Els pactes post-electorals: un frau històric.

El frau envers els electors que suposen certs pactes amb partits del 155 que impliquen les forces del sector sobiranista, comuns i molt en particular els partits parlamentaris de l’independentisme, tenen una dimensió històrica que no podem ocultar ni oblidar. El de Colau amb el PSC i el racista i xenòfob Valls a Barcelona (i altres municipis) només confirma la vocació de crossa del règim del 78 que té aquest grup. Tanmateix, el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona, ajuntaments i consells comarcals ha de tenir conseqüències importants, així com altres pactes que han atorgat el poder al PSC en diferents àmbits. Els dos principals partits parlamentaris independentistes mantenen pactes avui en dia amb el PSC-PSOE (25 amb JxCat, 18 amb ERC) i la CUP ha participat en alguns al costat d’aquest partit del 155. El flirteig de JxCat i ERC amb el PSC i amb el PSOE en l’àmbit estatal confirma la deriva reformista i pactista d’aquests partits des de les eleccions del 21D de 2017 que els inhabilita, de fet, com a subjectes polítics capaços de trencar amb el règim del 78 i portar Catalunya per la via de la independència. Tant si es tracta d’ignorància com pragmatisme, pretendre que a l’altra banda el règim s’obrirà a negociar el procés d’autodeterminació de Catalunya, és un engany imperdonable.

Dos elements essencials agreugen la dimensió de l’engany: aquestes dues grans estructures burocràtiques no només estan “blanquejant” el pitjor PSC-PSOE de la història sinó que de retruc legitimen un règim autoritari, la natura del qual no sembla que entenguin o vulguin entendre. Tot el règim sorgit de l’anomenada Transició espanyola va estar dissenyat i adaptat al seu temps a partir d’un format similar al de la Restauració monàrquica de 1876-1923. És per això que alguns historiadors definim l’actual període com a Segona Restauració borbònica. Totes les democràcies burgeses o liberals consolidades tenen mecanismes per marginar els dissidents, els que volten pels marges del sistema amb l’objectiu de combatre’l o inclús d’aportar alternatives, però tenen com a tret distintiu un sistema garantista de separació de poders que dificulta o impedeix l’arbitrarietat i l’acarnissament amb l’opositor polític. L’Estat espanyol no és, i no ho ha estat mai, un estat democràtic consolidat. Deixant de banda la breu experiència republicana de 1931-1936, el sistema, tant de la primera Restauració com de l’actual, se sustenta en origen en un bipartidisme que permet en principi la participació política i electoral de la dissidència (els socialistes i republicans en el seu moment, o qualsevol partit legalitzat en l’actualitat). Es tracta d’un sistema, però, controlat per unes elits socials i econòmiques reduïdes que utilitzava el frau electoral massiu en la primera restauració (sistema canovista) i que no dubte ara a aplicar la repressió sistemàtica i la limitació de drets (d’expressió, de premsa, de participació política, …) si ho considera necessari per a perpetuar-se en el poder.

Dir que el règim actual és franquista o hereu del franquisme és una simplificació que conté elements importants de realitat. Entre l’abc de qualsevol historiador es troba la recerca dels elements de canvi i de continuïtat sempre que ens apropem a un període històric per analitzar-ho i aquí és on podem veure la situació actual com el resultat lògic d’un altre gran frau: el de la Transició espanyola. Aquest procés ha estat venut amb èxit, aquí i en l’àmbit internacional, com un procés vers la democràcia modèlica, obviant que els elements de continuïtat amb el règim anterior tenen un pes, inclús avui, molt més gran que els elements de canvi. Aquesta imatge és tan potent que podem afirmar que els elements formals —com la democràcia representativa i els drets fonamentals recollits (però no desenvolupats) per la Constitució de 1978 i per diferents lleis— anul·len dins l’imaginari col·lectiu de molts sectors socials els nombrosos elements d’estat autoritari que dia rere dia incorpora l’Estat a la seva dinàmica quotidiana. Només així es pot explicar el fracàs fins ara dels projectes rupturistes (a Espanya i a Catalunya en menor mesura).

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Entre els “mèrits” de les elits que van dissenyar la Transició es troba, per exemple, haver aconseguit la implicació de sectors de l’oposició antifranquista, com el PCE-PSUC, i sobretot del PSOE, partit irrellevant dins l’oposició antifranquista però cridat a jugar un paper fonamental com a segon pilar del sistema bipartidista a partir de 1982, un cop purgat d’elements radicals i dirigit per Felipe González (d’origen petit-burgès i educat en els valors de la democràcia cristiana abans d’esdevenir “socialista”). Aquest partit ha estat i continua sent un pilar fonamental del règim. No és casualitat que el PSOE fos el primer partit a introduir la precarietat laboral i el que més vagues generals ha patit (1985, 1988, 1992 i 1994). Tampoc ho és el fet que apliqués el terrorisme d’estat amb els GAL, les primeres privatitzacions, les primeres mesures liberalitzadores del sector de l’habitatge, etc. Tampoc és casual que Espanya mantingui (després de molts anys de govern “socialista”) el concordat amb el Vaticà signat per Franco i que no hagi fet res per evitar que l’Església mantingui quotes de poder i influència enormes, ni que les lleis electorals afavoreixin encara el bipartidisme en la major part del territori (on encara avui s’alternen PP i PSOE malgrat la irrupció d’altres partits) ni que participi de la corrupció i manca de transparència en totes les estructures de l’Estat: judicatura, exèrcit, policia, etc. I finalment, i no menys greu pels seus orígens socialistes, el PSC-PSOE té la indignitat d’haver esdevingut partit monàrquic, profundament reaccionari i culpable d’haver dissenyat innumerables xarxes clientelars i corruptes en la major part de territoris on ha governat amb certa continuïtat. Al costat del PSC-PSOE, cap dels dos nous partits que han trencat momentàniament el bipartidisme qüestionen el règim ni pretenen canvis essencials, començant per l’abolició de la monarquia.

Davant d’un règim que no vol ni pot ser reformat només hi ha una via: la revolució democràtica. Aquesta revolució ha de ser liderada des de Catalunya com ja ho va demostrar la manca de consistència de moviments espanyols com “Democracia real ya” o el mateix PODEMOS, i implica l’exercici imprescindible de l’autodeterminació de Catalunya i la resta de nacions de l’Estat, si així ho volen. Apartar-se d’aquest camí per pactar amb un pretès “poli bo” representat pel PSC a Catalunya i pel PSOE a Espanya és, com deia, un frau històric. Cap partit que no estigui disposat a lluitar per la ruptura, a qüestionar la natura del règim i a una revolució democràtica que impliqui remoure els fonaments del règim: democratització del poder judicial, reforma de l’exèrcit vers la seva dissolució, separació de poders, lleis electorals realment democràtiques, repartiment de la riquesa en benefici dels sectors desfavorits, una autèntica igualtat de gènere, etc. En definitiva, un procés així implica per força l’inici d’un procés constituent democràtic i popular (participatiu). I el que no entenen o potser no els interessa entendre a ERC i JxCat és que pactar amb l’enemic no és una opció, i que el parlamentarisme, les vies judicials o la internacionalització del conflicte no poden ser substituts de l’apoderament de la gent, de la sobirania popular com l’únic camí real vers la victòria.

1 COMENTARI

  1. Penso que cal distingir dos tipus de pactes amb forces del 155:

    + Quan es dona prioritat a un pacte amb un partit del 155 en comptes d’un partit sobiraniste. És quelcom totalment refusable, i que només s’entén per dinàmiques estranyes. Els electors han de prendre nota.

    + Quan és l’única opció per a la governabilitat d’una institució catalana, on el que importa és la millor governança possible. És un mal menor, necessari per no perjudicar la societat amb institucions paralitzades. També és una manera d’evitar un frontisme al límit que tampoc no és bo per a ningú.

    I al marge de tot plegat, hi ha les dinàmiques de partit que no s’acaben d’entendre si són per aconseguir penetrar en el cinturó roig, a base de mimetitzar-se amb el PSC-Comuns, o senzillament una reculada cap a l’autonomisme més devaluat.

    Cal seguir votant sempre, l’abstenció no és opció per a l’independentisme, però potser l’única manera de tirar endavant seria una nova eina política, amb cara i ulls, amb polítics foguejats i honestos. Per ell mateix o per arrossegar als actuals partits.

Comments are closed.