Vaig anar per primera vegada a Mèxic l’any 1976 amb motiu d’un seminari de l’STM, International Group of Scientifical, Technical and Medical Publishers. Era una època que Mèxic posava condicions a la importació de llibres espanyols amb l’objectiu de protegir la seva indústria editorial i gràfica. L’STM sempre havia defensat la lliure circulació de llibres i aquest va ser un tema de debat. Al final del seminari, l’editorial Salvat de Mèxic ens va convidar a alguns editors a un sopar a l’Hacienda Los Morales al qual va seguir l’actuació d’uns Mariachis. A la taula hi havia un empleat de Salvat que era arqueòleg i ens explicà moltes coses de la història de Mèxic, de la riquesa arqueològica i de les belleses naturals. Tot plegat em va fer gaudir a pleret i a començar a enamorar-me de Mèxic, país que visitaria més de cinquanta vegades. Dels 32 estats que el formen, n’he visitat 23, des de Nuevo León a Quintana Roo.
Alguns editors catalans havíem constituït el grup Editia, Editores Técnicos Ibero-Americanos amb l’objectiu de promocionar i exportar els nostres respectius catàlegs a Mèxic, Perú i Uruguai i fer-ho amb enviaments conjunts. Era una bona aliança que va durar el que va durar a causa dels eterns problemes econòmics en aquells països; va mantenir-se, però, bastants anys, ens uns països més que en altres. Mèxic va ser el més durador i quantitativament el més important. El 1976, el gerent d’Editia Mexicana era l’enginyer Enrique Reyes Morfín. Recordo que aquell any Reyes em va venir a buscar a l’aeroport i el primer que se li va acudir perquè conegués les grandeses de la ciutat de Mèxic va ser conduir-me pels grans i recaragolats perifèrics (aquí, ara en diem rondes). Realment eren impressionants per l’època, però al cap d’una estona de donar voltes jo ja no podia més i li vaig confessar que m’estava marejant tot demanant-li que em dugués a l’hotel. Jo portava no sé quantes hores de vol de Barcelona-Madrid-Montreal-Mèxic. Estàvem a més de 2.000 metres d’altura i no havia dormit gens. Em vaig allotjar a l’aleshores Hotel Fiesta Americana que estava en ple Passeig de la Reforma i relativament a prop de les oficines d’Editia.
Les relacions amb l’Enrique, en l’aspecte personal, sempre van ser d’amistat; des del punt de vista empresarial ja és una altra cosa. Fins i tot ens havíem trobat amb les esposes i filles respectives, sobretot a Mèxic. Després de tot el que va passar, que ja ho aniré explicant, un cop jubilats vam mantenir la relació gràcies al correu electrònic fins fa uns tres o quatre anys que va morir.
Aquella primera vegada vaig conèixer les instal·lacions d’Editia, el personal i el funcionament de l’empresa mexicana. Em va sorprendre la quantitat de recursos que dedicaven a promoció i vendes. Aquesta àrea la dirigia l’enginyer Jöel Juárez, una persona jove, mestís i ben fornit. El director de producció era l’enginyer (allí tothom era ingeniero) Gonzalo Ferreira, també mestís i fornit. Amb aquests dos també vaig fer una bona amistat i gràcies a ells vaig entrar a conèixer Mèxic i l’ànima mexicana. Em van dur per llocs on tot sol no hauria anat mai com ara els mercats més populars on dinàvem, o la plaça Garibaldi on diferents mariachis tocaven de mostra per ser contractats a festes i celebracions; l’època no era del tot segura per a un estranger. Naturalment, amb Jöel Juárez vam anar durant molts anys a visitar professors d’universitats i escoles tècniques, llibreries i grans clients. On no em van portar mai, ni ell ni els seus successors, va ser a visitar compradors d’institucions públiques; ells sabien com els havien de convèncer i a mi no m’interessava. Donde fueres haz lo que vieres, o fes la vista grossa.
La ciutat era, i és, immensa. Per anar de nord a sud t’hi podies passar més d’una hora en cotxe i per la via més recta, que era l’avenida Insurgentes; aquesta avinguda es travessa amb el paseo de la Reforma a la plaza Cuauhtémoc, molt a prop de la seu d’Editia al carrer Lucerna. Enrique Reyes m’organitzava moltes reunions amb promotors i venedors. Les fèiem tant al mateix local d’Editia com a l’University Club que estava pràcticament enfront d’Editia. Era un edifici senyorial amb menjadors i sales privades on els socis, com Reyes, se suposava que eren empresaris o persones rellevants de la societat mexicana. Tenia una particularitat: la planta baixa i els pisos no eren del tot horitzontals perquè havien rebut els efectes dels terratrèmols (sismos) i semblava que caminessis per un pendent, i era real. Més endavant m’hi vaig acostumar, allí i en altres llocs. A les reunions explicava sobretot les novetats de Marcombo, les previsions de publicacions, a quin mercat anaven adreçades i el grau d’adequació als lectors objectiu de Mèxic. Matí i tarda anava a visitar llibreries i professors sempre acompanyat d’algun promotor o venedor segons el cas.
L’Enrique em portava a bons restaurants i a llocs especials perquè conegués bé la ciutat tot explicant-me coses de Mèxic que m’interessaven molt. A la nit no sortíem mai, tenia molta feina per atendre la família, ja que la salut no era gaire bona. A mi m’anava bé perquè em permetia anar a dormir d’hora. Per sopar, a l’hotel, solia demanar només una amanida molt variada de fruites que m’agradava molt. A Ciutat de Mèxic m’havia allotjat en molts diferents hotels tot i que també en repetia. Durant molt de temps em vaig allotjar en un de la Zona Rosa. Era un barri que els mexicans consideraven molt europeu, però jo el veia mexicà. Això sí, els primers anys d’anar-hi t’hi podies passejar tot sol tranquil·lament i quedava relativament a prop d’Editia. Més endavant la cosa va canviar cap a pitjor.
Al primer viatge em van recomanar visitar el Museu Antropològic car van veure que m’interessava molt conèixer el país en tots els seus aspectes. Crec que m’hi vaig estar un dia matí i tarda. Després hi vaig tornar unes quantes vegades i el recomanava a tothom qui s’interessés per Mèxic i la seva cultura que és àmplia i variada. Gonzalo Ferreira em va dur a les piràmides de Teotihuacan que són a una hora escassa de la ciutat. Va ser el meu primer contacte amb la cultura asteca. Una visita que val molt la pena i que també he repetit moltes vegades. Un ample passeig terrós que comença amb el temple de la Serpiente Emplumada (Quetzalcoatl), continua a banda i banda amb restes d’habitatges asteques i acaba amb la piràmide del Sol a la dreta i la de la Lluna enfront. A la primera hi vaig pujar fins on es podia gairebé a dalt de tot. Més de mil escales altes i irregulars que vaig pujar i baixar (naturalment) no sense esbufegar bastant. Encara era jove i m’ho podia permetre. Quins temps! Al final, a l’esquerra, hi havia més restes de temples i un mercat d’artesanies on vaig comprar algunes peces que encara conservo.
De tornada, el Gonzalo, que ja em començava a conèixer, em va portar al mercat de Texcoco, al bell mig d’un poble molt mexicà, almenys llavors. Em va preguntar si no em faria fàstic menjar una barbacoa en una parada del mercat. A bodes em convides, vaig pensar dins meu. Vam seure en unes banquetes altes al costat dels productes que s’hi venien. Dessota els nostres peus hi corrien tota mena de sucs barrejats amb la sang de bèsties que mataven allà mateix. La carn era extraordinàriament deliciosa i la vam acompanyar d’una cervesa Tekate, la més popular que bevíem de la llauna, el forat de la qual havíem sucat amb una llimona petita (limoncito) molt sucosa i després amb sal al voltant al més pur estil popular mexicà. Vaig gaudir a pleret d’aquella menja i d’aquell ambient. De tornada al D.F. calia descansar.
Tal com he esmentat més amunt, els dos amics mestissos, Jöel Juárez i Gonzalo Ferreira em van dur a la Plaça Garibaldi a escoltar mariachis. En un racó de la plaça hi havia un mercadet de menjar mexicà on ens vam posar les botes a base de tacos, quesadillas, guacamole a la mexicana ben picant, com a mi m’agrada. Tot regat amb cervesa i alguns tequiles.
Un altre dia algú em va portar a Xochimilco, un lloc de canals i llacunes on et passegen en barques guarnides amb garlandes de flors, tot molt acolorit. Allí et trobes amb altres barques que se t’acosten per vendre qualsevol cosa: fruita, souvenirs o roba. També se t’apropen barques amb mariachis que si pagues el que acordes després de regatejar, et toquen ranxeres de barca a barca. A terra ferma també hi ha un mercadillo on vaig comprar un barret de mariachi per al meu fill que llavors tenia cinc anys, un cactus d’aquells que en diuen seient de sogra i un cabàs on ficar-lo. A Xochimilco em sembla que no hi vaig tornar més perquè ho trobava massa per turistes, però una vegada val la pena. Crec que tot això passava el maig de 1976. En cartes successives continuaré parlant de Mèxic. En tinc un pou de records.
