La capacitat de Catalunya per destruir el seu propi ecosistema polític sense tenir gaire poder és extraordinària. Trinxar el sistema i de pas la societat, és clar. No exagerem. Ara, al Principat no hi ha cap institució que tingui credibilitat: l’escola està ensorrada, la sanitat col·lapsada i amb personal que no ens entén, l’Església és ben espanyola des de dalt de tot, la beneficència pública es troba sota sospita, les institucions polítiques i la resta de poders civils també. No cal parlar dels partits i sindicats que són la part més grumollosa de tot plegat. En general, cap d’aquests estaments no té cap mena de crèdit i es troba en fallida. Ja poden crear la taula del senglar o del conill. O l’oficina per gestionar la línia que va construir en Biada. En els darrers vint-i-cinc anys l’única cosa que objectivament ha anat cap amunt, amb dades a la mà, ha estat el Barça i els castellers. I amb tanta gent que ens ve defora, el sector de la totxana, és clar.
La culpa és d’Espanya, encara blasmen alguns amb tota la raó del món. De l’Espanya dels autonomistes que els alimenta amb nòmina i altres prebendes.
Que l’opositor oficial a la greu crisi de l’habitatge sigui una colla creada pel mateix partit que ha ensorrat Barcelona, definitivament fa riure. Que rebi subvencions de la mateixa institució municipal és inaudit i que els mitjans de comunicació que haurien de vetllar i batallar perquè això no passés siguin la principal corretja de transmissió de tot aquest desori i els hi faci propaganda cada dos per tres és incomprensible. Que, a més, als que denuncien, fora del to ensucrat típic del sistema tota la corrupció estructural que pateix el país, els enviïn al racó del bon feixista és una calamitat.
Tota aquesta gran comèdia ha quedat al descobert gràcies al 1r d’octubre i a l’alternativa de les xarxes socials que poden canalitzar part de la realitat amagada i la ràbia que han desfermat els impostors. El terratrèmol comença a preocupar als mitjans subvencionats. A qualsevol programa informatiu s’hi barreja la propaganda institucional del Gobierno de España o el Govern de tothom i ells tan frescos perquè es consideren ungits per la mà de Déu.
Qualsevol plataforma informativa i la força dels centenars de vídeos que es publiquen a X tenen més credibilitat que tots els mitjans públics i subvencionats plegats per molt desprestigi i repressió medieval que escampin envers les noves tecnologies que els hi han pres el monopoli que escampa les rondalles del poder.
Hi ha una inèrcia autodestructiva per part dels poderosos regionals que fa feredat. Probablement perquè, en el fons, el que els interessa més a aquesta “bona gent” no és el país com ens pensàvem, senzillament perquè el veuen simplement com “territori” per mantenir estatus. Parlem de les grans corporacions econòmiques i dels partits polítics que han esdevingut part necessària per perpetrar el gran desgavell.
El que menys els importa a tots plegats és que allà on vivim es digui Catalunya. Sigui Catalunya. En realitat la seva actuació respon a la necessitat de disposar d’una gran multitud de persones per fer anar el que, quan es posen seriosos al darrere d’un faristol, en diuen economia, quan en realitat parlen de fer calés. L’economia d’un país i els negocis que es fan en nom d’aquest país no és el mateix. D’aquí bé el desori amb la immigració i les seves conseqüències que han trinxat la societat per una simple qüestió de proporcionalitat. Per cobdícia infinita.
La història també ens ajuda a entendre aquesta manera de fer. Aquest menfotisme que només valora el guany sectorial imminent i no té en consideració les conseqüències futures de l’abús. D’on provenia sinó la fúria de la FAI que va prendre el poder de l’autonomia catalana davant l’onirisme beatífic típic dels instal·lats? Què hi feia aquell exèrcit d’indocumentats violents a Catalunya sinó satisfer la mà d’obra barata que sempre necessiten, a centenars de milers, per millorar la productivitat? Els envien o els criden? O les dues coses.
El 19 de juliol de 1936 els catalans es van quedar perplexos, aterrats i sotmesos a una dictadura que va horroritzar tota Europa. El 37 en va venir una altra, comunista i espanyola, i al 39 la definitiva, encara més espanyola de quaranta anys. Una dictadura que ens va proporcionar la torna autonòmica posterior.
A la primera, els faieros van cometre mil i una barbaritats, però qui va pagar els plats no van ser els principals capitosts responsables d’importar tant salvatge ressentit, sinó milers de catalans que també creien en l’oasi: molts religiosos i creients per tenir les mans fines. També la gent de cultura i la classe mitjana per anar massa ben vestits i també en alguns casos per ser massa catalans o poc fanàtics. Mentrestant, els poderosos ja se n’havien anat diligentment a Roma, Biarritz o Sant Sebastià.
Veient les imatges de com increpaven fa pocs dies els vulnerables a la representant comunista en el mateix escenari de la desocupació a Badalona, és fàcil intuir que actualment els partits només representen els privilegiats que viuen de les seves regalies i quatre tifosis.
La resta és un campiquipugui amb un volum de lumperisme potencial que a qualsevol persona amb dos dits de front li causaria pànic.
Els saberuts sempre riuen per sota el nas quan algú apunta que la història es repeteix. Diuen que això no és ben bé així. Potser tenen raó en relació amb la resta del planeta, però a Catalunya, el nostre disc vital està ben ratllat des de fa molts decennis.
Certament tenim el disc està ben ratllat. L’immigracionisme absurd i desbordant que existeix a Catalunya és en bona mida induït; l’Estat i els seus serveis saben com diluïr una societat molesta, però sorprèn que els nostres prohoms, després del desastre 1936 també hi col.laborin de forma entusiasta, acompanyats, a més, per una esquerra que ha perdut el nord i el sud. El desgavell total.