Com està el País veí…

Déu n’hi do, de l’escairat que el veig. Posats a fer està molt pitjor que el nostre. És cert que nosaltres portem solcant els mars massa temps, metàfora nàutica per aquí, marinera per allà; però, ells estan ara que no saben per on naveguen. Vejam si serem capaços d’aprofitar aquesta deriva.

Del PP poca cosa a dir. Jo crec que amb allò “Del Prestige salen unos pequeños hilitos con aspecto de plastilina” no tan sols van aprendre a minimitzar el problema, fos quin fos i sense enrojolar-se el més mínim, sinó que també es van impregnar dels atributs del susdit “hilito” i ara suren per damunt de la immensitat del mar com un qualsevol contaminant “chapapote”.

CIUDADANOS són com una mena de disc ratllat dels Pimpinela (sense voler menystenir al duo argentí). Ara PSOE, ara PP “Si hay amores que matan / y hay cariños que duelen / yo quisiera saber porqué / uno los busca / los sigue los quiere” Ja ho veieu, amb tal d’aconseguir poltrones, són enamoradissos. PODEMOS està “en ello” a veure si finalment pot; però de moment, tot i l’embranzida inicial, s’està quedant curt.

I ara ja sí, ara ja li toca al PSOE. Déu meu senyor, quin sidral. Aquests són els que millor representen la descripció que he fet al començament sobre l’estat del país veí. Realment no saben per on naveguen; o sí. Perquè que hagin perdut el rumb, no vol dir que no sàpiguen per quines aigües es mouen. Realment la diferència entre Pedro Sánchez i l’actual gestora no és pas tan abismal. Més aviat m’atreviria a dir que és coincident. Ambdues parts tan sols pretenen salvar el cul (permeteu-me l’expressió). I el cul (em dono per disculpat), posat a reposar, millor sobre una poltrona.

La brutícia és quelcom que té una certa tendència a expandir-se -en desconec el raonament científic, si és que en té, però l’experiència així m’ho indica-. I per tant, el “chapapote” té tots els números per a mantenir aquesta propietat en unes eleccions amb toc nadalenc. En Pedro i els altres, ho saben —nosaltres, també. El problema és que en Pedro, per salvar una catàstrofe anunciada, començava a mirar-se massa lascivament als independentistes i això, a Espanya, sempre passa factura.

Us sona haver escoltat o llegit algun cop aquella frase de José Calvo Sotelo? Va ser ministre durant la dictadura de Primo de Rivera. Era gallec de naixement per excel·lència —com no podia ser d’altra manera, vists els últims resultats electorals— i va deixar anar al Congrés dels Diputats: “Antes una España roja que una España rota.” Doncs, els barons del PSOE també la fan seva, això sí, canviant el color vermell pel blau.