Després del segon debat de política general del “Govern de tothom“, parant-me una mica a reflexionar sobre què han fet, m’ha vingut al cap aquell “Pla de xoc per l’emergència lingüística“, el “Traspàs de Rodalies“, el “Finançament Singular” alhora que uns quants anuncis de grans inversions, però que de seguida resultava que, de fet, no eren ben bé inversions del Govern de tothom sinó que, en podríem dir, serien promocions del govern perquè altres actors (privats o públics) ho duguin a terme. No es tracta d’inversió ni actuació directes del Govern de tothom, sinó que com a molt hi farà una petita aportació.
Analitzem, però, una mica de més a prop aquests tres punts que he mencionat.
El “Pla de xoc per l’emergència lingüística” del Govern de tothom, com que de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població ja es desprenia que el percentatge de coneixement (declarat) del català roman bastant constant i que la davallada tan sols esdevé en l’àmbit de l’ús social, evidentment el Govern de tothom inverteix en més ensenyament del català, classes perquè els que encara no el parlen assoleixin nivells mínims en la llengua. Cap política encaminada a promoure ni garantir l’ús de la llengua. No es tracta de protegir els parlants de català per poder-lo fer servir arreu i per tot, sinó d’ensenyar-lo a gent que després no li caldrà (o no el podrà) fer servir gens (per no dir, per a res). Tampoc ha anunciat cap mesura perquè els treballadors de l’administració pública catalana facin servir de manera exclusiva i preferent (excepte en els casos imperatius que pertoqui) la llengua pròpia del país, el català. Tampoc cap anunci per a garantir que els mitjans audiovisuals públics catalans siguin exclusivament en llengua catalana, garantint que totes les declaracions o intervencions emeses siguin en català (ja sia mitjançant el doblatge per al castellà o la subtitulació per a la resta) i esdevenir així un veritable vehicle de difusió i promoció de la llengua catalana. Com que tenim un problema d’ús social del català, el Govern de tothom inverteix en ensenyament del català. No sé si algú d’ells s’ha llegit res de l’Enquesta (EULP), ni que només sigui mirar-se les dades.
Quant al “Traspàs de Rodalies“, després de l’anunci inicial on Esquerra anunciava que el servei de Rodalies seria traspassat a la Generalitat, de mica en mica, uns i altres, van matisar i rebaixar la fita fins al punt que finalment aquest “traspàs” s’ha quedat en la creació d’una nova empresa per a la gestió de Rodalies participada per la Generalitat, amb majoria i vot qualificat, i el Govern Central que, de fet, és qui en té el control efectiu, perquè les decisions estratègiques s’hauran de prendre per majoria qualificada (el que en podem ben bé dir un “dret a veto”); i que sembla que acabarà sent una filial de Renfe. Si això és un traspàs, que baixi Déu i que m’ho expliqui! Al final de tots aquests canvis, doncs, tot continua igual. Això sí, segur que a partir d’ara la culpa del desgavell serà de la Generalitat. Mentrestant, més de la meitat dels trens de Rodalies no arriben a les estacions a l’hora prevista i assolim retards mitjans que arriben a ser de gairebé 25 minuts.
I què dir del “Finançament Singular“. Esquerra va anunciar amb grandiloqüència que havien aconseguit un concert econòmic per a Catalunya. Donaven per fet, o donaven a entendre, que sortiríem del règim comú. A mesura que s’han presentat els avenços del nou sistema de finançament, ha quedat clar que aquest Finançament Singular seria un nou “sistema singular” per a totes les comunitats autònomes del règim comú, i que, fins i tot, tornava a decaure l’ordinalitat. Resumint, tot plegat un nou cafè per a tothom. I tots sabem que quan van dades així, tothom hi surt guanyant excepte els catalans. Mentrestant, volen 22.000 milions d’euros a l’any cap al centre de la Meseta que aquests sí que podrien ser la solució a tots els dèficits en inversió i de pressupost que patim a Catalunya històricament.
Resumint, tenim un pla de xoc que no és un pla de xoc, un traspàs que no és un traspàs i un finançament singular que no és un finançament singular. L’únic maldecap que han tingut ha estat la tria del nom usat per a definir el que no serà ni es farà. Una martingala per a encobrir que, en realitat, no es farà res del que el nom indueix a pensar. Si això no és perversió del llenguatge, que torni a baixar Déu i que m’ho torni a explicar. Perquè quan trien aquesta terminologia per a presentar aquests temes, és obvi que el pla d’actuació sí que el tenen clar i la tria dels termes per intentar dir el que no diuen i amagar el que haurien de dir, és clar que això és pervertir el llenguatge. Òbviament, presentar-ho nuament i crua no és possible per tal de no evidenciar l’entabanada. La tria dels noms la fan amb la màxima indefinició possible, i tot per veure si el fet de fer passar bou per bèstia grossa passa inadvertit.
Ara bé, tinguem present que el llenguatge no es perverteix sol, al darrere hi ha un pervertidor. Per tant, és important evidenciar les perversions del llenguatge però, i més important encara, no oblidar mai de denunciar el pervertidor del llenguatge. Darrere la perversió del llenguatge hi ha cinisme i maquiavel·lisme, que no són més que les expressions/manifestacions del cínic i maquiavèl·lic que hi ha al darrere maquinant l’invent. Sense aquest cínic i maquiavèl·lic no hi hauria perversió del llenguatge.
En canvi, el que sí que és sorprenent és la gran envergadura de l’enorme desplegament mediàtic engegat per a anunciar a tort i a dret qualsevol projecte, actuació i, fins i tot, tan sols voluntats del Govern de tothom, siguin del present, del futur immediat o també de futurs no tan immediats (molt més enllà de la seva actual legislatura). Un desplegament mediàtic que es pot qualificar de campanya publicitària, sense embuts. El fet greu és que emmascaren propaganda del govern (o sigui, en el fons, del partit que l’ostenta) darrere campanyes institucionals de la Generalitat. El lema Govern de tothom de totes les campanyes és clar que fa referència al govern de torn d’un partit polític determinat. Quan el govern es publicita d’una manera tan barroera i evident, és clar que està fent un ús partidista dels diners públics. I això té un nom i el sap tothom, es diu corrupció (malversació, si es vol). És clar que aquestes campanyes no són institucionals sinó que són propaganda de l’obra de govern (de fet, el CAC ja en van fer retirar una per massa descarada). Si l’actuació d’aquest govern estigués en proporció amb aquesta presència mediàtica a la qual ens han sotmès, el país estaria en un estat d’excel·lència tal que estaríem al capdavant de tots els rànquings de benestar i felicitat; sens dubte.
La política ha fet de la proclama el seu modus vivendi. Perverteixen el llenguatge per a fer dir a les paraules coses que no diuen. Que aquesta proclama no s’avingui ni es correspongui amb la realitat és un mal menor. Ja tenen tot un exèrcit de publicistes, tertulians i influenciadors que s’encarregaran de polir tots els detalls que calgui. El fet important són els titulars que proporcionen i els esforços els dediquen a què la realitat no els espatlli aquests titulars. Si amb això es carreguen el llenguatge (i el país), és una llàstima però es fa el que cal per a mantenir les poltrones.
