Se m’ha ocorregut (i que l’amable lector em perdoni si creu que toco campanes) que hi ha un fenomen meteorològic que va com l’anell al dit (crec jo) per usar-lo metafòricament en aquest moment polític del nostre país.
Tots sabem com pot aixafar i desanimar la calor forta de l’estiu mediterrani. I com hom desitja que vinguin tamborinades que refresquin la temperatura i ens deixin tornar a respirar a pleret. I el primer missatger de les tamborinades són sovint trons llunyans que es van acostant fins que arriba el xàfec que neteja l’aire i l’abatiment de l’esperit. Com aquesta calor forta, les rancunietes i travetes entre els partits independentistes (o que almenys diuen ser-ho encara que els fets en fan dubtar) aixafen i desanimen moltíssims catalans. No pas perquè es resignin a abandonar les esperances de sobirania plena per la nostra terra, sinó perquè veuen amb indignació com molts dels que haurien de portar alta la bandera al davant de tots s’emboliquen en picabaralles i recriminacions estèrils.
És massa fàcil dir que la culpa la tenen aquests o aquells o els de més enllà. De responsables d’aquesta desagradable situació n’hi ha a tots els partits i ho són per causes molt diverses que seria injust de barrejar. Hi ha els “poltronistes”, que volen conservar la seva cadira i el seu sou segur, hi ha els convençuts de ser ells els únics que hi veuen clar i que tots els altres no toquen ni quarts ni hores, i hi ha els que dominats per rancúnies, enveges i baralles antigues, són incapaços de la generositat de fer un pas cap als altres i de trobar-se a mig camí. Però sigui pel motiu que sigui el resultat final és la divisió que fa el joc al nacionalisme espanyol.
Ara, però, sembla que l’alliberadora tamborinada està venint i ja s’han sentit les primeres tronades. Una és el “manifest” dels que es volen desmarcar de la línia rígida de la direcció del PDeCAT, i volen ajuntar-se a la força transversal que Rull, Turull i Forn han reclamat des de Lledoners. La nova tronada ja més sonora és l’anunci que a finals de juliol Puigdemont vol formar ja d’una vegada l’organització transversal oberta a tothom, que desitja des de fa temps, per superar tot aquest “campi qui pugui” dels independentistes (dels de debò i dels que només diuen ser-ho i ho desmenteixen amb el que fan).
De moment, però, no sabem si la tronada portarà la pluja que ho netegi tot o si només cauran quatre gotes. Per mi, “quatre gotes” seria si la nova formació no fes res més que ordenar d’una vegada l’antic espai convergent. Certament seria un pas endavant. S’ha recriminat molt a ERC de no fer pinya amb l’espai convergent per lluitar junts per la república. Però cal reconèixer que l’esmicolament del centre i del centredreta de l’independentisme no era cosa que ho facilités. Entre dues formacions clares (ERC i JxC o com s’arribi a dir) seria més fàcil. Però com temen alguns comentadors (p. ex. Jordi Barbeta) això potser no faria més que eternitzar una pugna suïcida entre les dues forces.
L’aiguat que ens cal només el portarà la força transversal que volia ser La Crida, a la qual se li ha fet un boicot des de totes les bandes (en què els “poltronistes” hi han tingut un paper principal). Si ara Puigdemont aconsegueix el seu objectiu, un moviment que aplegui gent de tots els camps polítics i que no hagin de deixar el seu partit per afegir-s’hi, això seria l’eina que tants catalans estem esperant, on poguéssim transvasar els nostres vots a les pròximes eleccions, deixant la tornada al vot pels partits per quan siguem independents i no se’n pugui aprofitar cap foraster contrari.
I si el nom de “Junts per Catalunya” pot portar el risc que alguns vulguin penjar-li la llufa de ser una refundació convergent, doncs donem-hi un altre nom. N’hi hauria prou d’adients. Per exemple “Moviment Republicà”. O, encara millor, “Reagrupament Octubre Català” (ROC) amb l’eslògan: “Forts com un ROC”. La idea de reagrupament en reflectiria clarament el caràcter, i la citació de l’octubre català, definiria tant l’origen com la fita. Però segurament es poden trobar encara més noms convincents que dificultin molt els retrets dels eterns detractors (poltronistes, curts de vista, etc.).
I encara una observació molt personal, per la qual molts m’apedregaran virtualment. En una altra ocasió, Puigdemont ja va oferir a Junqueras de fer una llista electoral comuna amb Junqueras al davant i Puigdemont al segon lloc. Però no es va fer. I el meu pensament heretge que no crec pas que es realitzi és: si Junqueras s’afegís a la nova formació transversal, arrossegant-hi la majoria d’ERC, seria una força imparable que s’emportaria de llarg una majoria clara a qualsevol elecció posterior. I tenint en compte la tendència esquerrana de la majoria de l’independentisme, crec que faria Junqueras imbatible quan un dia pugui haver-hi eleccions a president de la República Catalana. Si prefereix quedar-ne el marge i seguir apostant per l’hegemonia d’ERC, es pot trobar que perdi bous i esquelles.
Això és el que crec. Però només sóc un català vell en un nord llunyà de qui ningú no farà cas. En tot cas el meu vot (i confio que també els de tots els que ara estan tips del depriment espectacle actual) serà pel ROC (o com acabi dient-se).
