Les ideologies fluctuants
A Catalunya la síndrome de la ideologia fluctuant abunda. El franquisme es va endur moltes vides i també una part del sentit comú. Els guanyadors de la guerra a l’interior van fer la resta i van començar a generar estratègies ideològiques molt confuses. Per exemple, el nacionalisme bondadós i inclusiu per simple simpatia. O el progressisme banal. A Catalunya tot és molt prim. Els joves han passat d’aixecar l’estelada a enarborar la causa dels palestins que reben el suport d’una teocràcia que té a mig país esclavitzat amb mocadors al cap. Una cosa és anar contra les terribles conseqüències d’una guerra, l’altra, reivindicar l’edat mitjana.
Una gran confusió en què el sentiment i la plantilla establerta té més pes que el sentit comú i la realitat. Tota aquesta incoherència dona lloc a una militància que esdevé radical segons quin peu li trepitgen.
La ideologia selectiva és una forma de pensament que s’aplica segons els somnis del moment, més enllà de les contradiccions i el més elemental sentit del ridícul. Actualment, el risc, el perill de dur el pas canviat i ensopegar és fàcil perquè la societat cada cop és més complexa i versàtil. Amb això sempre hi ha un marge gradual per mantenir la coherència que els catalans, en general, hem optat per relativitzar-la exageradament.
La síndrome de la ideologia selectiva permet ser arbitrari i defensar una idea com si estiguéssim defensant la samarreta d’un club esportiu. Com si fóssim simples tifosis. La propaganda i la necessitat d’organitzar una bona claca per manipular els bons homes ha potenciat un munt de militàncies estràbiques i miops a partir d’un gran mostrari ideològic que d’ençà de tombants de segle ha propiciat l’esquerra més subvencionada.
Aquestes ideologies selectives els permeten ser un tenaç militant de la causa ecològica del planeta Terra i callar com un bon minyó a casa per tal de no perdre la subvenció per defensar-nos de les espècies invasores.
Les repercussions mediambientals —recursos hídrics, per exemple— que provoca la carrera demogràfica amb la importació de gent de fora per fer rutllar l’economia de piscifactoria ni molesta ni alerta als qui practiquen una militància tan activa per defensar un parell d’àguiles a Gelida.
A la Catalunya “feliç” un equip d’especialistes és capaç de facturar per fer un estudi sobre els avantatges de gaudir d’una bona ombra a la ciutat, a l’estiu, però esdevé un cementiri davant la cobdícia indecent i suïcida de la Catalunya dels vuit, nou o deu milions d’habitants que ho arrasa tot. “Granotetes” i catalans.
Tots sabem que no hi ha prou aigua al Principat per satisfer els negocis dels establerts i els seus rentacares. La sequera només esdevé un dels temes preferits quan no plou. En cabat, a callar.
La ideologia fluctuant arriba a tots els àmbits. Permet ser feminista valenta, descarada, atrevida amb els mascles més propers, els de casa, i en canvi fer-se l’orni per no haver de denunciar la tortura que deuen patir milers de compatriotes —segons la doctrina Pujol-Candel— obligades a amagar els seus cabells per pudor i imperatiu religiós. O fins i tot a eliminar la seva figura amb un tètric vestit tèxtil d’escafandrista.
Els silencis contradictoris que provoquen tantes barrabassades són massa eloqüents i haurien de fer enrojolar a qui calla i no sap mantenir un mínim de coherència amb els seus ideals.
La Catalunya autonomista dels setanta ja es va centrar en l’assumpció de l’alteritat i la comprensió incondicional de la “causa” dels compatriotes dels nostres botxins que van arribar a Catalunya a “aixecar” el país. Tots ells antifranquistes declarats, segons ens deien. Ara hi ha gairebé dos milions de vots espanyolistes molts dels quals ens volen fosos sense miraments.
Tant d’estrabisme i jocs de mans no podia evolucionar favorablement i amb el pas dels anys els silencis interessats acaben a la força en la degeneració moral i la política de les corrupteles que ens trobem a tot arreu malgrat un munt d’autojustificacions i ocurrències retòriques variades.