Descriminalitzant la Unilateralitat

Sentim opinadors i polítics dir que “Una DUI no seria el més comprensible per a Europa”, “El nostre compromís electoral  no era una declaració unilateral d’independència”, “El resultat del 27-S no legitima una declaració unilateral d’ independència”.

Què passa amb la unilateralitat? De vegades pot semblar que alguns quan diuen que no volen la unilateralitat, volguessin dir que no volen la independència ni la seva declaració.

Anem a pams. Quan un país vol esdevenir independent, fins ara, el que fa és declarar o proclamar aquesta independència de manera pública, perquè la comunitat internacional se n’assabenti. I punt. Que aquesta declaració sigui unilateral, bilateral, trilateral, vertical o ròmbica, això, de fet, ja no està a les mans del país que fa la declaració.

Penseu, per exemple, en la crítica que fem, encertadament, els independentistes a persones que defensen el federalisme o algun tipus de pacte amb Espanya. Els diem que és més fàcil fer la independència que no pas federar-nos, ja que la independència depèn només de nosaltres, mentre que per fer una federació cal que l’altra part també ho vulgui, i no ho vol.

Doncs amb la declaració d’independència passa el mateix. Quan ens declarem independents, ho farem nosaltres, sols, si li voleu dir, doncs diguem-ho, unilateralment. Ja està. Però no calia dir-ho, és obvi. Tornant a l’argument anterior, la independència depèn només de nosaltres, sempre i quan la fem unilateralment. Per tal que fos “polilateral” caldria que les altres parts volguessin participar-hi. I es una mica càndid pensar que les parts que no volen ni federar-se, ara voldrien participar de la independència, oi?

Escolteu, tot el procés està sent unilateral: des de l’Estatut, les manifestacions, el 9N, el 27S, el procés constituent, tot està sent unilateral, i la previsió és que ho continuï sent. Deixem d’autoflagel·lar-nos. Ja fa temps que som a la via unilateral. No depèn de nosaltres que deixem de ser-hi.

Anem fent i deixem de parlar d’unilateralitat.