Què fem els independentistes el 28A?
Sé que molts independentistes pensen que no hem d’anar a fer res a Madrid. Jo mateix ho he pensat molt sovint en els darrers anys. Si creiem en el mandat del 1r d’octubre no és coherent presentar-se a les eleccions per al Congreso i Senado espanyols. Si “som República” no té sentit participar en les institucions d’un altre estat.
Aquest argument, així sense més, sembla fins i tot lògic i conseqüent. Però aquest raonament té alguns problemes. El primer de tots és que, pels motius que siguin (que en són molts), no som la República que voldríem. Però, si així i tot hom creu que sí “som República” aleshores, perquè limitar-nos a no participar en les eleccions espanyoles? Per què no tampoc a les europees? Al cap i a la fi estem votant pels representants de l’estat espanyol al Parlament Europeu. És més, i per què no fer-lo extensiu a les eleccions municipals? Recordem que els ajuntaments, ara per ara, són administracions territorials de l’Estat espanyol, igual que les diputacions on els partits polítics trien els representants en funció del nombre de regidors municipals. A més, són unes eleccions convocades per l’Estat espanyol, per tant, si “som República” no ens hauríem ni de presentar ni anar a votar. I, ja posats, tampoc ho hauríem de fer a les eleccions al Parlament de Catalunya, ja que ho són per a una administració autonòmica de l’Estat espanyol. Curiosament, els que diuen que no hem de votar a les eleccions espanyoles no diuen res de les altres eleccions.
Podem entrar en l’autocrítica i, per tant, en la crítica als partits que ens haurien d’haver portat a la independència i no se n’han sortit. Algú podria pensar que la responsabilitat és únicament dels partits que governen Catalunya i que, com a càstig, millor no votar-los. Aquest seria un argument comprensible però haig de fer notar que és molt diferent del donat en el paràgraf anterior. La realitat és que, dels 350 diputats a la cambra espanyola, els catalans en podrem triar 47. Els independentistes podríem optar per no votar per allò que “som República” i tal. Aleshores, molt probablement, el mapa electoral pintarà la “región del nordeste” de color taronja. Regalaríem la victòria als contraris al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Fin de la cita.
Opino que hem d’utilitzar totes les eines al nostre abast (que no en són gaires, per cert) per a lluitar per a fer efectiu el mandat del 1r d’octubre contra un estat opressor. Si aquest estat ens “cedeix” la possibilitat de triar 47 dels seus diputats i d’incidir, des de dins, en la seva pròpia política, crec que seria de necis no fer-ho. De la mateixa forma que ningú no dubta de fer servir un parlament autonòmic per a fer el salt a la República independent. Una altra cosa és el paper que han de fer els nostres representants. I aquí és on apareixen els recels cap als partits independentistes. Jo crec que és aquest el veritable motiu de la desmobilització del vot. Per tant, en aquestes eleccions, i de forma extraordinària seria imprescindible crear un “front de país”.
Les eleccions al Congreso i al Senado no ho són per a implementar polítiques, per a condicionar pressupostos, per aprovar esmenes a lleis sectorials que, en bona lògica, dependran de la ideologia de cada partit polític. En aquesta ocasió hem d’interpretar aquestes eleccions com una oportunitat de fer efectiu el nostre legítim dret a l’autodeterminació. Per tant, els partits polítics s’haurien de presentar únicament amb aquests quatre punts electorals:
1r. Fer efectiu el legítim dret a l’autodeterminació.
2n. Alliberament de tots els represaliats.
3r. Establiment d’un diàleg bilateral.
4t. “No a tot” mentre no es compleixin els tres punts anteriors.
La fórmula ideal seria la d’anar conjuntament en única llista de país, donat el seu caràcter instrumental. I comprometre’s a abandonar els escons un cop assolida la plena sobirania. Si la llista única no pogués ser, el mínim que caldria exigir als partits que es presentessin és l’assumpció d’aquests quatre punts electorals. En aquestes condicions votaria tothom. Ens hi posem?