Fa 30 anys que sóc independentista i com molts de la meva generació, vam fer-nos independentistes després d’una formació autodidacta .
La meva aportació per defensar els ideals independentistes va començar al BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes) a la UB. Calia enfortir la base social independentista. Vaig fer-me voluntari de diferents associacions i també vaig militar en diferents partits polítics, amb l’objectiu de fer difusió i donar a conèixer els avantatges de la independència de Catalunya.
Aviat vam constatar que els mitjans de comunicació de Catalunya eren reticents a donar veu a l’independentisme. Per a superar aquesta situació al 2008 vaig participar en la creació del Cercle Català de Negocis (CCN). Havia de ser un grup de pressió de poder econòmic català que recolzés el moviment independentista d’una manera desacomplexada. Érem els “independentistes de corbata” que treballàvem perquè l’independentisme deixés de ser minoritari. Amb l’afany de despertar a la societat catalana de la somnolència nacional en que es trobava.
Dins l’ADN dels catalans hi ha dos trets característics: la llibertat i el negoci. La societat Catalana obriria els ulls si explicàvem amb claredat i arguments les nefastes conseqüències econòmiques de continuar com una autonomia d’Espanya. Amb coherència, sense fanatismes ni intoleràncies, volíem educar sobre el negre futur que ens esperava dins l’estat espanyol .
Calia mostrar al poble català que existia un independentisme tranquil i coherent. Vam publicar 3 edicions del llibre la Viabilitat de la independència de Catalunya. L’independentisme es convertí en la centralitat política. El CCN i altres entitats i associacions nascudes del voluntarisme patriòtic vam continuar treballant amb l’objectiu de traslladar la base social favorable a la independència cap a una majoria de diputats al Parlament.
Era evident que una vegada assolit aquest objectiu, tindríem la majoria democràtica per proclamar la independència mitjançant la DUI. I posteriorment, pel reconeixement internacional de l’Estat Català, ja decidiríem nosaltres quan convocaríem a la societat catalana per fer el referèndum de ratificació .
Malauradament durant aquests últims anys els objectius d’educar, crear i construir s’han substituït per la queixa permanent, els plors per les infraestructures, la por a perdre “el que tenim “, les manifestacions lúdico-festives o els dubtes sobre el que passarà o el si “no ens deixaran” des de Madrid.
Després de 6 anys del “procés” tenim encara masses pors i dubtes . La paraula “por” prové de la paraula PARVUS (petit), si tenim “por” mai no podrem aixecar el cap i sortir del “parc infantil“ en que han convertit Catalunya.
Els nostres polítics no han estat a l’alçada del moment, sense “sentit d’estat” i amb les picabaralles, la confusió i la distracció interessada pretenen desmotivar al poble i apaivagar-lo. Per sort Catalunya, sempre reneix, com deia Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Cal doncs, continuar explicant la viabilitat de la independència i la DUI com a eina per dur-la a terme. Malgrat la poca visibilitat mediàtica, hi ha catalans que exigim la DUI, una declaració clara i ferma, d’independència, un punt i final al procés, i l’inici d’un nou camí.
Aquest 11 de setembre la societat catalana podrà escollir en quina manifestació participar.
1) La convocada per L’ANC-OMNIUM que demana l’impossible. Fer un Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) pactat amb Espanya.
2) La convocada per Units per Declarar la Independència de Catalunya (UPDIC), que demana el que SÍ és possible: que la majoria de diputats del Parlament de Catalunya facin la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i Catalunya esdevingui un Nou Estat d’Europa.
Jo aniré a la segona manifestació, perquè els de la DUI hi som.
Aquest article forma part del Versus “A quina manifestació assistiràs a la Diada?” Cliqueu per llegir el Versus d’en Ferran Planell.
