La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (nom original de «la Caixa») va néixer el 16-IV-1904 com una institució de previsió social (en una època en què no existia Seguretat Social), amb tres objectius: fomentar l’estalvi popular, proporcionar pensions a la gent gran i a les vídues i orfes i afavorir la millora social i econòmica de les classes populars. El 1990 es va fusionar amb Caixa de Barcelona (que existia des de 1884, primera caixa d’estalvis de l’Estat) i se la conegué com a Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, sense perdre el nom de «La Caixa».
Des del 1904 i el 1990 ha plogut molt. En els darrers temps l’entitat ha tingut tantes transformacions, més enllà del trasllat de la seu social a València el 5-X-2017, a causa del procés català, que val la pena resseguir-les. El 2007 es constitueix Criteria CaixaCorp, SA, el hòlding d’inversions de «la Caixa» que va sortir a borsa el mateix any. El 2010 integrà la Caixa de Girona. El 2011 Criteria es transformà en CaixaBank (que heretava el negoci bancari) i paral·lelament es creà una nova societat instrumental per mantenir les participacions industrials i financeres fora de CaixaBank. La reconfiguració definitiva vindria el 2014 quan «La Caixa» deixà de ser Caixa d’estalvis i es transforma en la Fundació Bancària La Caixa, presidida per Isidre Fainé); aleshores, Criteria Caixa Corp passa a ser CriteriaCaixa, el braç inversor. En resum, la Fundació Bancària La Caixa té dues grans potes: CaixaBank, banc comercial (fusionat amb Bankia el 2021, amb l’Estat amb un 16% dins el capital) i CriteriaCaixa, hòlding inversor propietat de la Fundació. És a dir, l’esmentada Fundació Bancària té un braç inversor, CriteriaCaixa —que a finals del 2024 controlava CaixaBank (31,2%), Naturgy (26,7%), Telefònica (9,9%), Veolia, propietària d’Agbar, 5%, Colonial 17%. El grup ACS de Florentino Pérez (9,4%), Puig (3%), Agbar (15%), sense comptar bancs com el de Hong Kong, assegurances com Adeslas, capital risc i empreses emergents, inversions de renda fixa, etc.— i un banc comercial, CaixaBank, el principal accionista del qual, a través de CriteriaCaixa, és la Fundació (es tracta d’una societat separada de la Fundació, però sota la seva influència),
L’obra social surt del guany d’aquestes inversions (600 milions de €, que no són poca cosa, el 2024). Val a dir que el primer semestre del 2024, primer resultat amb Francisco Reynés com a vicepresident i primer executiu Criteria Caixa, va guanyar 1.361 milions, un 7% més que en el mateix període de l’any anterior, gràcies a l’impuls dels dividends rebuts de Caixa Bank (637 M€), Naturgy (155 M€) i Telefònica (85 M€). I que durant el 2025 ha tornat a Agbar a través de Veòlia, accions de la qual s’havia desprès el 2014, com es va desprendre d’Abertis i Repsol el 2018.
El president no executiu de Caixa Bank és Tomàs Muniesa (continua de conseller executiu i CEO Gonzalo Gortázar); el no executiu de Criteria Caixa, és Isidre Fainé; vicepresident i primer executiu, Àngel Simon. Dit això, s’entenen alguns canvis d’enguany, perquè qui té el pastís més gros vol més poder. Quan el passat gener Marc Murtra substituí davant de Telefónica José M. Álvarez-Pallete, Pedro Sánchez ho havia consensuat amb Fainé. L’Estat és el primer accionista de Telefònica a través del SEPI, la Societat Estatal de Participacions Industrials, amb gairebé el 10% d’accions, com també participa en d’altres, tant de forma majoritària (Correus, TVE, Hunosa, Navantia, Sepides, etc.) com minoritària (Enagas, Indra, Caixabank, Aena, Airbus, Hispasat, Redeia, etc.), però el segon és Criteria Caixa (9,9% d’accions); el tercer, a punt de dominar un 5% d’accions, és el fons saudita Saudi Telecom Company (STC), al qual se’l va informar, com també al president del BBVA, Carlos Torres, que controla el 4,9% d’accions.
Marc Murtra, excap del gabinet de l’exministre Joan Clos i home de confiança de Salvador Illa, per presidir Telefónica va haver de deixar la presidència d’Indra (amb seu corporativa a Alcobendas i un edifici emblemàtic al sector 22@ Barcelona), substituït per Àngel Escribano, fins ara president d’EM&E Group (Escribano Mechanical & Engineering, amb seu a Alcalà d’Henares), que ja era segon accionista de la multinacional de tecnologia, defensa militar i trànsit aeri Indra (14,3%), darrera de la participació estatal (28%). El conseller delegat d’Indra (CEO) és José Vicente de los Mozos. Els Escribano havien convertit EM&E (que Àngel deixà en mans del seu germà Javier) en una empresa capaç de dissenyar, desenvolupar i fabricar sistemes complexos de defensa, com ara les estacions d’armes de control remot, sistemes electroòptics i kits de munició guiada.
Murtra, a Telefònica, vol marcar diferència en l’era digital i es va dir que voldria prendre el control de Minsait, l’àrea de tecnologies de la informació d’Indra (en el primer semestre d’enguany, Minsait hauria generat 1.502 M€, un creixement del 2% respecte de l’any anterior, i representaria el 61% de la facturació total del grup). El passat 4 de juliol, a la Confederació Espanyola de Directius i Executius, proposà a la UE fusions d’empreses de telecomunicacions (41 operadores a Espanya versus tres grans grups als EUA, Xina, Índia i Japó). Altrament, Murtra va fitxar el passat setembre el català Salvador García-Ruiz, director d’Indra a Catalunya, com a director de comunicació de Telefònica. Per la seva banda, Escribano adquirí per a Indra el grup de satèl·lits Hispasat (89%), controlat pel grup Redeia (Red Eléctrica de España), en el qual l’Estat també té un 10% del capital (el novembre Indra incorporarà 551 persones provinents d’Hispasat i 100, d’Hisdesat). La notícia va saltar aquest estiu quan, el 10 de juliol, un consell d’administració extraordinari d’Indra plantejà comprar EM&E, per esdevenir un gegant europeu. Tot i que EM&E ha dit que no estava en venda i que la seva valoració ultrapassa els 1000 M€, Indra ha encarregat a la consultora KPMG estudiar una possible fusió que es faria amb intercanvi d’accions, potser abans d’acabar l’any (el tema no el porta el president: és en mans del conseller delegat). Mentrestant, ha saltat als diaris que té la intenció de comprar Comforsa (empresa metal·lúrgica de la Generalitat que pertany al hòlding Avançsa i factura 66 o 70 M€ anuals). Les accions d’Indra a borsa han passat dels 17 € d’inicis d’any als 40 € i, segons Angel Escribano declarava a La Vanguardia el passat 12 d’octubre, té camp per créixer, sobretot aquí, a Catalunya, on hi ha 3.537 empleats i preparen un pla amb la intenció de crear-hi entre 800 i 1000 nous llocs de treball. «Som la millor empresa de defensa d’Espanya», va deixar dit. I afegí que no debades s’havia posat al davant del consorci Tess Defence per desenvolupar, fabricar, integrar i mantenir el vehicle de combat VCR 8×8 Dragón, així com el seu sistema electrònic, d’armes, comunicacions i suport logístic. I declarà també que no pensava vendre’s Minsait, perquè «dirigeixo una empresa amb 60.000 persones i tinc la part de tecnologies de la informació i la part de defensa. No em centraré en un sol sector».
L’aiguabarreig d’interessos entre empreses és evident. Si soc client de La Caixa, no m’arrisco a col·laborar en la fabricació d’armament? Segons dades del Centre Delàs, el 2025 CaixaBank és la tercera entitat espanyola que més inverteix i finança empreses armamentístiques (només per darrere de Santander i BBVA). No s’han traït la previsió social i l’estalvi popular dels orígens de la Caixa?