Carta al ministre de justícia “Catalán”.

L’autonomia que ens cal Sr. Catalán és la de Portugal. Lamentablement la història es va girar en contra de Catalunya i a favor dels Portuguesos. Catalunya és una nació que va perdre les seves institucions i llibertats per la força de les armes, per tant, som una colònia d’Espanya.

A Catalunya es parlava català i occità, i els intercanvis o tractes comercials es feien en llatí, suposo que també alguns col·lectius entenien força el grec pel fet històric. El castellà ens ha estat imposat “por derecho de conquista”. Què preteneu ara, castellanitzar encara més Catalunya?

Llegint el filòsof Rawls ens diu d’entrada que la justícia és la virtut més important d’una societat democràtica. Que les lleis i les institucions, per molt eficients i ben organitzades que siguin, s’han de reformar o abolir si són injustes. Això va servir per fonamentar les revolucions democràtiques i republicanes del segle XVIII tant a la UE com a les tretze colònies Britàniques d’Amèrica del Nord, ara conegudes com els EUA.

L’autoritat política d’un monarca o parlament no es basa en la tradició ni en la voluntat de Déu, sinó en el consentiment dels governants. Sense el consentiment i/o acceptació per part d’aquesta l’autoritat política no tan sols és impossible sinó també irracional i quedaria il·legitimada. La idea de contracte social ens permet creure que la societat no respon només al poder o a la força bruta. Una democràcia per ser legítima necessita que els seus ciutadans la considerin legítima.

Tenim el que tenim i vivim on vivim. El Sr. Jordi Verstrynge, que no és pas independentista, ha constatat que el problema de “les espanyes” és Castella. Fenomen imperialista i únic digne d’estudi. El meu mestre Raimon Panikkar ens deia que el pitjor mal d’aquest món és la banalitat i els set pecats capitals. El concepte de democràcia o justícia a les espanyes perd oli. Aquesta democratització orgànica no l’he entesa mai. Els conec i ja no em sorprèn res i si passessin coses més grosses, tampoc.

Tanmateix no puc deixar de pensar en aquella novel·la per entregues radiofòniques de l’Antoni Losada: La Mentira.