TENDÈNCIA DE MERCAT: Des de Divendres Sant amb caràcter retrospectiu

Fa quatre anys que conec i em relaciono amb els pastels de bacalhau, i altres exquisideses portugueses.

És cert que Europa no s’ha caracteritzat mai per tractar-se d’un territori compromès en excés. Ho cavil·làvem. Sovint, confirmar algunes línies sociopolítiques, només, ens fa més lliures.

Ullo el país dels carrers empedrats des de la seva entranya. La generositat no és quelcom que sigui a l’abast de tothom: acostumo a explicar a l’exterior que els catalans tenim una sensibilitat especial, per a entendre les llengües minoritàries; per aprendre’n d’altres amb facilitat, i per descobrir els problemes que rauen en altres Comunitats, i no obviar-les o ser-ne indiferents. Som gent compromesa.

Puc afirmar amb rotunditat i amb un determinat to de retret, que fins fa escasses dues setmanes, Portugal s’ha mostrat tebi. Sap poc, li arriba poca informació perquè existeix certa privatització dels propis mitjans. Hi ha certa estètica que és important i que mantenen a les sobretaules polítiques; per altra banda, existeix sense cap mena de dubte, una elit que ha viscut molt de temps allunyada d’un conflicte del qual si se’n sabia alguna cosa era: que una àmplia majoria de catalans no se sentien espanyols, i poc més. Es respectava. Els portuguesos són -de mena- educats. Llàstima que podem recórrer a allò que en Comunicació Social s’anomena: la viralització, i la informació a l’abast, des de qualsevol mitjà digital on de ben segur no existirà filtratge ni codi penalitzador.

I aquestes barreres infranquejables s’han començat a tòrcer.

Hi ha dos elements que, si em permeteu l’expressió, ja no perdono: la desinformació, i la complicitat més íntima. Posar l’accent en la violència de l’1-O era legitimar l’acció del poble català i, per tant, deslegitimar públicament. Molts espanyols residents a Catalunya van ser incapaços de fer-ho, des d’una Barcelona, on bé n’han aprofitat les èpoques de glòria.

Vull esmentar al Sr. Garrido, un espanyol de pro, gallec de naixement i portuguès d’adopció de tota una vida: des de la seva actual residència seguim comentant sempre la situació política, em demana per Catalunya i per mi. Ha respectat sempre qui sóc perquè no es mou en la ignorància ni en la indiferència. M’ha volgut conèixer.

La dictadura salazarista, d’aquell Salazar que va entregar a Espanya Miguel Hernández, va capgirar-ho tot. Hi ha qui va perdre possessions, però va guanyar l’Estado Novo. La inestabilitat no és un símptoma de mal auguri, sinó el senyal que alguna cosa s’està movent perquè pot fer-ho; sap com fer-ho. Tots els territoris, totes les persones, tenim dret a què se’ns remogui alguna cosa. No en un estat de temptativa. La misericòrdia ja no funciona. Ser complaent.

Semblarà una bestiesa posar de manifest principis tan bàsics; en aquesta tessitura m’he hagut de veure. Desdibuixada, i d’enlloc. O del lloc. Tanmateix, 65 anys em separen d’aquest home d’arrels fondes, i serà porque nos entendemos um ao outro. Col·locar-nos en el pla de la igualtat a Portugal: s’ha convertit en tendència. Intuició de mercat. I feina, molta feina.