiritual de l’individu. Avui, la societat catalana està molt violentada, i l’ocupació està fent estralls, i per això segons quins miratges mal interpretats ens espanten, i veiem debilitats i perills on no n’hi ha. El demos català fins al 1r d’octubre del 2017 era un, i un de ben sòlid, malgrat els traïdors d’aquí i els colons vinguts d’allà. I és ben viu, i batega. Tres milions dues-centes mil ànimes ho certificaren activament, i un bon grapat passivament.
Cal deixar en pau la part del cos social que va sortir al carrer a desprendre’s del dolor per un instant. Almenys en això. Encara que sembli al contrari, aquest gest haurà fet bé, perquè en tornar a la realitat de cada dia, percebran aquesta amb més claredat, i sabran millor qui són i què volen. Una festa d’estiu no substitueix tota una vida. Cal deixar que aquesta celebració faci la seva funció que és permetre la manifestació explícita de la veritat del dolor, de l’angoixa i del neguit que turmenta el cos social que la fa seva. Una funció guaridora. I cal treballar incansablement per situar en la política la nova sensibilitat que el país necessita, la sensibilitat del poder explícit, i explicar, no a una part, sinó a tota la nació, que el camí que cal emprendre és tortuós i ple de perills, però també que la lluita pot tenir el desenllaç desitjat durant tant de temps i per tantes generacions, que és la nostra plena llibertat.
:::::::::::::::::::::::::::::::
Nota 1: Des del 1r d’octubre del 2017 noves agressions han emergit des de l’Espanya castellana. I el de la nova demografia és una de fonamental. L’Estat ha tornat a projectar violència contra nosaltres. I ho ha fet amb el mateix mecanisme pervers de bolcar pobres i desarrelats sobre nosaltres; poblacions tensionades i maltractades d’origen que amb prou feines entenen en quin nou territori han estat llançades i, menys encara, la història i l’esperit de la gent que hi viu. Està per veure encara el final definitiu d’aquest nou atemptat, però la simptomatologia actual s’ha de prendre seriosament, i prendre’s la qüestió com un gran desafiament.
:::::::::::::::::::::::::::::::
Nota 2: Sense voler sostenir els arguments amb experiències que apunten individualitats, crec que de vegades un exemple particular reflecteix una categoria sencera. I així pot ser il·lustratiu esmentar un cas que és paradigmàtic del present que ens ocupa, i és el de l’adulta jove que es fa dir Juana Dolores, i les seves recents declaracions. Sempre en el marc de la psicologia col·lectiva, aquesta catalana de llinatge andalús, amb les seves declaracions mostra el dolor ara convertit en odi ―com diu ella mateixa― vers una realitat associada al món on viu i que no li agrada. En la psicologia individual, l’odi és sovint un mecanisme de supervivència que si se’l fa desaparèixer per comprensió de les raons que el generen, pot provocar la depressió espiritual i, finalment, la mort. I no és cap broma el mecanisme de desenllaç. L’odi cal saber sempre a què respon, no per justificar-lo, sinó per neutralitzar-lo alhora que es procuren evitar els extrems.
Segons el meu parer, tot el que està fent aquesta adulta jove respon a la mateixa font de contradicció i dolor existencials que el que fa moure a segments de catalans a crear aglomeracions al carrer tot donant suport a una causa forana. La sensibilitat d’aquesta jove, la d’algú que es vol poeta i lluita per ser valorada per allò que fa de forma individual i autònoma, és plena de dolor per la realitat de passat i de present que li està caient a sobre. Fins no fa gaire, quan encara el seu talent no tocava la cúpula de vidre que ens té a tots engarjolats, ha fet el seu camí sense experimentar contradiccions, i ha cregut que el seu geni i el seu esforç podia tenir el reconeixement merescut, atès que ho feia, suposadament, dins d’una societat ―la catalana― lliure i oberta que promou les mateixes oportunitats per a tothom.
La realitat, però, és la de l’ocupació que ella es nega a reconèixer i acceptar. Una ocupació que per a ella avui ja no és teòrica i abstracta, sinó que és ben real i precisa: per tal de gaudir de l’ascens social ha de vendre, sinó prostituir, la seva ànima. I a això, com és natural, s’hi nega, però s’hi nega no acceptant la seva condició d’esclavitzada pel sistema, i fer com fan/fem tots aquells que reconeixem tal condició, i quan la vida ens ofereix una vàlvula momentània, sortim un dia a descarregar la tensió a partir d’un gest d’oblit, sinó que s’hi nega tot regirant-se contra aquesta realitat que alhora nega. I és així que segueix fil per randa tots els mecanismes psicològics: dissonància cognitiva, trastorn d’identitat dissociatiu, amnèsia dissociativa, i trastorn de despersonalització i desrealització per tal de desempallegar-se d’una realitat que li fa mal i que no sap com treure-se-la de sobre. O això, o directament és una cínica amb trets narcisistes que no hi caben en un país petit com la Catalunya ocupada. La Diana Coromines, en el seu article Per què Juana Dolores és millor, explica molt bé el seu cas com a exemple il·lustrador de la contradicció a la qual el règim d’ocupació la vol sotmetre, i ens vol sotmetre.
Per la seva naturalesa, la Juana Dolores no pot mesclar-se en un gest puntual de fusió en una catarsi col·lectiva, perquè la seva individualitat és massa intensa. I en lloc d’això cerca el camí de la individualitat que avui dia procuren les xarxes. Aquesta protagonista apunta i dispara amb categories construïdes des de paradigmes antics i obsolets ―els models ideològics de segle XX que han demostrat limitacions estructurals superlatives―, contra grups i individus l’experiència dels quals li cauen a sobre. Les seves declaracions responen a dues possibilitats interiors. D’una banda, pot ser que no sigui capaç de desxifrar el que realment passa, i que es creu que el país que la va veure néixer no és una nació ocupada. Així, desenvolupa una dissociació directa. De l’altra, pot ser que en el fons de la seva ànima, sí que sap el que passa, però llavors li entra el vertigen d’aquell que veu que la batalla no és una abstracció, sinó una realitat perillosa encastada just al seu davant i que no sap com pot començar a intentar dissoldre-la. Una batalla de doble registre: el que la sotmet a un espai de coacció no volguda per a la seva condició individual, com a catalana en el seu país ocupat, on el que està en joc és la venda de l’ànima; i el que veu davant dels seus ulls on la desfeta col·lectiva és present i bolcada damunt de tothom sense escapatòria. El dilema, que no és tal, porta sempre allà mateix: acceptar la violència d’una ocupació i resoldre’s a fer-hi front tot sacrificant allò que més estimes i valores: en el seu cas, el seu jo creatiu. O vendre’s.
No obstant això, cal que ens hi adrecem amb les veritats que calgui quan apunta visceralment contra les altres víctimes de l’ocupació, que som tots nosaltres, bo i tenint present que entre aquests hi ha també els que sentim i volem com ella, però que ja no contemplem fer créixer el jo creatiu individual de forma natural i lliure, com si res no passes. Tal crítica és necessària. Un exemple recent i benvingut és el d’en Bernat Dedéu en el seu article Juana Dolores s’ho està pensant. Crec, però, que alguns ens hi hem d’adreçar tenint en compte que, en el fons, no sap el que diu, no per maldat, sinó per incapacitat intel·lectual, d’una banda, i desesperació emocional, de l’altra. És encara massa dona massa. I ens ho diu ella mateixa quan afirma que ‘se sent sola’. Una solitud que no pot ser física sinó de comprensió de l’entorn i de les possibles solucions que hi pugui haver, totes traumàtiques. Ens hi podem adreçar així, d’entrada, però aquí no es pretén apuntar el que cadascú ha de fer o dir.
A la Juana cal forçar-la a mirar i a acceptar la realitat tal com és, perquè aquesta realitat trista i dolorosa la patim tots, molts sense el seu talent-sensibilitat i sense tantes oportunitats. I, a partir d’aquí, té dos camins. Al nostre costat, que crec que és el seu natural i de sempre, o a l’altre, i ens declari la guerra. S’ho hauria de pensar bé, si vol guanyar més que un èxit personal que avui ningú, desgraciadament, per a ningú no el té present: hi ha massa deixalles greixoses i massa poca terra fèrtil perquè les flors puguin florir. Arreu del món els temps són foscos. La sensibilitat i la bellesa resten al racó dels sacrificis. En tot cas, si volgués avançar cap a l’espai natural, i acceptés un suggeriment, li diria que espigolés els articles i els vídeos del web de l’Institut Nova Història. Allà podrà agafar força tot copsant la tragèdia que representa ser membre d’un país avui ocupat però forjat per una nació mil·lenària, i si som una mica perspicaços i generosos, afirmarem tots sense aclucar els ulls que Catalunya ha estat, juntament amb la germana Occitània, la gènesi i el far de tot l’Occident, i sense les quals aquesta civilització perirà. Per això ens volen on ens volen, i ens volen com ens volen.
