El País Valencià, tot sencer, està concentrat i decidit a fer-se respectar. És una dinàmica que els danys de la gota freda d’enguany ha precipitat. El govern del PP al País Valencià, com el del PSC al Principat, és artificial i desarrelat. Des d’arreu dels Països Catalans, es copsa una vegada més com les forces polítiques espanyoles no ens representen i si ho intenten ho fan sense esma ni valor.
Això és extensible a la Franja de Ponent i, oh!, com ens n’alegrem, també a la Catalunya del Nord, on els intents per intentar prohibir el nostre idioma, el català, topen amb la resolució dels seus batlles i ciutadans. Hi ha fusta catalana per temps i és bona, sense corc i plena de saba.
El sistema polític espanyol i francès no han admès bé que estan integrats per una nació que han intentat assimilar per tots els medis disponibles (àdhuc violents, genocides). Per això, la resistència activa que es manté, contra tot pronòstic, ens ha de fer confiar en totes les nostres possibilitats, per al 2025, però també per al moment present, en cada pas que fem.
Al País Valencià, ho veiem i ho sentim, la força del valencià roman intacte. Com passa a la Catalunya del Nord. I a les Illes Balears. I al Principat, on cada vegada més gent sense parar, assumeix que el seu idioma nacional és permanent en qualsevol situació de la vida quotidiana sense necessitat, mai, d’haver de canviar a qualsevol altre.
Per això els polítics, com Salvador Illa, que no entenen aquesta sinergia nacional, no ens poden representar. Aquest polític socialista no empra la nostra llengua amb fidelitat ordinària. Ben al contrari, la subordina sempre a l’idioma dels espanyols. Com va fer en relació amb els productes agraris (cas de l’oli verge extra). En aquest sentit, també se senten veus, de molts diferents sectors que pronostiquen la dimissió de Salvador Illa, sense que calgui pensar en cap substitut, sinó només en la seva expulsió.
Va ser Salvador Illa que, davant dels presidents autonòmics espanyols a Santander, va defensar la lleialtat catalana al projecte polític espanyol, quan a diferència de la resta de territoris de l’Estat, aquí no es feia competència tributària (com fan des del nacionalisme espanyol del PP i VOX, a Madrid i altres llocs). Per tant, quan la lleialtat no és recíproca ni noble, com m’han admès gent del seu entorn més pròxim, escau abandonar qualsevol entesa.
No és possible l’entesa perquè les actuals relacions Catalunya-Espanya estan fonamentades en el domini i la imposició castellana. Una cosa que també saben els de JxCat de Puigdemont, però que no volen denunciar i mantenen el suport al govern del PSOE de Sánchez. Per tot això, escau reforçar la unitat de la nació completa, que sorgeix de forma natural, i que també admirem en les decisions del govern andorrà, quan està disposat a protegir, com cal, el nostre idioma, el català.
Recuperem l’esperit de la nostra comunitat nacional. Tots som valencians, eivissencs, rossellonesos, fragatins o tortosins. Ens reconeixem en la nació completa com sovint s’ha explicat des d’àmbits acadèmics com la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Fem-ho i el 2025 ens farem més lliures, sigui com sigui.
