Adéu-siau, senyor Jean-Claude Juncker i Cia!

Frans Timmermans, polític neerlandès i vicepresident primer de la Comissió Europea, el passat 2-VI, a la clausura de la XXXIV Reunió del Cercle d’Economia a Sitges, digué que esperava  “més diàleg” entre Catalunya i Espanya, tot insistint tanmateix que Europa no ha d’intervenir en el conflicte català. Uns dies abans,  el 9-V, el rei, a Yuste, lliurà al president del Parlament europeu, Antonio Tajani, el premi Carles V per la defensa d’Europa; l’home es despenjà parlant dels “egoismes nacionalistes”. Era la cirereta després dels honors a  Jean-Claude Juncker (Redange 9-XII-1954), a Oviedo i Salamanca. L’exprimer ministre de Luxemburg durant 18 anys (1995-2013) —i, abans, Governador del Banc Mundial (1989-1995), Governador de l’FMI i també del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (EBRD) el 1995—, ocupa la presidència de la Comissió Europea des del 2014, amb el suport del PP de Mariano Rajoy (contra els que li recordaven el seu passat, com ara tenir un pare que havia fet la guerra amb Hitler; un sogre —està casat amb Christiane Frising—, destacat dirigent nazi luxemburguès, i unes quantes corrupteles durant el seu govern). Aquest trio ara vol pactar amb la dreta de l’Europarlament un llindar mínim d’entre un 2% i un 5% de vots per aconseguir un escó (cosa que deixaria ERC o el PDeCAT sense eurodiputats).

Juncker, el passat 13-X, ja s’havia tret la careta tot declarant que a Europa no li interessava que les comunitats nacionals arribessin a la majoria d’edat. “Si Catalunya esdevé independent, altres farien el mateix i no m’agrada”, manifestà als estudiants de la Universitat de Luxemburg. “No vull una unió europea que d’aquí a quinze anys estigui formada per 98 països…” Més clar, aigua. Si algú havia mai somniat una Europa democràtica dels pobles que la conformen, que se la pinti a l’oli. És més fàcil governar (maneflejar) una Europa de pocs que no pas una Europa de molts. L’home tingué la barra d’admetre la demanda de  mediació internacional per part de Carles Puigdemont —el dia 10-X, el polonès Donald Tusk, president del Consell Europeu, li havia demanat que no declarés la independència unilateralment i, després de fer-li cas, el deixà a l’estacada—, però, per a ell només es podia negociar amb els estats membres. (Europa, un club d’estats amb els seus interessos i no de pobles, ja ho veuen). Timmermans, en un debat a Siracusa, ja havia advertit que els catalans havíem de canviar la Constitució votada pels partits de la majoria (ni tan sols sabia que el PP havia votat en contra de l’actual Constitució).

Europa, davant del procés català, ha anat a l’una. Aquesta Europa. Per això el govern espanyol, en agraïment,  guardonà amb un dels premis Princesa d’Astúries, Tajani (un home de Berlusconi, hooligan del PP), Tusk (el que va deixar Puigdemont a l’estacada) i Juncker mateix, que van assistir, despeses pagades, a la sessió de titelles d’Oviedo el 20-X. La seva presència donava el vistiplau per aplicar l'”A por ellos!” que ja havia proclamat el rei el 3-X. L’endemà, dissabte 21, Rajoy, amb el 155, suprimia anticonstitucionalment l’autonomia catalana amb un nou decret de Nova Planta. L’11-XI la Universitat de Salamanca investia Juncker doctor honoris causa. Aquesta vegada qualificà de “verí nacionalista entorpidor de la unió europea”  el procés nacional català. Bufa! Es veu que ningú no li ha explicat que el nacionalisme català s’ha caracteritzat sempre pel seu caràcter europeista, liberal, democràtic, integrador, pacifista i transversal. Una ignorància que li deu venir del pare i sogre relacionats amb un altre tipus de nacionalisme, potser? No resulten força més “verinoses” algunes actuacions seves com a polític luxemburguès? El cas Luxleaks —els acords secrets sobre favors fiscals entre Luxemburg i més de 340 multinacionals—  i l’espionatge a 300.000 luxemburguesos, no entorpien força més la unitat europea? I no l’entorpien les pallisses al poble català l’1-X-2017, només per anar a votar? Dorm tranquil sabent que  s’acusa de rebel·lió i sedició militants pacifistes en presó preventiva des d’aleshores? Un PP que  destituí  il·legalment el govern català i no acceptà el resultat d’unes eleccions que ell mateix proposà el 21-XII, és normal a la UE? És normal obstaculitzar l’obertura de les fosses comunes del franquisme i finançar generosament la Fundación Francisco Franco? Què diria si a Luxemburg l’Estat financés una fundació dedicada a Camiller Dennemeyer, que funcionava amb el pseudònim d’Heirinch Zerbst? Però, com volem que Juncker s’informi de res, si la cap del seu gabinet és la Clara Martínez Alberola, una valenciana del PP, admiradora de Rajoy, amb un paper decisiu en l’estratègia europea contra Catalunya?

Juncker, pertany al Partit Popular Social Cristià i es diu ell mateix catòlic, però no fa cap cas de la doctrina de l’Església catòlica precisament. Hauria de llegir la intervenció de Joan Pau II a la UNESCO (París 2-VI-1980): “Els prego, senyores i senyors: amb tots els mitjans que tinguin al seu abast, vetllin per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura”. O una nova intervenció del Papa a  l’ONU (Nova York, 5-X-1995): “(Hi ha) el dret de ser i d’existir de les nacions […] Ningú, doncs —ni cap Estat ni cap altra nació ni cap organització internacional— no pot pensar legítimament que una nació no sigui digna d’existir”. Clar, oi? Coneix  el Discurs del papa Francesc a la II Trobada dels moviments populars a Bolívia (9-VII-2015)? “Cap poder fàctic o constituït té el dret de privar els països del ple exercici de la pròpia sobirania sense caure en noves formes de colonialisme que comprometen seriosament la possibilitat de pau i de justícia, perquè «la pau es basa no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, en particular el dret a la independència» (Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau: Compendi de la Doctrina Social de l’Església, 157)”.

A França, Bèlgica  o Itàlia hi ha crits antieuropeistes. Els que volem que dirigeixin l’Europa del futur persones que estiguin a l’altura d’una l’Europa dels pobles i les nacions,  algú que no faci el joc partidista i econòmic als Estats i que no sols treballi per a una Europa de mercaders convertida en un apartheid migratori, en un galimaties fiscal i en una presó de nacions, només ens queda una alternativa: apartar d’Europa buròcrates com el senyor Juncker i cia. Ells són els que desprestigien la veritable Unió Europea!