Les màfies i la guerra global

A la darrera carta deia que deixava les desgràcies per un altre dia. Malgrat que em faci basarda, avui intentaré posar-m’hi, car penso que hem de ser conscients del món on vivim. Hi ha moltes més persones bones que dolentes però aquestes darreres fan més mal i soroll que les bones. Recordo allò de que el bé no fa soroll i el soroll no fa bé. La llàstima és que les persones innocents solen ser, massa sovint, víctimes del mal, de les guerres i de qui les provoca. De la mateixa manera que ho són d’alguns poderosos, malfactors públics o delinqüents de guant blanc. Començaré per aquests.

Hem sentit parlar de màfies i càrtels, però crec que se n’hauria de parlar més i, sobretot, actuar més contra aquests grups. La màfia tradicionalment s’associa a grups poderosos d’Itàlia i a la seva extensió als EUA. La figura arquetípica d’aquests va ser Al Capone sobre qui s’han vessat rius de tinta i quilòmetres de cel·luloide. Als càrtels generalment se’ls associa sobretot al tràfic de drogues que es conreen a Bolívia, es processen a la selva colombiana i els càrtels mexicans s’encarreguen de distribuir-la als EUA. Possiblement, el càrtel més famós sigui el de Sinaloa i el seu arquetip, el Chapo Guzmán. Aquest tipus de delinqüència, però, no s’acaba aquí. I ja el tenim a casa nostra. Catalunya s’ha convertit en el centre de distribució de droga més important d’Europa i no tan sols de la coca americana, sinó també d’haixix del nord d’Àfrica i d’heroïna de Centre Àsia, notablement de l’Afganistan. Tots aquests grups de màfies i càrtels solen ser violents i, en conseqüència, provoquen moltes víctimes innocents i també a causa de lluites sagnants entre ells mateixos.

Es tracta d’una guerra global que no passa com a tal. Les altres víctimes són les que es produeixen entre els consumidors de la droga, que sovint acaben amb mort o malalties greus, sobretot mentals, però també físiques; les pateixen ells mateixos i els descendents biològics. Totes les policies del món tenen serveis especials dedicats a la lluita contra la droga, però, cap, que jo sàpiga, no ha aconseguit erradicar-la. Moltes vegades l’explicació rau en la connivència d’aquests delinqüents amb la policia, polítics, exèrcits o aquests poderosos que es passegen impunement amb els seus luxosos iots per les costes d’arreu del món.

Un altre tipus de màfies són aquelles que trafiquen amb persones. Des de les que controlen la prostitució o la pornografia infantil fins a les que ensarronen persones del tercer món que cerquen una vida millor i les envien en pasteres sense condicions de seguretat al mar per vies que poden venir des de l’Afganistan o de l’Àfrica Subsahariana, travessant tota mena de perills en terra hostil fins a la via marítima, sigui Atlàntica sigui Mediterrània. L’objectiu d’aquesta pobra gent no és Espanya, Itàlia o Grècia, sinó Europa, una Europa que se’n desentén i que només els obre les portes quan necessita mà d’obra barata.

Aquests emigrants acaben de maneres molt diferents. Uns moren d’inanició abans d’arribar al mar, en ple desert, zones inhòspites o víctimes de malfactors per robar-los el poc que duen al damunt. Altres moren en plena travessia marítima. Altres són retornats en calent; i això no passa solament amb els llatinoamericans que són expulsats per la bota de Trump i moren a les selves de Mèxic, Guatemala, Nicaragua o Panamà, sinó també a l’Europa de l’humanisme oblidat. Els centres d’internament d’emigrants són vertaderes presons. Malauradament, el CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) de la zona Franca de Barcelona ha estat repetidament denunciat per ONG de solvència per la sobre ocupació que pateixen els interns amb les deplorables condicions que se’n deriven. Tot això va en contra dels drets humans.

Finalment, podem parlar dels emigrants que arriben a alguna destinació sense morir, ni ser retornats en calent, ni empresonats. Potser hauran de dormir molt temps al carrer com els sense sostre o, tal volta, trobaran una feina en precari; com que no disposen dels tristament famosos “papers” no poden reclamar cap dret. A Catalunya i a l’Estat espanyol sí que tenen dret a ser atesos per la sanitat pública, només faltaria! Crec que són una minoria els qui són acollits, encara que no tinguin papers, en condicions dignes com si estiguessin regularitzats, cosa que costa temps i diners.

Ja veiem com al món hi ha molts tipus de conflictes, perquè quan les persones en són víctimes, tot són conflictes tan importants com les guerres que cada dia surten als diaris. Dels països del Nord d’Àfrica va sortir el grup Jihadista-salafista Boko Haram que es va anar desplaçant cap al sud i es va establir en el territori conegut com el Sahel, que ocupa parts de més d’una desena de països bàsicament centreafricans. Aquest grup ha comès més atrocitats de les que ens han arribat pels mitjans de comunicació. Coneixem els segrestos de centenars de nenes a Nigèria, d’altra banda, el país més corrupte de l’Àfrica i d’accions terroristes sagnants en altres com Mali o Burkina-Faso. Les seves malèfiques accions continuen i no se’n parla.

Hi ha conflictes latents dels quals només ens en recordem quan de tant en tant el foc reneix de les brases. Casos d’aquests en són alguns d’origen racial com és el de Ruanda amb la República del Congo. Els antecedents cal cercar-los a Ruanda on l’ètnia hutu va tractar d’exterminar l’ètnia minoritària tutsi i va causar més de 800.000 víctimes. Aquí ens és impossible entrar en tots els detalls, però el cert és que Ruanda va iniciar una invasió de la República del Congo i el conflicte s’ha tancat en fals. El recent acord de pau no contempla les arrels del conflicte, que cal cercar-les en aquelles lluites tribals fruit d’una mala herència colonial. Els països colonials europeus tenen molta responsabilitat en els conflictes africans i en la seva pobresa.

No tan sols és a l’Àfrica on trobem conflictes d’origen colonial. El del Caixmir, entre l’Índia i el Pakistan, és d’aquells que revifen de tant en tant i resulta molt complicat treure’n l’entrellat. Algunes fonts l’atribueixen a disputes respecte de l’aigua. Algú la talla a l’altre. Això no obstant, pel que jo mateix he deduït, també es tracta d’una herència colonial, en aquest cas per part de la Gran Bretanya. Quan es va voler dividir l’Índia entre hindús i musulmans es va fer de manera tan maldestra que el Pakistan que es va destinar als musulmans va quedar dividit en dues parts separades a gran distància, una al nord-est i l’altra al nord-oest. La part del nord-est es va separar per convertir-se en l’estat de BanglaDesh i el Pakistan actual va quedar amb fronteres poc definides amb l’Índia. El conflicte està servit per temps i a més —detall no menor— el Caixmir és ric en recursos naturals.

M’allargaria massa seguint tots —tots impossible— els conflictes violents al nostre món. He volgut començar pels menys mediàtics perquè ens adonem que la suma de tots aquests conflictes és més important, si ho mesurem en víctimes, que el de les dues guerres que ocupen cada dia els mitjans de comunicació. Continuo, però, sense oblidar-los i en una pròxima carta gosaré donar-ne la meva versió.