Xiula que xiularàs (si et deixen)

Tant la xiulada com l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb motiu de l’escridassada i xiulada que va rebre el dissabte passat durant l’acte d’inici de la Festa Major de Gràcia han generat controvèrsia, ja que cada cop és més freqüent la divergència d’opinions sobre qui pren les decisions i el personalisme polític imperant. Està clar que qualsevol actitud diferent de la seva o a l’hegemònica és sectària.

Caldria, però, analitzar com s’han donat les notícies i en quins termes. El text reproduït del seu missatge que ha enviat al compte personal d’Instagram: “No deixem que cap actitud sectària espatlli aquesta convivència. Jo no ho faré. No deixaré que cap xiulet modifiqui els meus sentiments i afectes cap a persones que pensen diferent de mi. Gent com en Jordi Cuixart” deixa clar que no és independentista, ni partidària potser del “dret a decidir” …? Posicionaments com: “Crec que aquesta actitud no representa la majoria de graciencs i gracienques ni la majoria de barcelonins i barcelonines” sobren, per què? Perquè està afirmant el que, en xifres, no sap; perquè dona per suposat que la majoria pensa igual que ella i perquè el fet de trobar punts en comú ha de venir per totes les bandes i cal negociar o ser tolerant amb els altres. Els catalans —i si són indepes encara més— no poden xiular l’himne d’Espanya, ni escoltar el seu propi himne, ni sortir al carrer a manifestar-se sense por de ser acusats o detinguts per aldarulls o desacatament a l’autoritat banalment, ni per complir la llei o incomplir-la sense atemptar contra ningú.

Una altra vegada ens trobem amb el pa de cada dia: qüestionar la llibertat d’expressió i justificar qualsevol mostra de disconformitat amb el discurs oficial o oficiós, qualificant-la de “discurs d’odi” i “atemptat vers la convivència”. Com si no sabéssim qui són sempre els destinataris de tals acusacions i l’objectiu que sembla que els legitima. Doncs no: si qui feia el pregó era Jordi Cuixart, per què havia de parlar ella, més enllà del discurs oficial i protocol? Per colar un contra-discurs, potser? Per “neutralitzar” el discurs no prou transversal encara?

La resposta de Jordi Cuixart ha estat l’esperada i la políticament correcta: “Escoltar és el que no vol fer Espanya amb nosaltres perquè té por de la paraula”, però ens hem d’estar sempre disculpant i justificant? Calia sortir en defensa seva i plorar? L’emoció i sentiments de cadascú són els que són per a tothom. La intolerància unilateral no tarda a manifestar-se; podem llegir en diaris digitals, com per exemple El matí: “Fins i tot Cuixart, el més transversal dels transversals de l’independentisme, ha rebut xiulades i escridassades per part d’alguns turbopatriotes cerca-traïdors quan se li ha acudit estendre la mà a qui no forma part de l’ortodòxia “indepe-nacionalista”. A més d’agrair el discurs de Cuixart, Colau què pretenia? I donant-hi voltes: per què no hi va assistir el regidor de districte, que actualment és Eloi Badia, com a responsable delegat seu que és?

Parlar i excusar està molt bé però de vegades les paraules sobren o són insuficients. Sempre hi ha qui hi posa cullerada o qui s’aprofita de les circumstàncies a favor seu. Que cadascú jutgi i analitzi el que pot ser el perquè de tot plegat.