Tant la fiscalia com el jutge que porten entre mans les querelles contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega estan d’acord en què no se’ls pot imputar el delicte de malversació de fons públics. Això vol dir que, en cap cas, se’ls podrà condemnar a penes de presó. Com a molt (i ja es veurà) se’ls podrà acusar de prevaricació o desobediència. Per tant, podrien acabar, en el pitjor dels escenaris, amb una pena d’inhabilitació per exercir càrrec públic.
Aquest és un punt molt important ja que, recordem, la seva imputació parteix de la premissa que el 9N, efectivament, es va celebrar un referèndum. Irònicament, són precisament els contraris a reconèixer Catalunya com a subjecte polític i que, per tant, ens neguen el dret a l’autodeterminació, els qui, amb la seva acusació, insisteixen en què el 9N es va celebrar un referèndum d’autodeterminació. Aquest és, en el fons, el motiu de la imputació del triumvirat convergent: van fer un referèndum il·legal. De triomfar aquesta tesi ens podríem trobar amb la paradoxa que, en coherència amb la interpretació que faci el jutge del que va passar el 9N, al haver-se celebrat un referèndum i no un “procés participatiu” en el qual va guanyar clarament el sí, podríem declarar legalment la independència.
Més enllà del delirant joc d’impostures a què han jugat ambdues parts, aquesta decisió del jutge i la fiscalia de no demanar presó per malversació és molt rellevant. Vol dir que, en cas de fer-se un referèndum d’autodeterminació (ara sí, de veritat), la pena màxima que podrien afrontar els seus promotors és la pena d’inhabilitació. Això sí, sempre i quan el referèndum el guanyi el no i, per tant, continuéssim dins l’ordenament jurídic espanyol. Per tant, l’argument de la por a celebrar un referèndum unilateral per les conseqüències pels seus organitzadors ja el podem anar aparcant.
Ara només cal superar la por a nosaltres mateixos i actuar amb més (auto)determinació abans que l’onada de recessió de drets i llibertats que assola occident ens acabi passant per sobre.
