Els efectes de la superpoblació

Sovint, per acompanyar la coral i donar escalf a qui mana, la premsa subvencionada publica articles laudatoris a les remeses exagerades d’immigrants que arriben a Catalunya. Als Països Catalans afegeixo. Estan molt contents. En els darrers cinc anys s’han incorporat més de mig milió de persones per mantenir els negocis d’alguns sectors. El públic inclòs, naturalment. En els darrers vint-i-cinc anys han arribat més de dos milions de nouvinguts per “aixecar Catalunya”. Una autèntica bestiesa, una temeritat, una gran irresponsabilitat dels que formen part del règim del 78. Dels manaires polítics i econòmics, del cor mediàtic i de la intel·ligència silenciosa i autoflagel·lant que s’ho mira i calla mentre recita les benaurances habituals. És la posició moral que ha pres el victimisme i el complex de minoria ètnica des del primer dia que és incapaç d’elaborar un altre discurs menys sentimental.

Un dels darrers articles més rentacares fou un de publicat a La Vanguardia abans de l’estiu signat per un periodista que havia estat corresponsal a Europa i que ens deia que tot això que ens està passant era un bé de Déu. Que no sabem la sort que tenim. Ens explica que la gent que ve de fora representa una gran fortalesa per l’economia espanyola i catalana, a part de moltes més altres virtuts. Com és d’sperar, la manipulació grollera aflora sobretot en el titular quan dona per evident que tothom que està en contra d’aquest abús demogràfic els col·loca en la mira del telescopi de la maldat.

Ignoro si l’autor viu a Barcelona o no, i si és així, quantes setmanes fa que no surt de casa perquè si l’economia i les dades van tan bé no entenc per què s’observa tanta misèria pels carrers de la ciutat. Tanta gent demanant caritat o fent filigranes als transports públics per arreplegar un euro. O arrossegant carretons amb ferralla. Quantes ciutats d’Europa gaudeixen d’aquest servei mòbil metal·lúrgic? Cap. Potser són percepcions? No. Un trist fenomen que també es pot observar al gran suburbi que ara gairebé són la majoria de les capitals de comarca. Si anem tan bé, per què hi ha tanta deixadesa? I tanta brutícia. La brutícia i la pobresa sempre van agafades de la mà i és un senyal de malestar. Per què no hi ha cap servei col·lectiu, d’ús col·lectiu, que funcioni?

Tots sabem que la distribució de la riquesa a les societats del Primer Món es reflecteix principalment als carrers de les ciutats o pobles. A l’urbanisme, l’arquitectura, els materials de l’obra pública, la neteja, el civisme… És inaudit que un professional, un bon professional com el senyor Masdeu, que ha viscut una llarga temporada al cor d’Europa, sigui incapaç de fer servir el simple recurs de la comparació per aclarir què que succeeix a la Catalunya que va com un llamp.

No és l’única mirada obnubilada per la destresa de la patronal i els escurabutxaques de la política. La que fou directora de TV3, la gran rondinaire ara al pom de direcció d’una de les escarransides estructures d’Estat pagades pels bona fé, també s’afegeix a la joie de vivre de la Catalunya més càndida i optimista. Efectivament, a la senyora Terribas li van oferir una tribuna important a Sa Nostra per dir la seva i sobretot per blasmar contra els que senzillament no creuen que la immigració massiva i intensiva sigui el millor que li pot passar als catalans. Abans morts i enterrats que algú ens digui males persones, ve a dir la senyora Terribas.

A Catalunya el règim vol que l’opinió pública continuï vivint de les badoqueries escampades des de fa un munt d’anys quan a la maquinària dels establerts se li va ocórrer inventar-se ocurrències inaudites com a cap altre lloc del món. Allò d’un lloc de pas o com que la immigració ha estat part integrant i principal del modern sistema català de reproducció dels catalans. Aquesta ocurrència fa federar sobretot perquè qui la va inventar i implantar a partir dels anys vuitanta va ser la cap dels demògrafs catalans, la senyora Anna Cabré, i tots, potser menys els demògrafs, ja sabíem en quines circumstàncies es va produir la introducció de la “moderna” manera de fer després d’entrar els tancs, l’any 39.

Vaja, com si la creació de Catalunya fos similar a la de l’Argentina o els EUA i no una comunitat natural com diuen totes les enciclopèdies i fins i tot la Wikipedia.

Una manera de fer que ens ha dut a una situació propera a la superpoblació al Principat, amb tots els greus problemes que comporta reconeguts per altes instàncies internacionals, humanitàries, econòmiques i ecològiques. Totes, menys les catalanes que no ho troben alarmant això dels 10 milions.

Ho veurem en una pròxima entrega.