Pseudohistòria contra Catalunya

Acabo de rebre, en ple confinament barceloní, el llibre coral de vuit autors Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història, coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo, i editat per Eumo Editorial.

L’obra s’estructura en cinc parts: introducció, primera part (dedicada a combatre la pseudohistòria espanyolista), segona part (refutació de la pseudohistòria de l’Institut Nova Història), tercera part (dedicada, molt oportunament, als canals difusors de la pseudohistòria, així com a fer propostes de futur) i finalment, les conclusions. Un total de 460 pàgines escrites a vuit mans, la qual cosa ja representa una dificultat important de superar (encara recordo el que vam patir els tres pianistes que vam participar en la redacció final de l’estudi Ambaixadors catalans a Madrid. Els inicis de la Guerra de Separació (1640-1641), editat l’any 2015 per Rafael Dalmau editor). És un repte ben resolt que cal destacar perquè no sovintegen els casos de treball en equip en assaigs historiogràfics monotemàtics. No és, però l’únic mèrit del treball. Per mi, el més important rau en la defensa d’un codi deontològic de la investigació i del relat històrics, enfront del que podríem qualificar de fake history, vingui d’on vingui i/o ens caigui més o menys simpàtica. Els fets presentats com a certs s’han de demostrar segons el mètode científic de la nostra disciplina. Les hipòtesis s’han de formular com a tals. Les interpretacions s’han d’argumentar d’acord amb fets comprovats. Els autors mostren un munt d’infraccions d’aquesta regla d’or en els dos casos de pseudohistòria exposats. Les crítiques cap a la pseudohistòria espanyolista es fonamenten, sobretot, en el que jo anomeno la síndrome Reis Catòlics (vegeu catatur.blogspot.com). És a dir, en l’afirmació que Espanya és un estat-nació unitari de més de cinc segles de vida, cosa que serveix de pretext per a proclamar la inexistència de Catalunya com a subjecte polític històric.

En algunes de les xerrades en què he participat, se m’ha demanat, encara que no vingués a tomb amb el tema tractat, què n’opinava de les teories colombines de l’Institut Nova Història. La meva resposta sempre ha estat la mateixa: les teories s’han de demostrar científicament.

Els autors d’aquest estudi comenten que la resposta a l’afirmació anterior per part de la branca catalana de la pseudohistòria sol ser que la documentació que demostraria les seves tesis ha estat manipulada o destruïda. Si és així, no m’és possible entendre com tota la documentació obtinguda, en arxius espanyols, per l’amic Toni Muñoz i altres historiadors catalans sobre els segles XVI, XVII i XVIII ha fet possible demostrar el terrorisme militar que va permetre imposar l’absolutisme als països de l’antiga Corona d’Aragó entre 1640 i 1715. Per no parlar de les repressions durant i després de les guerres d’aquest període. Per què aquestes fonts no van ser eliminades o manipulades?

Per sobre, o per sota, del panorama descrit, els autors hi detecten l’etern debat entre divulgació i academicisme. Debat eixorc, per cert. Com molt bé afirmen, tots dos termes no són, ni han de ser, excloents. La divulgació pot i ha de ser rigorosa i l’academicisme pot i ha de sortir de la torre d’ivori. D’exemples reeixits en tenim uns quants. Haurien de ser-ne més. I tant que sí. Per això mateix els autors fan un seguit de recomanacions al respecte. En comento algunes que poden contribuir a augmentar la col·laboració, per mi essencial, entre investigadors i divulgadors freelance i investigadors i divulgadors universitaris: la creació d’un Centre de Recerca o Laboratori d’Història de Catalunya, que impulsés, entre altres, un màster propi interuniversitari en Història de Catalunya; la creació d’una Associació Catalana d’Historiadors, a la qual podria contribuir la conversió de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans en una veritable Acadèmia de la Història Catalana; i incrementar la presència social de la Història, tant per a aconseguir augmentar i donar resposta a la demanda social de coneixements històrics, com per a no deixar espai a la influència dels relats pseudohistòrics. Perquè sense conèixer millor el passat no podrem entendre el present, i perquè també ens preocupa el futur.