Reflexions d’estiu

La passejada d’aquest capvespre, quan la fresca ja torna, m’ha servit per  repassar mentalment coses que els darrers dies, setmanes i mesos he llegit i vist als mitjans de comunicació —cada vegada cal anar més amb compte a l’hora d’intentar digerir tota l’allau de notícies i comentaris que ens pressionen car no sabem si el seu origen és real, virtual (IA) o tal volta esbiaixat intencionadament. Amb aquests paràmetres d’escut, goso repassar a la meva manera tot el que m’ha vingut al cap.

Per no anar gaire lluny, em tritura la vista i les oïdes el martelleig amb què ens té, amb fruïció renovada, sotmesos el govern de tothom. Aquest govern que, naturalment, no és el de tothom està traspassant els límits d’una propaganda que paguem entre tots i que cada vegada recorda el maleït Goebbels. Si exagero ja em perdonareu. Estic parlant d’un govern sotmès a les directrius de Ferraz; això no m’ho pot discutir ningú. El president Illa s’ha tornat bilingüe, la immersió lingüística al cabàs de les il·lusions. Per no ser exhaustiu, cosa gairebé impossible, l’última que he llegit és que en comptes de la celebració post 11 de setembre que s’acostumava a fer a Madrid per poder reivindicar tantes coses com té per reivindicar Catalunya, resulta que enguany se n’anirà a Extremadura! Aquest “Molt honorable” senyor quan les veu a punt de caure toca el dos; exemples en sobren. I així anem tothom, aquesta vegada sí, tothom!

Capítol a part mereixeria l’educació, columna vertebral de tot país que vulgui créixer en tots els sentits. La Conselleria d’Educació del M.H. Sr. Illa, per traure’s del damunt les protestes dels docents, va signar un pacte amb els sindicats minoritaris del sector, amb la qual cosa va enervar el sindicat majoritari USTEC convertint el problema en una lluita entre sindicats de la qual els perjudicats en són els estudiants i el país. Veurem com comença el curs. Una altra medalla pel govern de tothom. I aquí no dimiteix ningú.

Mentrestant, l’extrema dreta va guanyant punts. Sembla que ara aquell desencís d’abans no es tradueix en absentisme sinó en tirar cap a la dreta i tots ho pagarem. Aquesta tendència ens porta (encara) a menys democràcia i més feixisme. Dic tendència perquè sembla que aquest extremisme va quallant arreu. A més dels incultes demagogs del PP i Vox, la intolerància es va escampant per Europa i Amèrica. El cas de les previsions per Alemanya em fa una por especial. L’AfD, Alternativa per Alemanya, em recorda aquells esbirros de Hitler, inclòs aquell anomenat més amunt, el tal Goebbels. El perill de la tercera guerra mundial no el veig ni a Ucraïna ni a l’Iran, sinó a l’AfD. Hitler va ser elegit democràticament.

L’entrada massiva de milers d’immigrants a la Plaza militar de Ceuta ha creat un problema de tal dimensió que transcendeix aquella ciutat, on el desgavell no és capaç de controlar-lo ningú. A banda d’un problema humà prioritari, no es pot amagar el polític. El PP, per variar, ho aprofita per carregar demagògicament contra el govern del PSOE, però és evident que el president Pedro Sánchez s’hi ha adormit inexplicablement. No obstant això, el problema de fons roman. Govern i oposició han repetit, per si de cas, Ceuta no se toca. Doncs bé, fins que no es toqui, allí pot passar qualsevol cosa. El règim del Marroc és una monarquia absoluta i autoritària del tot reprovable des del punt de vista democràtic, però una altra cosa és la integritat territorial d’aquest país estratègic al qual els EUA donen suport. L’Estat espanyol va regalar vergonyosament el Sàhara Occidental al Marroc deixant desemparat el poble saharià i ara, incoherentment, s’entesta a mantenir la sobirania sobre Ceuta i Melilla que, només cal mirar el mapa, són ciutats marroquines.

Hauré de deixar per un altre dia situacions crítiques d’indrets com l’Orient Mitjà o Ucraïna. Trump ha fet de l’Iran una gran potència de la mateixa manera que Putin ha fet una gran potència a Ucraïna. Aquell paranoic de la Casa Blanca, amb sala de ball inclosa, està desfent mig món. Entre els líders de les grans potències resulta que Xi Jinping és el més intel·ligent; i així va guanyant terreny la Xina.

No vull acabar sense fer memòria d’aquells països i indrets del món que pateixen grans catàstrofes. Recordo que està pendent la reconstrucció de la Veneçuela de Trump que l’únic que sap fer és beneficiar-se del seu petroli mentre milers de ciutadans tenen obertes les ferides dels seus familiars morts o romanen sense sostre a causa del doble terratrèmol. Colòmbia, que també va patir els efectes d’un sisme, crec que se’n sabrà sortir amb les seves pròpies forces. La catàstrofe del Nepal i del Tibet és d’unes dimensions tals que mai en sabrem l’abast. On no hi ha terratrèmols hi ha epidèmies com la de l’Ebola al Congo que s’expandeix a un ritme accelerat provocant milers de víctimes. No vull ser catastrofista, però aquesta és part de la realitat del nostre món.

En un altre moment, perquè també mereix capítol a part, em dedicaré a comentar els també reals efectes del canvi climàtic que, juntament amb l’extrema dreta, són els grans reptes de futur.