Serà veritat?

La trobada Puigdemont-Junqueras a Waterloo empeny forçosament a aquesta pregunta. Serà veritat que ara en les qüestions més candents que té el país, ERC i Junts trobaran “espais de coincidència”? Anirà de debò que d’una vegada per sempre s’acabaran les lluites destructives que han donat als nostres adversaris ocasions de triomf que mai haurien hagut de tenir? El que han dit en el comunicat conjunt i en els comentaris dels protagonistes no és altra cosa que allò que el sentit comú hauria hagut de dictar ja fa anys (no ens perdem ara en investigar des de quan).

Deixem també de banda, els motius que hagin pogut induir a Junqueras de fer aquest pas que no li deu haver estat gens fàcil de fer. Si ho ha fet (d’una vegada!!) per sentit de país, o si ho ha fet per pur instint de conservació, amb el temor de veure’s reduït en unes futures eleccions a president d’un partidet residual, és irrellevant. El que sí que és decisiu és si d’ara endavant els fets confirmaran aquest primer pas. I Junqueras no s’ha d’estranyar si la primera reacció de molts és un escepticisme cautelós.

Amb aquest pas, l’home clau d’ERC té l’última oportunitat de demostrar que (per fi) ha après dels seus errors que jo he anomenat més d’una vegada “autodestrucció”. I (deixeu-me també repetir-ho) jo seria el primer d’alegrar-me’n. El nostre petit país no té tantes figures amb capacitat de lideratge com per permetre’s de perdre’n cap. Però capacitat de lideratge vol dir també tenir sempre claríssim qui és el contrari i qui és el forçós company de camí amb qui s’ha de fer un bon tros de ruta costat per costat i separar-se’n quan s’hagi arribat a lloc. No abans.

En Junqueras també ha de tenir clar que recuperar la confiança de tants electors com ha perdut el partit, exigirà d’ell actituds i fets radicalment diferents del que ha fet en els darrers anys. Però impossible no ho és ni de bon tros. De moment no li ha fet cap favor deixar enlaire quina va ser la seva posició sobre la investidura d’Illa com a president de la Generalitat. I aquesta hauria de ser també una lliçó: no deixar dubtes sobre la seva actuació en cap moment. D’altra manera no aconseguirà fer desaparèixer tots els justificats escepticismes.

Pel que fa al punt de si ell i Puigdemont deixen caure Sánchez o no, ells ho sabran millor que nosaltres els espectadors. Però crec que una cosa és absolutament clara: les paraules del PSOE tenen una credibilitat absolutament nul·la. Quin sentit té encara deixar-se enredar una vegada i una altra?

Que els nostres dos líders més destacats tinguin presents les paraules de grans catalans que he trobat en el meu arxiu de citacions: Com les de Pau Casals: “la llibertat no és negociable”. Com les de Joan Sales: “Els catalans fa tres-cents anys que fem l’imbècil. Això no vol dir que hàgim de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de ser imbècils”. Com les de Rovira i Virgili: “No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé. Es tracta que deixin de governar-nos”. Com les de Gaudí (que per la seva persona i el seu temps, em va sorprendre): “Sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada”.

Des d’aquí vull desitjar a Oriol Junqueras que aquesta vegada no ens defraudi, que demostri que és un home que sap passar per damunt de petites rancúnies o envegetes personals i que posa el país per damunt de tot. I pot fer-ho si realment ho vol.