Carta a un jove català

No sé res de tu ni dels teus companys. Ni com et dius, ni on vius. No sé si estudies o aprens un dels oficis que fan forta l’economia del nostre país. Només sé que t’he vist enfilat al monument a Colom embolcallat amb una estelada, i que molts de la teva edat han fet una presència massiva a la Diada d’enguany. I això us fa mereixedors de l’agraïment dels més grans i dels més vells que, com jo (en tinc 95), ja ens n’anem d’aquest món.

Com que no sé com et dius, aquí t’anomenaré Jordi. Segur que n’hi ha més d’un entre vosaltres, no?

Doncs, Jordi, mirem molt breument què ha representat (deixo les anàlisis profundes per gent més capacitada que jo) aquest pronunciament inequívoc vostre. En primer lloc, heu demostrat que teniu consciència dels greus desavantatges que té per a vosaltres (per tothom) la situació actual de Catalunya i que sabeu perfectament qui n’és responsable. Però al meu modest parer, això implica un rellançament de la lluita dels catalans per la independència. Implica la seguretat que la lluita continuarà, facin el que facin a Madrid, quan els més grans ja no hi siguem, que la lluita continuarà malgrat que hi hagi desil·lusionats cansats que se’n desentenguin.

Per mi, personalment, n’és una prova que confirma la meva descripció com a “Baix continu” de la catalanitat indestructible d’una quantitat suficient de ciutadans de Catalunya. I que la vostra aparició al monument de Colom i a tots els llocs de la Diada, deixa amb un pam de nas el senyor Illa i els seus “normalitzadors”. I també els ultranacionalistes espanyols que acusen la Diada de fomentar la divisió i l’odi, sense saber veure que són ells els que els fomenten, amb la seva obsessió malaltissa d’espanyolitzar-nos, d’esborrar la nostra llengua, i de deixar-nos ser només la vaca que es muny fins a l’extrem, per poder pagar els seus excessos.

Una enquesta recent, entre altres coses relacionades amb vosaltres, deia que gairebé la meitat no tenen intenció d’anar a votar quan vinguin eleccions. Pensant-ho bé crec comprendre aquesta actitud. Per què anar a votar si no hi ha cap partit que us presenti unes idees clares, comprensibles i realitzables de com vol solucionar els problemes que més us afecten; si trobeu que no n’hi ha cap (per usar una expressió de Salvador Cardús) encara que digui que està d’acord amb vosaltres en el què, no us presenti un com plausible, per difícil i complex que sigui un camí, per pedregós que sigui?

I saps, Jordi? Us envejo una mica. Jo a la vostra edat, en plena dictadura no podia ni somniar de fer el que vosaltres vau fer el dia onze. I que vosaltres ara aprofiteu la possibilitat de definir-vos, desafiant els “normalitzadors” que volen enterrar la llengua, la personalitat i la història de Catalunya, em dona nou coratge i em produeix una alegria indescriptible. I per això, i en nom de molts que estic segur que pensen com jo, només us dic, de tot cor, GRÀCIES!