Aquest cop, m’ha agradat escoltar el Xavier Sala i Martín. Normalment no comparteixo moltes de les coses que diu perquè ell parteix d’una concepció liberal de l’economia, com a bon estatunidenc que és, i jo sóc un socialdemòcrata convençut, com a bon europeu que sóc, de manera que les seves receptes econòmiques i les meves molt sovint són discrepants. Li haig de reconèixer, això sí, la capacitat per explicar conceptes bàsics de l’economia al públic general, virtut que no tothom té i que és de molt agrair.
No és la meva intenció alimentar teories conspiranoiques ni molt menys amb l’existència d’un poder mundial que ha decidit tot el que està passant. Segons com, seria bo que fos així ja que, com a mínim, hi hauria algú que controla i dirigeix el món des d’un nou ordre mundial. No crec que sigui així i segurament els esdeveniments estan més regits pel caos que per la planificació. Sigui com sigui, les coses canviaran radicalment a partir d’ara. Uns guanyaran i uns altres perdran. I en aquest canvi, tothom jugarà les seves cartes per mirar d’estar a la banda dels guanyadors. La Xina porta avantatge i algú podria pensar que ja ha jugat les seves cartes. No deixa de ser curiós que en un país amb estricte control de la informació s’hagi difós des del minut zero els efectes de la crisi vírica. Veurem si un país amb 1.400 milions d’habitants pot aguantar millor la mort de 3.000 persones que, per exemple, Itàlia la mort de més de 6.000 persones amb una població de 60 milions. I és que la clau serà de quina forma afrontem a cada lloc del món l’escenari postpandèmia.
I tornant a Sala i Martín, m’ha sorprès que un liberal com ell aposti tan decididament per la intervenció massiva del sector públic fent despesa sense pensar en l’endeutament. M’ha recordat a Roosevelt amb el New Deal americà davant la crisi del 1929. El president americà no deixava de ser un liberal que de forma heterodoxa va apostar per la intervenció de l’estat en l’economia, regulant la banca, les prestacions d’atur i amb grans inversions públiques. S’ha de dir que la recepta va funcionar i els Estats Units se’n van sortir i molt bé. La situació ara és molt diferent. De fet, és també molt diferent de la crisi del 2008. La recepta per a la recuperació econòmica (o potser caldria dir rehabilitació econòmica?) ha de ser també diferent.
En la meva opinió, ens podem trobar dos escenaris després de la pandèmia. El primer ens pot portar al fet que estiguem molt pitjor des del punt de vista econòmic i des del punt de vista de drets i llibertats. Però també pot passar que, aprofitant aquesta aturada general del planeta, aquest “reset mundial”, arribem a un escenari millor en el futur. I aquí és on necessitem un Roosevelt que ens plantegi un New Deal. Però ara no es tracta només de l’economia sinó que es tracta de les persones. No es tracta només de cercar la solució per un país sinó per a tot el món. Ara, a diferència de la crisi del 2008, ja no poden venir les receptes d’austeritat d’inspiració protestant centreeuropea que van marcar amb mà de ferro les finances públiques a casa nostra. És més, la recepta era i és la contrària: augmentar la despesa pública. Però com que ja ens coneixem des de fa molts anys, aquesta despesa pública no ha de servir per engreixar les butxaques de les entitats financeres i de les grans corporacions que dominen els governants, gràcies també a les portes giratòries. La despesa pública ha de ser, ara sí, per a rescatar la gent. Tenim l’oportunitat d’establir un mínim d’ingressos per a cada ciutadà només pel fet de ser ciutadà. Tot aquell que no arribi a aquest mínim social amb els seus mitjans i amb prestacions públiques de tota mena, haurà de ser cobert amb una prestació econòmica per part de l’estat. A partir d’aquest llindar d’ingressos (posem, 30.000 euros anuals per persona) es començaria a pagar l’impost sobre la renda. Digueu-li renda bàsica, renda de ciutadania, renda garantida o com vulgueu. A mi m’agrada més dir-li impost negatiu sobre la renda.
Quan acabi el confinament necessitarem reactivar de nou l’economia. I per fer-ho serà imprescindible que tots tinguem la capacitat de consumir. I qui millor per consumir que les persones en comptes de l’estat? Com deia el gran Johan Cruyff: “el dinero tiene que estar en el campo, no en el banco”. Per això és important que la gent tingui els diners per gastar-los, i no pas els bancs o les grans corporacions.
Una altra lliçó que estem obtenint aquests dies amb ocasió de l’estat d’alarma és que els béns privats i les empreses privades, en cas d’emergència, s’han de posar al servei de l’interès general. Això passa, en primer lloc, pel control de la banca. S’ha demostrat que la banca privada ens surt molt més cara que la pública. Recuperem-la! El mateix cal dir de serveis bàsics com la llum i l’aigua. No té sentit que empreses privades facin negoci amb béns de primera necessitat. I això serveix també per als immobles en mans d’entitats financeres o fons voltor que especulen amb el dret a l’habitatge. A sobre, gaudeixen d’indecents beneficis fiscals constituint societats immobiliàries com les SOCIMI que poden pagar zero euros per l’impost de societats. I això em porta a la pregunta que us estareu fent a aquestes altures. Tot això està molt bé, però qui ho paga? La resposta és: amb imposts i amb deute públic.
Els imposts han de ser pagats pels qui fins ara no han pagat prou perquè eludeixen imposts o els evadeixen directament a paradisos fiscals. És l’hora d’un gran pacte internacional per fer aflorar tota aquesta fortuna opaca i que per fi pagui imposts. Acabem amb Delaware, Illes Caiman, les illes del Canal, etcètera. Però acabem també amb les pràctiques elusives que permeten a Inditex, Apple, Google, Facebook, Amazon, d’amagar els beneficis a través d’Holanda, Suïssa i Irlanda. Acabem amb els “col·laboradors necessaris”, és a dir, les entitats financeres, auditores, assessories que es dediquen a muntar estructures opaques per a no pagar imposts. Acabem també amb el descontrol dels beneficis fiscals (que ens costen més de 100.000 milions d’euros anuals només a Espanya) i que permeten que algunes societats paguin poc o res d’imposts, que l’Església catòlica no pagui res per cap impost, o que les rendes altes siguin les més beneficiades dels avantatges fiscals en l’IRPF. Ja veieu que tenim molt camp per recórrer.
I, finalment, més emissió de deute públic. Però ha de ser a escala europea. Si no és així, per a què dimonis existeix la Unió Europea i, sobretot, el Banc Central Europeu? Ara és el moment d’Europa. I ara, és el moment de la creació de diners. Això provocarà inflació però no només serà un mal menor sinó que tindrà efectes positius al rebaixar en termes reals el deute a pagar per empreses i particulars i perquè comportarà una devaluació de l’euro beneficiosa per a la competitivitat de les empreses europees en el mercat mundial on ja ens està esperant la Xina.
Necessitem urgentment un New Deal europeu per implementar totes aquestes mesures. Però molt em temo que no tenim cap Roosevelt ni cap Jean Monet ni cap Delors que ho lideri.
