A la Catalunya piscifactoria encara hi ha una bona part de la població que els hi fa gràcia creure que els processistes van de debò. Encara hi ha gent que es pensa que els autonomistes estan al servei del país i no al servei de la Corona i al seu propi, per molt que facin veure que remuguin i diguin “Som República” quan arriba l’hora greu que són les eleccions. Sembla estrany, però hi ha milers de catalans que mantenen la fe amb aquesta colla tot i que parlem dels mateixos partits, dels mateixos polítics, set anys després de la seva comèdia particular el 1r d’octubre. És clar que aquesta majoria bonhomiosa ja sap que la canalla no ve de París, però no poden rebutjar aquesta fantasia perquè reconforta i és molt súper. Pensar en encantaments d’aquesta mena és ben lícit, però és tan infantil com creure que els que estan a la pomada de la política hi són bàsicament per vocació i per servei públic.
Des de fa uns mesos alguns opinadors, pocs, s’atreveixen a suggerir que la pèrfida Espanya del 155 ens vol fer desaparèixer mitjançant les allaus d’immigrants. Ja és un gran què perquè especular amb aquest supòsit raonable era impensable fins fa poc. És ben plausible que ens vulguin fer desaparèixer per inundació perquè és un mètode gairebé infal·lible i sobretot silent. Tot i això, qui ja relaciona una obvietat tan elemental com que la minorització afecta l’ús social de la llengua i a la nostra manera genuïna de ser, sempre ho fa mirant a la capital de la Corona perquè vol anar sobre segur.
Per defecte, venen a dir que els nostres diletants que han estat i encara estant al davant de la Generalitat, de les Diputacions i els ajuntaments, no hi tenen res a dir i encara menys a fer. Pobrets. Sembla estrany que els més malfiats no es preguntin per què des de les institucions locals, de qualsevol color, permeten els pisos pastera o que es modifiqui el padró amb la domiciliació de centenars o milers de persones en un mateix habitatge, en alguns casos. Els de Madrid els obliguen a fer aquestes barbaritats? És evident que no és així. És clar que els nostres, si volguessin, podrien ser més estrictes i podrien dir que és una canallada si fos una ordre hispana estricta. Callen i fan números.
Si no ho fan és perquè tant els fa, els agrada dir que són bons xicots i també per què els hi reporta algun benefici l’increment del padró, ni que sigui a mitjà termini. A la Catalunya piscifactoria, el volum és imprescindible per poder disposar de líquid. Per poder compensar l’espoli exterior. Per poder fer la viu-viu s’ho juguen tot a l’economia de la massificació i a extorquir els catalans amb la càrrega afegida i desmesurada d’impostos i taxes com en cap altra autonomia. No tenen cap mena de mania amb l’excusa barata de les polítiques socials quan són bàsicament polítiques de clan el que perpetren.
Com més ciutadans de Catalunya siguem, els autonomistes rebran automàticament per anivellació més diners de l’Estat que és qui tutela la sanitat i l’ensenyament en darrera instància. Diners que entraran al circuit pressupostari, però no vol dir que serveixin per eliminar les cues hospitalàries o els barracons suburbials que tant goig els hi deuen fer als més esbojarrats. Cada cartilla nova del CatSalut servirà per incrementar els ingressos de la Generalitat com ho van fer el milió i mig de nouvinguts que van arribar a finals del XX per aconseguir el millor finançament de la història de Catalunya que ben aviat va quedar en una estúpida frase més de les que genera aquesta maquinària.
De moment, els més desperts ja han superat la por i veuen en l’allau immigratòria una situació de conseqüències irreparables per a la catalanitat, però encara no s’atreveixen a dir que Madrid, des de 1939 i també des de 1980, comença a la plaça de Sant Jaume i a tocar del parc del zoològic.
Cada cop estic més convençut per simple empirisme i no per mala idea que tot aquest negoci de guanyar competitivitat amb baixos salaris, d’augmentar el PIB mitjançant l’economia amb gent, molta gent, d’activar el mercat immobiliari com es va activar als anys 60 i a finals dels 90, podria ser perfectament una aportació catalana a la política espanyola com també ho va ser, en bona part, els plans d’estabilització dels qui van guanyar la guerra a casa nostra que van voler ser els primers de la classe amb la col·laboració d’il·lustres economistes que convivien feliçment amb les pitjors cares de la Dictadura. Això sí, com a tècnics. Només faltaria.
La nostra nomenclatura és molt competent per buscar recursos com sigui i se les empesquen totes per fer-se estimar i ser reconeguts a Madrid. De vegades els anomenen fins i tot espanyols de l’any si fan la feina superbé.
Per si algú d’aquest que assenyalen Espanya i el dit els tapa la fisonomia dels nostres espavilats, només cal seleccionar algunes declaracions fetes pels líders de l’arc parlamentari autonomista respecte a la immigració. Els històrics, i fins i tot alguns dels que s’han incorporat darrerament a aquesta vida tan entregada diuen el que deien els anys 80. La majoria estan encantats amb el Volem acollir infinit i a tota màquina, passi el que passi, contradient en molts casos les recomanacions més sensates de bons economistes del país que ni que sigui amb la boca petita avisen que el que estan fent és també un desastre econòmic. Tota aquesta transferència de centenars de milers de persones de Sud-amèrica, del Marroc o del món àrab en general, del Pakistan, per esmentar els col·lectius més nombrosos i visibles, algú d’aquests que comencen a malfiar d’aquest fenomen que ve a aixecar altre cop Catalunya, pensen que es podria materialitzar sense la col·laboració incondicional dels de l’interior? És clar que no. Per constatar-ho no cal anar gaire lluny per què al País Basc, a menys de 400 quilòmetres d’aquí, tots els partits, tots, l’extrema esquerra inclosa, no han permès una desmesura d’aquestes dimensions.
