Trepes del Congrés

Les trepes són els arribistes més perversos de la nostra societat. Alguns es mouen com a llops pel món dels mitjans audiovisuals, uns altres pertanyen a l’àmbit de la política i, els més, al món de l’estupidesa. Aquests últims són els que grimpen per a aconseguir un càrrec encara que sigui insignificant, o per a sortir a la foto. Ignoren, això sí, que envelliran com el més desgraciat dels captaires, patiran malalties com tots els mortals i moriran sense recordar dies feliços ni vespres rosats perquè sempre van viure en un món de color gris. Les folklòriques i els polítics són els últims esperpents que va descriure Valle-Inclán. El polític, igual que la folklòrica pensa en la unitat de la pàtria les vint-i-quatre hores del dia. Alguns s’han arribat a creure que són Espanya.

Al Parlament quasi ho són tots. N’hi ha de dues classes. Els primers són els que no tenen veu en les sessions, i voten per mimetisme o disciplina. Els hi poso com a exemple a dos diputats del PP, Teófila Martínez i Tomás Burgos, a qui no coneixen, igual que jo. La política és un mitjà per a aconseguir el poder si el ‘trepa’ utilitza com a eina, la igualtat establerta per la democràcia. Els segons són els seus líders, els polítics-arribistes que porten la veu cantant. En l’hemicicle fan referència amb males paraules als qui els hi fan ombra. Són molts com Inés Arrimadas, Santiago Abascal i Pablo Casado, que insulten i difamen els caps de l’oposició. Sous, prebendes, jubilacions desmesurades, copioses dietes que paga el poble amb els seus impostos, són les raons per aconseguir l’imperi, amb els diners dels contribuents. Es mantenen en el poder perquè es relacionen amb determinats personatges de la cúpula judicial.

I, per últim, és just que citi als correligionaris de bona fe que consagren la seva activitat a afavorir la societat a la qual serveixen. Les trepes procuren desprestigiar-los i, si algun els contradiu, no dubten en sepultar-los com a qualsevol difunt. Lluiten contra la corrupció perquè saben que si no ho fan, continuarà fins que no es produeixin canvis en la legislació: prorrogar els terminis de prescripció dels delictes econòmics, instaurar més tribunals en tots els partits judicials i obstruint el finançament fraudulent dels països desenvolupats amb el deficitari efectiu de les nacions pobres.

Publicitat

La malaurada actuació dels tres portaveus de la ultradreta a les sessions d’investidura, plena d’insults, greuges, ultratges, calúmnies i ofenses de tota mena, no va impedir el triomf de Pedro Sánchez. La qüestió de fons de l’absurda i virulenta revolta de la ultradreta era la derogació de la reforma laboral de Rajoy que va erradicar d’un cop els drets obtinguts pels treballadors durant els pitjors anys del franquisme. El projecte del PSOE i Unidas-Podemos extingeix la primacia dels convenis d’empresa sobre els sectorials, limita les subcontractes i en prolonga la vigència durant la negociació d’un de nou. Deroga la doctrina del Constitucional que permet acomiadar un treballador en baixa mèdica, prohibeix a l’empresari de modificar unilateralment les condicions contractuals i salarials, revisa les causes de l’acomiadament i de la contractació temporal, i estableix un increment del 22% del salari mínim.

Respecte de la revocació de l’última reforma laboral i l’augment de l’SMI i de la pressió fiscal, la patronal ha confirmat tots els recels que ja preveia abans de l’acord. Segons ella, totes les noves propostes van en direcció oposada als seus plantejaments, ja que complicaran la situació d’una economia en plena desacceleració. Tot i la picada d’ullet de Brussel·les al PSOE sobre la disciplina en els comptes públics, el temps dirà si el nou Govern perdrà el primer assalt o guanyarà la guerra. Malgrat les trepes de VOX, PP, ‘Ciutadans’ i els seus aliats, la coalició triomfant ha plantejat el programa juridicolaboral més valent i progressista de quants s’han formulat en el Parlament espanyol, durant tota la seva història. Però al dia d’avui, només és un projecte. Una bonica iniciativa que s’ha de convertir en realitat.

COMPARTIR
Article anteriorHistòria i Nacionalisme
Article següentÉs el Primer d’Octubre, estúpids!
Josep Maria Loperena
Jurista i escriptor català, conegut, també, per la seva intensa activitat com a director d’escena en les dècades dels anys 60 i 70. Com a advocat, va presidir durant cinc anys la Comissió de Defensa dels Drets Humans de l’il·lustre ‘Col·legi d’advocats de Barcelona’ i va protagonitzar alguns dels processos més rellevants de la Transició espanyola com són els casos d’atemptat a la sala de festes Scala, l’assalt a la Caserna de Berga, La Torna o el contenciós de Lluís Llach contra Felipe González per incompliment de compromís electoral. Així mateix va interposar una querella davant el Tribunal Penal Internacional contra José María Aznar per la intervenció espanyola en la guerra de l’Iraq. En 2004, va rebre el premi Joaquim Amat-Piniella per la seva novel·la La casa del fanalet vermell. Altres de les seves obres són, El circ de la justícia (2006), El circ de la política (2008), i El circ dels corruptes (2011), en les quals Loperena revela alguns dels secrets més inconfessables de la política espanyola dels últims trenta anys.