Una vegada s’ha conegut el pacte de Junts amb el PSOE per donar suport a la investidura del president espanyol i a la propera legislatura, ens refermem en l’anàlisi que vam fer respecte al ja conegut pacte amb ERC.
Renúncia a la unilateralitat i a fer efectiva la independència: el pacte Junts-PSOE expressa clarament un abandonament de la unilateralitat —l’única via possible per fer efectiva la independència— i deixa la posició política catalana ens mans de la voluntat negociadora, sabudament inexistent, dels partits polítics espanyols. Més enllà de referències retòriques per part de Junts al primer d’octubre i a la DUI del 27 d’octubre del 2017 —que van renunciar a fer-la efectiva— el text acordat remarca amb claredat que “La resolució ha de ser negociada i acordada i per tant correspon intentar-ho als actors als quals les urnes els han donat aquesta possibilitat”. Deixar en mans del PSOE una resolució al conflicte significa perpetuar el conflicte i postergar sine die la seva resolució. Més que un acord és una rendició.
Per altra banda, en aquest context de renúncia a la unilateralitat, és ridícula per no dir irònica l’afirmació que “els acords han de respondre a les demandes majoritàries del Parlament de Catalunya”. Si això fos cert, el que estarien fent Junts i ERC és un acord per fer efectiva la independència al Parlament, atès que l’independentisme té majoria absoluta i la legitimitat del 52% dels vots. Paradoxalment es posen abans d’acord amb el PSOE per mantenir la submissió a Espanya que entre els independentistes per constituir l’Estat català, que és l’únic instrument que ens assegura un futur de llibertat, dignitat i prosperitat.
Ens sembla una presa de pèl plantejar un acord polític que es vol dir “històric” a través de la simple reproducció de les posicions d’inici negociadores de les parts. Un acord seriós especificaria els acords de les parts i en cap cas unes meres posicions d’inici. El preu que paga l’anomenat independentisme és molt seriós: la presidència d’un govern espanyol liderat per un PSOE que va aprovar el 155 per anorrear l’autogovern català. Una redacció d’intencions i posicions negociadores no mereix pagar aquest preu. I, a més, aquest plantejament no es fa des d’una posició d’igualtat, ja que una de les parts, el PSOE, es podrà desdir de tota negociació posterior un cop assolit l’objectiu de la investidura.
Una vegada més la política catalana s’ha convertit en un foc d’encenalls. De manera grandiloqüent es parlava de “cobrar per avançat” i l’únic que s’assoleix és un document on es recullen posicions particulars dels actors sense cap acord rellevant. Més que un acord sembla una exposició dels desacords que ens han dut fins aquí i que es mantenen vigents.
L’Assemblea no pensem quedar-nos de braços plegats, continuarem impulsant el procés d’independència i articularem tots els instruments i mecanismes necessaris per aconseguir-la el més aviat possible. El poble català que aspira a la llibertat té una entitat al seu costat que no s’aturarà fins a assolir-la.
