L’enganyifa del bilingüisme: un exemple

Es veu que Ciutadans i el PP són partits que defensen abrandadament el bilingüisme. Diuen i rediuen que no volen pas la imposició de l’espanyol, sinó la igualtat entre el català i la llengua d’Alfonso Guerra. Però a l’hora de la veritat ja es veu prou que no hi creuen, en aquesta pretesa igualtat: hi ha una llengua que valoren, que volen digna, que volen superior, que volen que funcioni sempre i per a tot i una altra que se’ls en fum, que menystenen. Que maltracten, de fet.

Es va veure clar quan aquella llumenera que es diu Carolina Punset va dir que els qui parlaven català («valenciano») eren uns pagerols («aldeanos»); o quan aquell representant del PP a la Diputació de València va exigir que, per educació, li parlessin en espanyol i va deixar anar, amb aquella delicadesa que tant els honora: «Només cal agafar un avió i viatjar (no pas gaire lluny) per a veure de què serveix el valencià fora de la Comunidad Valenciana.»

El menyspreu d’aquesta gent pel català és ben vistent quan no parlen la nostra llengua, però també quan la parlen. I avui ho exemplificarem amb un vídeo del senyor José M. Espejo-Saavedra (diputat de la sucursal principatina de Ciudadanos i vice-president segon del Parlament de Catalunya). Deixant de banda la poca traça a sintetitzar o, diguem-ho més amablement, la tendència a la reiteració, el senyor Espejo castiga l’orella de qualsevol castellanoparlant amb una fonètica destralera, insultant i tot.  És molt curt (el vídeo). Escoltem-lo i, tot seguit, llegim-ne un intent de transcripció, on hem marcat amb negreta i subratllades totes les desviacions de la fonètica pròpia del català central que perpetra el diputat.

Per a entendre la gravetat d’aquesta declaració (és a dir, el grau de menysteniment, el grau d’ultratge a una de les dues llengües que figura que defensa aquest il·lustre diputat), no se m’ha acudit res més que enregistrar-ne una presumpta «traducció» a la llengua de Jesulín de Ubrique. És una traducció molt científica, és a dir, que he procurat de mantenir-hi una correspondència exacta, una «desviació simètrica» a la de l’original. Per exemple, si el senyor Espejo-Saavedra diu una E o bé una A allà on en català de Barcelona havia d’haver pronunciat una vocal neutra, en la meva versió espanyola he dit una vocal neutra allà on correspondria de dir una E o una A. Si el senyor diputat diu «geis» en compte de «lleis», jo diré «lelles» en compte de «leyes». Etcètera. Heus ací el resultat de la traducció amb «simetria desviacional» (i, de seguit, la transcripció aproximada).

Transcripció:

Va còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña, còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña representadus al parlamèntu i tambièn contra la malluria de ciudadanus españòles. Se han saltadu les lèlles, les lèlles de la malluria de catalanes i de la malluria de españòles pòrque la cunstituciòn i les òtres lèlles no son de ninguna manera lèlles impuèstas, sino que son lèlles que fuerun aprubadas pur una malluria de ciudadanus, tantu del restu de España còmu de Cataluña.

I ara que no s’esveri el personal i que no comenci a dir que això és una mofa, un escarn d’una llengua tan respectable com la meva i com totes les llengües i bla-bla-bla. No: és simplement una prova pensada, ponderada, estudiada que pretén posar el lector (oïdor, espectador) davant el mirall de la nostra realitat lingüística.