La Generalitat autonòmica: el pavelló de reclusió dels catalans

La Constitució espanyola del 1978 és la continuïtat del règim franquista espanyol. Això ja és una certesa àmpliament compartida. Han passat els anys creient que podia evolucionar o transformar-se i no ha estat així. Ben al contrari, s’ha consolidat i ara se’n diu constitucionalisme espanyol i es disfressa de paraules com estat social, convivència o solidaritat.

La Generalitat, com a institució, però no com administració autonòmica, és una entitat preexistent a l’establiment de la continuïtat constitucional franquista del nacionalisme espanyol. Aquest fet havia de permetre obrir la porta de l’estat plurinacional, en tots els àmbits de la vida social, política i econòmica. Els fets han demostrat el contrari, i el que havia de ser una eina útil per activar aquest mecanisme tímidament apuntat en el text constitucional s’ha convertit en un parany que malmet la reconstrucció nacional catalana i la plena normalitat dins el context europeu.

El bloc normatiu de la Constitució (incloent-hi lleis orgàniques, estatuts d’autonomia i lleis bàsiques) constitueix una teranyina jurídica inexpugnable que impedeix la més petita evolució cap als postulats del sistema confederal (estat plurinacional) o, encara pitjor, el reconeixement i impuls del dret a l’autodeterminació per fer democràticament la independència.

Els catalans, i la resta de nacions ocupades dins l’Estat espanyol, entenen l’autonomia política que permet un Estatut d’Autonomia com un alçaprem per defensar i protegir la nació, a més de permetre una gestió que aproxima aquesta visió als ciutadans en forma de serveis públics i activitats de foment (inversions, subvencions…).

Segurament, ha estat un error aquesta visió. O si més no, calia tenir clar que era només un instrument i, en cap cas, un fi, la gestió autonòmica, la qual havia de ser, en tot moment, instrumental per assolir indefectiblement la independència, la plena sobirania (o com a mínim l’estat plurinacional).

Hem confiat en l’administració autonòmica com eina de redreçament nacional i ha estat una falsa il·lusió. L’administració autonòmica és part de l’Estat espanyol de forma indestriable. La complicitat autonòmica, per tant, implica renegar de qualsevol pretensió mínimament coherent en termes nacionals. Per això, només simbòlicament des del 1978, i en casos puntuals, s’ha utilitzat bé per a l’objectiu de protegir la nostra identitat i defensar-nos dels espanyols, principalment. Això va ser així, només en part, el 2017.

L’objectiu consisteix a entrar a les institucions de l’Estat a Catalunya, com ajuntaments o la Generalitat, per fer-les servir, com uns instruments més, per fer la independència, atès el resultat del referèndum d’autodeterminació del 2017 i els drets històrics i la causa justa que ens impulsen per fer-ho. Quan l’objectiu és el municipalisme o el bon govern, es perd el sentit de la feina i tot plegat esdevé un nou error col·lectiu.

El sender democràtic per assolir la independència ha de tenir algun cost. I aquest cost és el bloqueig democràtic permanent, si cal, deixant de banda ínfules de perfecció administrativa o excel·lència en els serveis públics. Si es fes així, l’autèntica transició seria ràpida, efectiva i sense sacrificis extrems. L’estat confederal, del tot plurinacional, seria un fet i, si de cas, la secessió inajornable i realitzable sense estralls. Les eines hi són, només cal fer-les servir. Es diuen democràcia i legitimitat.