França, avantguarda de la lluita obrera pels salaris

El 18 d’octubre va tenir lloc a França la vaga general convocada per CGT, FO, FSU i SUD-Solidaires, així com per les organitzacions juvenils i estudiantils franceses. Els i les treballadores de l’educació, dels ferrocarrils, de les indústries química i aeronàutica, de les escoles bressol, de la sanitat i de les residències de gent gran, van ser els sectors més actius a la vaga. Al voltant de 300.000 manifestants van recórrer els carrers de 150 ciutats. Hi va haver un centenar de bloquejos d’instituts i altres accions per part d’estudiants de secundària. La mobilització exigia augments salarials, la defensa del dret a vaga i en suport als treballadors de la petroliera TotalEnergies, que es trobaven en vaga des de finals de setembre.

Dos dies abans, el diumenge 16, una manifestació amb 140.000 participants recorria els carrers de París sota el lema “contra la vida cara i la inacció climàtica”. La convocava la Nova Unió Popular, Ecològica i Social (NUPES), coalició dirigida per Jean-Luc Mélenchon, de França Insumisa juntament amb el Partit Socialista, Europa-Ecologia-Els Verds (EELV) i el Partit Comunista. També comptava amb el suport del Nou Partit Anticapitalista (NPA), diverses associacions ecologistes i de solidaritat i algunes federacions sindicals estudiantils.

La vaga del 29 de setembre i la de les refineries

Publicitat

El precedent a la vaga del 18 d’octubre cal buscar-lo a la jornada de vaga nacional del 29 de setembre, per un salari mínim de 2.000 euros bruts, augments salarials en funció de la inflació, el restabliment de l’escala mòbil de salaris i pensions i per la igualtat salarial real entre dones i homes. Van sortir 250.000 manifestants als carrers. Però uns dies abans, el 20 de setembre, havia arrencat la vaga per salaris a dues refineries d’Esso-ExxonMobil, i poc després a les de TotalÉnergies. El resultat va ser una forta reducció del proveïment i llargues cues a les benzineres.

El govern Macron i la seva primera ministra Élisabeth Borne, que s’oposa a l’establiment de nous impostos als superbeneficis de les grans empreses, dimecres 12 d’octubre va començar a obligar a treballadors en vaga a la tornada a la feina sota amenaça de multes i penes de presó mitjançant l’establiment de serveis mínims. Els sindicats van respondre amb demandes legals contra aquestes mesures repressives contra el dret de vaga. Tot i que aquestes mesures han permès obrir algunes benzineres, van provocar la ràbia.

Les multinacionals Esso-ExxonMobil i TotalÉnergies van utilitzar els dos sindicats que no participaven en la vaga per signar un acord: la CFDT i la corporativista CFE-CGC, que són majoritaris en el conjunt de TotalÉnergies, però no entre les refineries que estaven en vaga. A Esso-ExxonMobil l’acord se signava el 10 d’octubre amb un augment salarial del 5,5% (més un punt de primes) i a TotalÉnergies, l’acord és de 14 d’octubre un 5% per a tots els salaris (més dos punts en primes).

A les dues refineries d’Esso Exxon Mobil els i les treballadores van votar suspendre la vaga el divendres 14 d’octubre, després de 24 dies de vaga. Però les assemblees de vaguistes de TotalÉnergies van rebutjar els acords i van votar seguir la vaga, a tres refineries fins al 20 d’octubre, a les altres 2 fins al 27.

Els vaguistes exigeixen una pujada de salari del 10%, amb l’objectiu de compensar la inflació (5,6% interanual al setembre), més una redistribució dels superbeneficis. TotalÉnergies ha generat un benefici de més de 18.800 milions d’euros el primer semestre del 2022 i de 5.700 milions el segon. La remuneració del seu president i director executiu Patrick Pouyanné va augmentar un 52% aquest any, cosa que augmenta la indignació obrera.

La vigília de la vaga general del 18 d’octubre, el ministre d’Economia i Finances, Bruno Le Maire, llençava llenya al foc en afirmar que el moviment social actual era “inacceptable” i “il·legítim” i cridava a “alliberar els dipòsits de carburant i les refineries”, en una clara crida a la repressió. Li responia el secretari general de la CGT Philippe Martinez “el govern ha subestimat la ràbia a les refineries, però també la ràbia general del país”.

Macron a la corda fluixa

Les direccions sindicals CGT, Solidaires, FSU i FO han convocat una jornada de mobilització per al 27 d’octubre i una vaga per al 10 de novembre. A la defensa dels salaris uneixen altres reivindicacions: reduir l’IVA dels productes de primera necessitat, la pujada de pensions i dels subsidis per desocupació amb la inflació, la baixada dels lloguers i els preus dels carburants i energia, amb augment d’impostos a les energètiques, suport al transport públic. Sense haver resolt el conflicte de les refineries, s’espera que entri en lluita el transport ferroviari, mentre comencen noves vagues a les empreses del sector aeronàutic d’Occitània i a les centrals nuclears.

Macron tem un esclat social, motivat per la forta caiguda del poder adquisitiu de les treballadores i els treballadors. Amb una inflació que es manté al 5,6%, el Ministeri de Treball reconeixia que el salari mitjà mensual “havia augmentat un 3,1% per al sector dels serveis, un 3,0% per a la indústria i un 2,6% per a la construcció”.

El govern està en minoria parlamentària amb 250 parlamentaris (amb els dos socis) sobre els 577. Per això Macron vol recórrer a una via exprés per aprovar els pressupostos del 23. Mentrestant, hi ha una disputa per ser la referència de l’oposició entre l’extrema dreta de Marine Le Pen (RN), que va aconseguir 89 diputats el juny, i Jean-Luc Mélenchon de FI (75 diputats), que diu que està “dibuixant la construcció d’un nou Front Popular que exercirà el poder al país quan arribi el moment”, al costat del PS (31).

Després dels pressupostos, Macron vol imposar una reforma contra les prestacions per desocupació, i una altra de les pensions per augmentar-les de 62 a 65 anys. Mesura que el 2019 va ser frenada per la mobilització obrera i popular. Cal recordar que la lluita contra l’intent de Sarkozy d’elevar l’edat a les pensions el 2010 va mobilitzar vuit vegades diversos milions de treballadors i va tenir un pes decisiu en la pèrdua de les eleccions de Sarkozy del 2012.

La mobilització obrera contra la inflació s’estén per Europa

França és a l’avantguarda en les lluites per salvaguardar el poder adquisitiu dels salaris, però és arreu d’Europa on creixen les mobilitzacions amb aquesta mateixa exigència. Abans de l’estiu, en el transport aeri a França i Alemanya, també entre els treballadors/es dels ports alemanys del Mar del Nord. A Gran Bretanya van ser els ferrocarrils i els portuaris de Felixstowe, el port més gran de càrrega. També al metro de Londres, als escombriaires d’Edimburg o als Ferrocarrils Estatals Holandesos (NS). La llarga vaga de les refineries a França i la vaga general suposen un salt cap endavant. A Itàlia i Portugal hi va haver manifestacions multitudinàries. A l’Estat espanyol milers van marxar en defensa de pensions i salaris a Madrid el 15 d’octubre. Grècia es prepara per a una vaga general el novembre.

La defensa del poder adquisitiu de salaris i pensions és imprescindible. Unir les lluites i la vaga general a cada país, amb jornades de lluita europees. La inflació a la Unió Europea (UE) va ser del 10,9%. A la Gran Bretanya, del 10,1%. L’elevació de preus ha estat associada no a un excés de demanda, sinó a la realització de beneficis astronòmics de les grans empreses. Cal frenar una transferència de diners directes de les butxaques de la classe obrera i els sectors populars a les empreses. Cal exigir l’escala mòbil de salaris i pensions i indexar-los a l’augment de la inflació. Cal exigir la intervenció del govern sobre els preus dels productes de primera necessitat, com ara l’habitatge i els subministraments bàsics, i la nacionalització sota control obrer d’energètiques i de la banca.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here