Xarnego

El segle XIX es va començar a fer servir aquest mot per anomenar als forasters, especialment els gascons i occitans que varen migrar a Catalunya i arreu dels Països catalans, tot i que al País Valencià se’ls anomena “xurros” sobretot als aragonesos castellanoparlants.

De fet, però, quan un foraster s’integrava a la cultura del país, els seus orígens ja no importaven, eren catalans de ple dret, només els díscols no integrats eren xarnegos. Aquest mot va ressorgir amb força els anys quaranta, donades les grans migracions murcianes que vingueren el segle XX i que s’integraren ràpidament a la comunitat catalana així com els primers andalusos. Les onades migratòries en acabada la mal anomenada “guerra civil” foren un bàlsam pels feixistes espanyols per acabar amb la seva gran enemiga, la nació mil·lenària catalana. Hi ha frases cèlebres com la de Calvo Sotelo que il·lustren la qüestió per acabar amb el problema català “la solución es invadir Cataluña con lo peor que Espanya tenga”, també la normativa del decret de nova planta “hagase el cumplido sin que se note el cuidado”. Aquests fenòmens es varen anar diluint amb la dictadura franquista perquè el feixisme espanyol atacava per igual la immigració espanyola i el catalanisme polític. Els 40 i 50 la majoria de la classe obrera parlava català i molts emigrants varen abraçar i estimar la llengua i la cultura catalana, això no agradava al règim perquè els desfeia els plans genocides contra la nació catalana, i tal com varen fer el 1909 amb l’agent espanyol Alejandro Lerroux, i els seus jóvenes bárbaros descoberts llur feixisme amagat quan va col·laborar en el cop d’estat de Primo de Rivera. La integració absoluta en el catalanisme fou quan molts pistolers de la CNT s’integraren amb Nosaltres Sols en l’atemptat de bandera negra contra el rei al Garraf, i Estat Català d’en Macià. Ja que molts sindicalistes de la CNT veien en Macià un líder valent i decidit a fer una República Catalana. Durant les dècades dels 40, 50 i 60, els guerrillers maquis i els homes del FNC es dedicaren a la lluita armada contra el règim feixista de Franco, la propaganda era en català. La immigració, majoritàriament obrera pagesa, veien en la lluita per l’alliberament nacional també una lluita de classe. L’inici del PSUC de Catalunya durant la dictadura fou integrar els emigrants al catalanisme, la qual cosa el PCE no ho veia gens bé i va fer el possible per destruir la unitat d’acció entre catalanisme i obrerisme una obsessió malaltissa que va anar en augment fins als anys 60, 70.

D’ençà dels noranta, l’opressió econòmica, política i cultural contra els catalans va fer de la unitat independentista una necessitat, destruint tots els intents espanyolitzadors com ICV i derivats obsolets, mentre la idea d’una República Catalana transversal i lliure arrelava amb força en el sí del poble, ningú parlava de si xarnego, de si res. Al segle XXI l’explosió independentista identificant-se com un sol poble surt amb força, i ho demostra el 9N i durant el majestuós i èpic 1-O i 3-O.

Durant aquests darrers anys la preocupació espanyola és evident, i des del CNI i les clavegueres de l’Estat espanyol fan els possibles per destruir l’independentisme, i reviuen el fantasma de Lerroux, organitzacions com Podemos, Comuns, eixits d’ICV i comprats alegrament per una esquerra totalment plagada d’ideologia falsament d’esquerres, infiltrada d’espanyolisme i plena de traumes esquerranosos que és presa fàcil pels sibil·lins cants de sirena dels esquerranismes. Però l’embranzida independentista és massa forta, i arribem al 1r d’octubre gloriós, on tot el poble vota independència i s’enfronta valentament a les forces d’ocupació espanyoles i al CNI. 1000 ferits no aturen la victòria del poble. El 3 d’octubre es produeix l’escac a la monarquia i la mateixa Generalitat poruga i covarda que no esperava que la majoria del poble es llancés al carrer, es fa enrere. No hi havia xarnegos aquests dies, hi havia República Catalana, hi havia un poble unit.

Després del criminal cop d’estat del 155, l’Estat espanyol compra ERC primer i JUNTS després, la CUP ja no hi pinta res. Compren llur col·laboració per desfer l’independentisme des del 155, ja que fa 7 anys que destrueixen nacionalment Catalunya, primer l’idioma i la cultura, fent creure que som bilingües, ressusciten el mot xarnego contraposant-lo al supremacismo catalan. Quan és el castellà l’idioma del feixisme i del supremacisme de la dictadura dels miserables. Tenim uns mitjans de comunicació rendits junt amb els partits i líders del procés, entregat per salvar llur cul a l’espanyolisme ranci i genocida, i aplaudint el discurs lerrouxista criminal anticatalà.

I així arribem als discursos feixistes encoberts dels Gaudí, el retrocés total de l’idioma, el creixement del sentiment d’autoodi. I assumir com un fet la dissolució de la nació de la pàtria. Els espanyols amb l’ajuda dels botiflers covards del procés han inventat el to màgic tot el que no es plegui a la ideologia imperant, és extrema dreta, xenofòbia i tots els insults que vulgueu. Si no desperta d’aquest estaborniment, la pàtria té els dies comptats.

Ara és l’hora de despertar-nos com a nació, és el moment d’alçar-nos i combatre amb tots els mitjans l’enemic. Recuperar l’esperit del Primer d’Octubre i la Declaració d’Independència, cal arraconar l’espanyolisme i la xenofòbia castellana contra la catalanitat.

Som un poble que no vol morir, demostrem-ho lluitant abrandadament per la nostra independència i per la nostra terra lliure.
Donec perficiam!